Una mica d’història
Llei de contractes de conreu
La rabassa morta
El pagesos tenien el domini útil de la vinya fins que el cep es moria.
La rabassa morta és un contracte que transfereix el domini útil de la terra al pagès que treballa el camp a condició de que el converteixi en vinya. El propietari es reserva el domini directe i cedeix l’útil mentre durin els ceps.
Si es calcula la durada d’un cep al voltant dels 50 anys, els pagesos per mantenir el domini útil de la terra, agafaven al cap d’aquest temps un sarment (estirant-lo) i feien que arrelés a terra, aquest sarment com que era del mateix cep, allargava 50 anys més el contracte.
Aquest contracte desconegut a Castella, era molt antic a Catalunya.
En arribar la fil•loxera al segle XIX va esclatar un gran conflicte entre els rabassaires i els amos de la terra.
La fil•loxera
És un insecte procedent d’Amèrica que ataca a les arrels dels ceps fins a matar-los. Va arribar a França l’any 1.860 en un carregament de ceps americans i s’estengué ràpidament arreu d’Europa.
Catalunya va aprofitar aquesta situació fins i tot es pensava que mai arribaria aquí i les seves exportacions van créixer, però malauradament la plaga va arribar a les nostres terres cap a l’any 1.879
La solució es va trobar plantant el cep americà i fent l’empelt d’una varietat autòctona, com per exemple xarel•lo, ...
La fil•loxera va ser la ruïna de molts pagesos, va replantejar els cultius en molts llocs i va crear un conflicte entre els rabassaires i els propietaris, ja que el contracte entre ambdós es regulava per la rabassa morta fins a la mort dels ceps plantats.
Els amos de la terra van considerar que els contractes amb els pagesos estaven extingits per la mort dels ceps. Finalment els rabassaires van poder continuar conreant la vinya, però mitjançant un nou contracte temporal.
Cicles de conreu
La vida de pagès estava emmarcada pels cicles de conreu, el fer i desfer de cada dia s’enriquia amb l’experiència dels més grans.
La família pagesa era autosuficient obtenia tot allò que era necessari per subsistir: blat, vi, oli, mel, fruits,…
També tenia cura dels animals que li proporcionaven carn, transport,…
A Sant Climent es compaginaven aquestes feines del camp amb la venda de productes de la terra al Born i les parades al detall pels mercats davant la proximitat de Barcelona.
A l’hivern es podaven els sarments , es feien feixines (feix de llenya prima) per cremar i fer brases, es llauraven els camps, s’adobava la terra, s’esporgaven les branques i els rebrots.
A la primavera brotaven els ceps i els arbres i es cavava somerament la terra amb uns arpiots o una aixada.
A l’estiu es tirava sofre al raïm i es ruixaven les fulles amb verdet.
La tardor era el temps de la verema: recollir el raïm madur i elaborar el vi, es feia a mà tallant amb el falçó.
L’ elaboració del vi
Després de la verema el raïm es portava al trull en coves de vímet i canya, en l’època de l’avi per transportar el raïm utilitzaven les portadores de fusta, s’aixafava el raïm amb el pisot per tal encabir-hi més sense desaprofitar un gra.
Les portadores posseeixen dos banyots, formats de peça única amb les seves dogues corresponents per poder agafar la portadora entre dues persones mitjançant els semalers. Hi caben uns 70 quilos de raïm.
El carro i el cavall transportaven el raïm fins al trull.
A moltes cases hi havia trulls on s’aixafava el raïm per fer vi, però el trull de l’oli només hi havia a cal Bialó.
Quan s’abocava el raïm al cup perquè la brisa no embocés la sortida del vi, es posava una mena de filtre de gatosa, ginestera o tela metàl•lica. A can Cases es cuidaven de treure la brisa de la premsa per deixar-lo lliure pel proper que vingués a portar el raïm.
A ca l’àvia també hi havia un cup de vi (cavitat on s’aixafava el raïm), la sortida del cup era sota el celler (local on s’elaborava el vi), hi havia un tap de suro i una aixeta que travessava el tap i s’obria perquè sortís el vi.
Per aixafar els grans, es passaven entre uns corrons de ferro, eren pocs els que ho feien així, altres l’aixafaven amb els peus.
Un cop aixafat ja teníem el suc del raïm (most) i la brisa (pells i llavors).
El següent pas del procés era la fermentació del most, fongs microscòpics (llevats) que creixen sobre la pell del raïm, transformen els sucres del fruit en alcohol etílic.
Hi havia dues maneres de fermentació: el que volia fermentar el vi amb la brisa, ho deixava una setmana a dins del cup, altres obrien l’aixeta i s’emportaven tot el vi per fer-lo fermentar dins de les botes.
S’havia de baixar a dins del cup amb una espelma encesa com a precaució que no hagués el gas produït pel ferment de la brisa, conegut com la guilla.
Les botes es col•locaven a un metre de terra aproximadament, sobre dos taulons de fusta. Per transportar el vi es posava en portadores i es traginava amb dos semalers .
Amb l’embut s’abocava a la bota i es deixava un temps, després amb la barrina s’obria el fibló (forat que es fa a la bota) i a continuació es tapava amb paper d’ estrassa, això servia per tastar si el vi era bo.
Si era bo, es posava una aixeta petita en el tap de suro.
Conforme el vi anava baixant s’havia de posar el lluquet (tires de sofre que cremaven per assecar els lateral de la bota).
Quan s’acabava el vi de la bota, amb una peça de ferro com una espècie de cullera es treien les mares (pòsit) del cul de la bota i es tornava a posar el lluquet per desinfectar i deixar la bota llesta per l’any següent.
A casa hi havia una bota de vuit cargues, una de set cargues i un altre de quatre cargues. Cada carga són 121,60 litres i es divideix en quatre barralons i en 128 porrons.
La majoria dels ceps eren xarel•lo, també hi havia macabeu, moscatell i altres varietats, la meitat es venia al Born i el que quedava era per consum propi.
La brisa s’ espremia per produir esperit de vi en fàbriques especialitzades.
Al final de la temporada, abans de treure les mares el vi sobrant s’abocava en la bota del vinagre.
El raïm i tot el que està relacionat amb el vi: com la verema, treure la brisa del cup, el premsar,... tenia el camp abonat per les vespes i les seves picades , però només l’olor d’aixafar el raïm i la mateixa olor del premsat no es troben enlloc, per això pot ser és un del valors perduts.
