"El
nom Almafar ha estat considerat per algú com el nom més antic del nostre
municipi, i doncs, anterior a l’actual Sant Climent.
Només
la documentació existent ens pot guiar per aclarir el misteri.
Tenim
documentat el nom Almafar nombroses vegades durant dos-cents anys, la primera
és del 5 de desembre de l’any 978, l’abat de Sant Cugat del Vallès signava una
escriptura de permuta amb Seniofred, per la qual el primer, a canvi d’una terra
a Olèrdola, en donà una altra al segon, situada al comtat de Barcelona, al
terme d’Eramprunyà i al lloc anomenat Almafar.
En
un parell més de documents trobem l’expressió “lloc d’Almafar” sense cap més identificació,
és possible que a la primera meitat del segle XI, doncs, o potser abans, s’hi
hagués construït una torre o un mas, substituint una cabana o un casalot
anterior que no fos digne d’esment.
Sempre
que es fa constar la seva situació es diu que és al terme del castell
d’Eramprunyà i a la parròquia de Sant Climent. Però la parròquia de Sant
Climent –dins el territori del castell termenat d’Eramprunyà- aleshores
comprenia les terres dels actuals municipis de Sant Climent i Viladecans, des
de la Costa Fustera fins al mar.
D’entrada,
ja ens adonem que si Sant Climent és sempre una església o una parròquia i més
tard una vila, Almafar no és més que un mas o una torre, i anteriorment un lloc
–avui en diríem també un indret, un rodal, un tocom o un paratge-, però mai no
el trobem documentat com a municipi o vila, i si es fa constar que era dins de
la parròquia de Sant Climent, és evident que no podia ser tampoc tot el
territori de la parròquia, sinó una part.
Almafar
és una expressió àrab formada per l’article “Al” més el mot “Mafar”, que vol
dir terra vermella, o sia que tot junt Almafar és “la terra roja”.
Situats
en la pell – o la mentalitat o el punt de vista- dels sarraïns que fa més de
mil anys vingueren al Baix Llobregat, i tant se val que fossin soldats,
passavolants, com pagesos sedentaris, alguns amb ànims de destruir cases i
collites en les ràtzies insistents i devastadores, els altres en la voluntat de
conrear les terres i millorar-les per poder viure dels fruits que amb el seu
treball poguessin treure. Fossin soldats, pagesos o mercaders, gairebé sempre
pel camí de Barcelona, el Camí Ral, o bé menys sovint pel camí de la costa que
travessava les muntanyes del Garraf arran de mar.
Doncs
bé, tant si venien per l’un com per l’altre camí, no ha de semblar-nos estrany
que després d’haver travessat el Penedès i haver acostumat la vista al color
blanquinós de les roques calcàries d’aquesta comarca, en arribar a Sant Climent
o –si voleu al terme del castell d’Eramprunyà-, els sorprengués el color rogenc
de la nostra terra argilosa, i doncs, no ens ha de estranyar tampoc que
bategessin algun racó –o més d’un- amb noms adients a aquest color, per
exemple, Almafar o la Terra Roja.
En
les afrontacions de les finques que s’hi esmenten situades al lloc d’Almafar: Al sud hi trobem un camí o via pública. En un
altra escriptura s’hi esmenta “el prat”. L’oest consta dues vegades una
propietat dels comtes de Barcelona: “la terra Miró” i “l’alou comtal”, que devia ser la mateixa
peça de terra. Al nord-oest hi trobem una vegada l’alou de Sant Cugat.
Analitzant
els documents arribem a les següents conclusions:
1)
Al comte Miró, se li atribueix el de ser promotor d’obres importants de regadiu:
el rec comtal, que desviant les aigües del Besós, fertilitzava el pla del nord
de Barcelona fins que arribava al mar, al peu de les muralles de la ciutat. A
la nostra comarca sembla que també impulsà el regadiu. Si fos així, que més
natural, fàcil i beneficiós que fer-ho on la vall de la riera s’obre al pla.
2)
L’alou de Sant Cugat estava situat a la falda de Sant Ramon, des del cim fins
als actuals límits entre els municipis de Sant Climent i Viladecans
aproximadament, i entre la carena de la muntanya i la riera.
3)
Finalment el camí o la carretera pública, no podia ser el Camí Ral que venia de
l’Estret de Roques, passava davant l’església de Sant Climent i continuava cap
a Begues i el Penedès, haurem de convenir que no podia ser altre que el camí
que venint de Barcelona i travessant riu pel gual o la barca de Sant Boi,
passava al peu de les muntanyes i a poca distància de les maresmes i dels prats
que ocupaven gairebé tot el pla o delta del Llobregat, i es dirigia cap a Gavà,
les costes de Garraf i probablement arribava fins a Tarragona, és a dir, el
camí paral·lel i a pocs metres per sobre
de l’actual carretera C-245.
El
fet que en un document es parli del prat, i més encara, el fet que en un altre
document, una terra de Sales també confronti el sud amb lastrada publica,
ens ho fa creure amb un convenciment gairebé absolut.
Aquestes
consideracions ens permeten de situar amb molta precisió el lloc de la torre o
el mas d’Almafar: havia de ser on avui hi ha la Torre Roja, que si bé pertany a Viladecans, aleshores formava part
de la parròquia de Sant Climent, i continuà pertanyent-hi fins que es va
segregar la parròquia actual de Sant Joan de Viladecans l’any 1746, aquest fet que pertany a la història eclesiàstica dels nostres dos municipis, ha creat més d'una confusió i ha permés els errors que hem insinuat més amunt.
Però
hi ha un altre fet, el lingüístic que ens confirma la nostra afirmació: Un lloc d’Almafar del segle X i la
primera meitat del següent, passa a ser anomenat a partir de l’any 1058 Torre o
mas d’Almafar.
Això
vol dir, un lloc de la Terra Roja del segle X i la primera meitat del següent,
a partir de l’any 1058 és anomenat la Torre de la Terra Roja o bé el mas de la
Terra Roja, i no ens ha d’estranyar que una expressió tan repetitiva com és la
“Torre de la Terra Roja”, s’hagi reduït a la “Torre Roja”.
O potser...? Però ja us he entretingut massa, amics lectors i serà millor que ho deixem per un altre dia."
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà...
O potser...? Però ja us he entretingut massa, amics lectors i serà millor que ho deixem per un altre dia."
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà...
