ÉS EL TEMPS DE LES FIGUES

La naturalesa i els fenòmens meteorològics han marcat el calendari del pagès amb una regularitat envejable i dic envejable perquè durant segles els cicles s’han anat succeint sense gran variacions.

Actualment trobem desequilibris notables en la naturalesa, florides de cirerers per Nadal, les rieres s’assequen,...a les quals el pagès s’ha adaptat per treure el fruit de la terra.

Però tornen anys enrere quan s’acabaven les cireres, a finals de juny venien els prunells i les prunes japoneses, també les peres de Sant Joan, les castells, les campmanyes i la moscatella.

Les pomes d’estiu eren les minguetes, préssecs i melons ja hi havia per la Festa Major de Sant Llorenç.

Entremig es collien les pomes d’hivern, les camoses i altres varietats que es guardaven a les cases i es venien al mercats durant tot l’hivern.

Quan acabava la feina de batre, a principis del mes d’agost arribava el temps de les figues, encara que després de les cireres ja es collia la figaflor que en castellà és la “breva”, i a primers d’agost les sajoles.

La veritable reina de les figues era la coll de dama amb les varietats de blanca i negra, encara que la més apreciada era la coll de dama negra.

Perquè maduressin de manera controlada untaven les figues més fetes d’aquesta manera: posaven oli d’oliva dins d’una canya, el tapaven amb cotó fluix i untaven el cul de les figues primera i segona de la branca, al cap de cinc o sis dies, segons la temperatura maduraven.

Les ensostraven en caixes de quinze o vint quilos amb pàmpols i es portaven al Born (mercat central) i a les places per vendre a la menuda, abans de la guerra es venien per dotzenes.

Recordo que l'avi sempre em portava del Born pa de figues, era dolç i compacte,a sobre portava unes galetes com les del gelat, estava fet a base de figues seques senceres, macerades en moscatell, era molt bo!

Les figueres es ruixaven quan la figa encara estava verda, amb sulfat barrejat amb calç viva per protegir-la del míldiu, l’oïdi, de la mateixa manera que es sulfatava el raïm.

Les figues s’acabaven a finals d’octubre, com diu la dita “Per Tots Sants les figues pels espigolants (els estornells)”.

Però no s’acabaven realment perquè es feia confitura de figa. A casa encara la fem i la recepta és aquesta.

CONFITURA DE FIGA

Ingredients
Per quatre quilos de figues es suficient un quilo i mig de sucre, si us agrada més dolç, es poden posar dos quilos.

Preparació

- Netegeu les figues i talleu les cues, no traieu la pell.
- Es poden deixar senceres o tallar-les per la meitat.
- Poseu-les a la cassola amb una mica d’aigua perquè no s’enganxi, l’almívar és boníssim.
- Feu-lo bullir a foc alt, remenant sovint amb una cullera de fusta.
- Quan estigui llest, aparteu-lo del foc i espereu que es refredi per omplir els pots.
- Ompliu els pots i deixeu un centímetre d’aire.
- Feu-los bullir una mitja hora i deixeu-los refredar dins de l’aigua.
- Bon profit!

El pagès plantava entre la Mare de Déu d’agost i la de setembre per collir a l’hivern l’horta: carxofes, alls tendres, bledes, cols, enciams, escaroles, espinacs, col.i.flors, porros, cebes i més.

El Baix Llobregat i el Maresme eren l’avançada agrícola de tot l’Estat.

COM ES FEIA L'OLI

En apropar-se la tardor, temps de recollida de les olives, recordem aquest article que ens apropa a la vida de pagès.

Pagès, quin gran honor! No és un títol, no és un un doctorat, però la seva sapiència ens ha ensenyat els misteris de la naturalesa, ens ha fet i ens fa gaudir de l'entorn, ens ha donat i ens dóna el fruit i el doctorat de la vida.

Com s’elaborava l’oli

Els treballs previs eren i són tot un art.

Al voltant de les oliveres es feien rases, s’estirava la terra amb un rasclet i es feien uns cavallons si el tros era una mica dret, perquè les olives no anessin avall, sinó haurien rodolat.

Es feien tres o quatre parades a la vora de la olivera perquè les olives quedessin allà.

Les oliveres eren al Querol, encara hi són , les va plantar l’avi o potser el besavi, eren a tota la vinya, potser 200 o 300, n’hi havia un pastel, tot el cantó dret del camí amunt era un rengle que anava fins dalt.

Al pla de les oliveres, que és un tros tot pla, estaven totes juntes i a més a més n’hi havia a la part de baix del camí. Eren oliveres joves.

El temps de les olives era cap a la tardor, octubre, novembre, desembre, el temps del fred, recordo un dia que havia plegat olives i estava glaçat.

Recollida

Quan les olives estaven madures es tornaven negres.

Es batien les oliveres i es feien caure amb unes vares d’avellaner.

Es plegaven de terra i anàvem omplint una senalla, després s’abocaven en sacs i amb això passàvem el temps, perquè era una feinada.

Molta

Després anàvem al trull de cal Bialó i les olives es tiraven al molí.

Era el primer pas que es feia, trencar el fruit per després poder obtenir l’oli que porta l’oliva.

Quedava tot trinxat, els pinyols fets a trossos i les olives tot sencer, transformat en una pasta que es col•locava sobre unes sàrries fetes d’espàrrec de corda de mà gruixuda anomenades cofins o esportins.

cofins o esportins

Es posaven un sobre l’altre formant una pila. Es deia una molta, si hi havia més, havies de fer altres moltes, primer es feia a mà, després ja es feia amb l’elèctric amb una politja i una corretja que aixafava al mateix temps.

Al moldre les olives havia de caure contínuament aigua calenta, perquè al mateix temps que aixafava, l’aigua calenta treia l’oli de les olives.

Premsa

A sota hi havia una canaleta i un xopet que és a on anava a parar tot.

La premsa les premsava i l’aigua estava barrejada per allà dins.

L’aigua calenta sortia del dipòsit a on hi havia el forn de foc.

Extracció

Sempre hi havia el forn de foc encès, sempre calent una cosa gran, feia una calor allà dins!

A l’hivern s’estava calent, a més era un espai gran una sala grandiosa i llavors l’aigua anava caient fins que arribava al final.

El tornaven a estrènyer per moldre’l ben mòlt i quan es treia la pinyolada (quan ja estava trinxat) quedava compacte, això portava les pells de les olives i els pinyols trinxats, tot oliós, això era la llenya que servia per tirar dins del foc, perquè el forn anava contínuament, de dia i de nit, allà hi havia unes piles de pinyolada que alimentaven el foc, unes brases contínues, es clar els pinyols cremaven amb l’oli que portaven.

L’oli baixava a tro barrejat amb l’aigua i anava a parar dins del safareig d’abaix on hi havia el xopet, com que l’aigua i l’oli no van plegats, quedava l’oli a sobre i l’aigua a sota.

Amb un mànec de ferro i una galleda de coure s’agafava l’oli per posar-lo en barrals (és el mateix que les portadores però a dalt està tapat amb una fusta i té un forat gros de suro).

A casa
Dels barrals es passava a les gerres i teníem oli per tot l’any.

Totes eren oliveres d’oli i allà on fermaven el cavall (lligar-lo amb el ronsal), hi havia dues que eren grossal, aquestes eren per menjar, són més grosses.

Com preparàvem les olives

Les collíem i fèiem una gerra gran plena d’olives, teníem olives per tot l’any. Les fèiem amb sajolida, fonoll, aigua i sal.

També fèiem de escaldades per menjar de seguit.

Cada dia se ‘ls canviava l’aigua durant deu dies i es treia l’oli, com que l’oli sura per sobre.

Aquestes eren també per menjar i es podien fer de dues menes: aixafades o tallades, senceres no les fèiem mai. Després posàvem aigua calenta, omplíem els pots i les tapàvem, l’endemà ja es podien menjar.

La vida al trull de l’oli

Com que hi havia les brases del forn de foc i allà s’estava calent a l’hivern, hi havia tertúlies, sempre estava ple de gent, hi havia unes tertúlies que era massa i com que el safareig estava ple d’oli, allà sempre hi havia pa de pagès de dos quilos, es tallava i es feien llesques, es torraven a banda i banda amb l’escalfor del braser, això es deien rostes.

Es posava la torrada sucada en un cantó, es donava la volta a la torrada, plena d’oli l’altra i llavors s’escorria, però una torrada d’aquelles era un àpat boníssim i allà sempre hi havia els porrons plens de vi, qui volia menjava.

El Vicenç era l’encarregat de fer tot aquest procés de l’oli, sabia de que anava.

Allà havia la vida de abans, que era vida.

RECORDANT ELS AVIS DE LA SOCIETAT CORAL LA CATALANA

Promoure el treball de conjunt on cadascú fa una aportació per aconseguir un resultat col•lectiu, sense protagonistes, ens ensenya valors com la solidaritat, la confiança, la disciplina i l’esforç i ens allunya del fort individualisme que s’observa en la societat.

El cant coral n’és un exemple on els cantaires uneixen les seves veus per arribar a la creació musical.

La societats corals neixen a Catalunya a mitjans del segle XIX com a conseqüència del moment històric que aporta una sensibilització cap a la música i els moviments associacionistes.

L’any 1845 Josep Anselm Clavé crea la Societat Filharmònica L’Aurora, d’on derivarà la primera societat coral dels Països Catalans: La Fraternitat.

El moviment coral anà en augment i es celebraren grans festivals, l’any 1.864 s’apleguen més de 2.000 cantaires.

L’any 1.888 l' Exposició Universal  va rebre entitats corals d’arreu i donà un fort impuls al cant coral lligant-lo al sentiment nacional i a la creació d’una manera de fer pròpia.

Seguint aquestes directrius l’any 1.891 Lluis Millet i Amadeu Vives van fundar l’Orfeó Català.

Enric Morera fundà l’any 1.899 la Societat Coral Catalunya nova amb societats corals afins a les idees modernistes.

Dins d’aquests corrents hi havia profundes dissidències i és en aquest ambient de principis del segle XX que es formà a Sant Climent la Societat Coral La Catalana.

Segons Oriol Martorell en el seu llibre Miscel•lània la Societat Coral La Catalana mantenia un marcat accent nacionalista.

El 28 de febrer de 1.908 manifesten que estan a prop de Pasqua de Resurrecció i que hauran de començar els assaigs per les caramelles.

El 13 de març de 1.908 és reuneixen per tal de “celebrar  una velada por los jóvenes de dicha sociedad y el orfeón de guitarras de Gavà”.

Aquestes són algunes de les obres interpretades:

Gràcies a la documentació que arribà a les nostres mans hem pogut conèixer la major part del integrants de la Societat Coral:

Josep Campmany Petit, Clemente Raventós Bonet, Jaume Fulquet Llopart, Clemente Campamà Torres, Rosendo Mestres Alaball, Jacint Pausas Pagès, Guillem Condeminas Raventós, Pedro Pagès Moné, Agustín Fulquet Fulquet, Jaume Pujades Feu, Josep Sadurní Pujol, Josep Raventós Diví, Anicet Pausas Pagès, Josep Pi, Jaume Mas, March Busqué, Salvador Rovira, Jaume Alaball, Eusebi Mas, Climent Condeminas, Jaume Molins, Climent Fulquet, Jaume Pausas, Serafí Sadurní, Antoni Palós, Manel Raventós, Juan Fulquet, Pau Vilaltella, Climent Feu, Jaume Nicolau, Miquel Mestres, Josep Forns, Domingo Pi de la Serra, Jaume Feu, Pau Raventós, Pere Bordas, Francisco Sadurní, Lorenzo Mas, Clemente Julià, Rafael Condeminas, Juan Salisachs, José Montserrat, Miquel Idrach, Melchor Grané, Jacinto Domènech, Julià Feu, Jacinto Pagès, José Vella, Juan Mestres,...

Passats més de cent anys recordem els nostre avis cantaires, també la feixuga lluita d'aquell temps i el seu amor a la interpretació vocal dins d'una agrupació de veus.

Ens imaginem les seves cançons, els seus balls, les seves inquietuds envers el país sempre tan actuals...

“Si et pregunten mai a on vas, respon-li sempre: A on volgueren els meus avis arribar”.