LA FRASE DEL DIA

Qui n’és senyor legítim,
qui serà l’únic príncep?
Tan sols un poble digne
del seu lliure destí. 

Salvador Espriu

AVUI RECORDEM A MIQUEL MARTÍ POL

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol 

SOLSTICIO

Reconduzcamosla poco a poco, la vida,
poco a poco y con mucha confianza,
no por los viejos vericuetos ni por los atajos
grandilocuentes, sino por el discretísimo
camino del hacer y deshacer de cada día.
Reconduzcamosla con dudas y proyectos,
y con torpezas, anhelos y desfallecimientos;
humanamente, entre fragor y angustias
por el "desfiladero"que nos corresponde vivir.
En soledad, pero no solitarios,
reconduzcamos la vida, con la certidumbre
que ningún esfuerzo caerá en tierra estéril.
Día vendrá que alguien beberá a manos llenas.
el agua de luz que brote de las piedras
de este tiempo nuevo que ahora esculpimos nosotros.

Miquel Martí i Pol

115è Aniversari del naixement de Federico García Lorca.

Es verdad

 

¡Ay qué trabajo me cuesta
quererte como te quiero!

Por tu amor me duele el aire,
el corazón
y el sombrero.

¿Quién me compraría a mí
este cintillo que tengo
y esta tristeza de hilo
blanco, para hacer pañuelos?

¡Ay qué trabajo me cuesta
quererte como te quiero!

SETENTA BALCONES Y NINGUNA FLOR

Quan anava a l’escola primària, a Buenos Aires, em van ensenyar aquest poema tan maco de Baldomero Fernández Moreno.

 SETENTA BALCONES Y NINGUNA FLOR

Setenta balcones hay en esta casa,
setenta balcones y ninguna flor.
¿A sus habitantes, Señor, qué les pasa?
¿Odian el perfume, odian el color?

La piedra desnuda de tristeza agobia,
¡Dan una tristeza los negros balcones!
¿No hay en esta casa una niña novia?
¿No hay algún poeta bobo de ilusiones?

¿Ninguno desea ver tras los cristales
una diminuta copia de jardín?
¿En la piedra blanca trepar los rosales,
en los hierros negros abrirse un jazmín?

Si no aman las plantas no amarán el ave,
no sabrán de música, de rimas, de amor.
Nunca se oirá un beso, jamás se oirá una clave...

¡Setenta balcones y ninguna flor!

Aquest poema,  que no sé si encara l’aprenen a l’escola els nens i nenes  de l’Argentina (algun paisà m’ho podria dir), em servirà d’introducció per publicar unes fotografies que vaig fer dies enrere.

Si ens agraden les flors una idea podria ser col.locar-les en una vella escala, aquesta que veieu a la foto, la va trobar el meu pare fa anys a les escombraries i una vegada pintada, gaudeix d’una nova vida.

Si tenim poc espai per les flors, una caixa de fruites de fusta, pintada si volem, pot servir de petit jardí.

I si l’espai del que disposem és minúscul, doncs un carro de joguina o qualsevol  recipient que pugui allotjar unes flors amb gràcia pot servir per tenir el nostre jardinet.

Però sobretot que no ens passi com als habitants del poema:

Setenta balcones hay en esta casa,

setenta balcones y ninguna flor...

LA PELL DE BRAU. SALVADOR ESPRIU.

Poema XLVI de “La pell de brau”

Poema XLVI de “La piel de toro”

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l’aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.

A veces es necesario y forzoso que un hombre muera por un pueblo, pero nunca debe morir todo un pueblo por un hombre sólo: recuerda siempre eso, Sepharad. Haz que sean seguros los puentes del diálogo y procura comprender y amar las razones y las lenguas diversas de tus hijos. Que la lluvia caiga poco a poco en los sembrados y el aire pase como una extendida mano suave y muy benigna sobre los anchos campos. Que Sepharad viva eternamente en el orden y en la paz, en el trabajo, en la difícil y merecida libertat.

EIXARM DE LA VIDA SENZILLA

És bo de seure a casa en la penombra
amb un llibre a les mans, no començat
mentre el sol bat amb fúria defora
i tot deu incitar a la desmesura.

És bo reposar els ulls i el pensament
en els perfils més coneguts dels mobles
i sentir al lluny el brum del automòvils
en què la gent va i ve desficiosa.

I és bo també assaborir els instants
de quietud total, perquè el silenci
és aigua de paraules que concreta
l'entrellat subtilíssim del poema.

És bo de viure en qualsevol moment,
a estones sol, d'altres en companyia,
bo i escoltant les veus que el pas dels anys
i un fosc impuls convertiran en himnes.

Miquel Martí i Pol