ELS JUNQUILLOS A LA RAMBLA DE LES FLORS

Antigament per la Rambla baixava la riera d’en Malla, però amb la construcció de la muralla del Raval al segle XV, la riera es va desviar cap al nord.

Al segle XIII la Rambla era el lloc extramurs on els pagesos i revenedors de fora de Barcelona muntaven la seva parada: a la part alta hi havia el peix, la xarcuteria i més avall la caça, la carn, la verdura i la fruita: s’hi venien albercocs, peres, pomes, préssecs, raïm, melons, figues, cireres i flors.
És possible imaginar els climentons i climentones amb els seus farcells venent els productes de la terra.

Tot estava reglamentat per a la venda amb categories de venedors: hortolans de la ciutat, pagesos de fora vil•la i revenedors de fora de Barcelona.

El 1586 els Carmelites descalços (els Josepets per la seva advocació a Sant Josep) van fundar el convent on avui hi ha el mercat de La Boqueria. A mesura que la Rambla va prenent importància com a passeig de la ciutat, es decideix treure les carnisseries del seu recorregut i desplaçar-les al costat de l’hort del convent.

Al segle XVI la venda de flors en aquest tros de la Rambla ja s’havia institucionalitzat. De fet era l’únic lloc de Barcelona on s’hi venien flors.

El dia de Sant Jaume de 1835, el poble durant una manifestació va cremar el convent de Sant Josep i la resta de convents que hi havia a la Rambla.

Cinc anys després es dissenyava una plaça quadrangular porxada voltada de columnes jóniques, en aquesta plaça pública s’establí el mercat que des de l’any 1217 havia ocupat cada dia l’espai fora muralla.

Aquest mercat també s'anomena Mercat de Sant Josep perquè es va construir al solar expropiat que ocupava el convent dels carmelites descalços, l'església de Sant Josep i, més tard, va incorporar també el solar del convent de Jerusalem.

El 1860 la Maquinista Terrestre i Marítima construïa les cinc naus del mercat cobert de Sant Josep: la Boqueria.

La historia dels mercats de flors es remunta al segle XIX, a l’espai que actualmente ocupa la Llibreria de Barcelona de la Generalitat de Catalunya, a la Rambla dels Estudis. Sota aquell cobert de voltes s’amuntegaven al terra cabassos plens de flors que s’anaven buidant a mida que passava el matí.

Aviat aquest mercat improvisat va anar quedant-se petit i a poc a poc va anar estenent-se fins a ocupar bona part de la Rambla de les Flors.

Al segle XIX aquest era l’únic mercat existent de venda de flors i plantes de Barcelona.

Els climentons sempre havien estat presents als mercats de Barcelona: Sant Josep, Sant Antoni, Barceloneta, La Concepció, Ninot, Hostafranchs, Sants, Gràcia, La Llibertat,...
Sant Climent davant la seva proximitat amb la ciutat va ser proveïdor de productes del camp.

El meu record em porta al camp de les Filipines i del Llanàs que estaven envoltats de junquillos, el seu hàbitat requereix prats humits, per això es plantaven a les voreres del vall, també hi havia lliris, però aquests no es portaven al mercat.

Els junquillos eren coneguts com a nadales ja que, la seva floració comença al desembre.

Fa una inflorescència que té fins a quinze flors de pètals de color blanc-groguenc i una corona ben desenvolupada de color groc.

Dos manats de junquillos eren una dotzena i gairebé es feien més de cent poms.

Quan estaven preparats es portaven a la Rambla de les Flors per vendre'ls a l’engrós.

No podies parlar mentre feies els manats, perquè anaves contant i et podies confondre.

A la primavera la tija encara es verda , a l’estiu la planta s’asseca i queda solament el bulb, a la tardor comencen a sortir les fulles, i a l’hivern surten les flors.

Es valoraven molt perquè era una flor d’hivern, pel seu perfum i com que en aquells temps no hi havia hivernacles, era una de les poques flors existents, junt amb el galzeran.

També es plantaven violers que eren de color vermell o groc (alhelí), lilàs que eren flors de color lila, malva o blanc i roses terreres.
Totes aquestes flors es portaven a la Rambla i s’estenien a terra, sobre el mocador de fer farcells.

Sorties de la Rambla carregat de bitllets, per anar cap al born a vendre les fruites i verdures del temps.

BON NADAL !!

Però el Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d'esperit.


Josep M. de Sagarra. Fragment "Poema de Nadal" 1931

Aquests són els últims treballs que he fet de patchwork i amb ells vull desitjar-vos un Bon Nadal! i per a l'any 2012 molta empenta i il.lusió.

UNA PAUSA...

Aquest dibuix està fet amb llapis, cretes i guix. L'he posat per títol "UNA PAUSA..." amb punts suspensius, perquè es pugui completar mentalment el sentit del missatge.

He pensat que fent una reducció de la imatge i afegint una frase podia fer un un punt de llibre.
He posat aquesta frase:

La pau no és un cop de vent sobtat
sinó la pedra en la qual cada dia
cal esculpir l'esforç de conquerir-la.

Miquel Martí i Pol

VISITA A MONTSERRAT

Aquesta setmana hem gaudit d’ uns dies a Montserrat una muntanya única, un lloc de repòs i meditació, amb una naturalesa prodigiosa i una història més que mil•lenària, que alberga el monestir de l’ordre benedictí, fundat per l'abat Oliba l’any 1025 i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. És un dels principals símbols del nostre país.

ÉS EL TEMPS DE LES FIGUES

La naturalesa i els fenòmens meteorològics han marcat el calendari del pagès amb una regularitat envejable i dic envejable perquè durant segles els cicles s’han anat succeint sense gran variacions.

Actualment trobem desequilibris notables en la naturalesa, florides de cirerers per Nadal, les rieres s’assequen,...a les quals el pagès s’ha adaptat per treure el fruit de la terra.

Però tornen anys enrere quan s’acabaven les cireres, a finals de juny venien els prunells i les prunes japoneses, també les peres de Sant Joan, les castells, les campmanyes i la moscatella.

Les pomes d’estiu eren les minguetes, préssecs i melons ja hi havia per la Festa Major de Sant Llorenç.

Entremig es collien les pomes d’hivern, les camoses i altres varietats que es guardaven a les cases i es venien al mercats durant tot l’hivern.

Quan acabava la feina de batre, a principis del mes d’agost arribava el temps de les figues, encara que després de les cireres ja es collia la figaflor que en castellà és la “breva”, i a primers d’agost les sajoles.

La veritable reina de les figues era la coll de dama amb les varietats de blanca i negra, encara que la més apreciada era la coll de dama negra.

Perquè maduressin de manera controlada untaven les figues més fetes d’aquesta manera: posaven oli d’oliva dins d’una canya, el tapaven amb cotó fluix i untaven el cul de les figues primera i segona de la branca, al cap de cinc o sis dies, segons la temperatura maduraven.

Les ensostraven en caixes de quinze o vint quilos amb pàmpols i es portaven al Born (mercat central) i a les places per vendre a la menuda, abans de la guerra es venien per dotzenes.

Recordo que l'avi sempre em portava del Born pa de figues, era dolç i compacte,a sobre portava unes galetes com les del gelat, estava fet a base de figues seques senceres, macerades en moscatell, era molt bo!

Les figueres es ruixaven quan la figa encara estava verda, amb sulfat barrejat amb calç viva per protegir-la del míldiu, l’oïdi, de la mateixa manera que es sulfatava el raïm.

Les figues s’acabaven a finals d’octubre, com diu la dita “Per Tots Sants les figues pels espigolants (els estornells)”.

Però no s’acabaven realment perquè es feia confitura de figa. A casa encara la fem i la recepta és aquesta.

CONFITURA DE FIGA

Ingredients
Per quatre quilos de figues es suficient un quilo i mig de sucre, si us agrada més dolç, es poden posar dos quilos.

Preparació

- Netegeu les figues i talleu les cues, no traieu la pell.
- Es poden deixar senceres o tallar-les per la meitat.
- Poseu-les a la cassola amb una mica d’aigua perquè no s’enganxi, l’almívar és boníssim.
- Feu-lo bullir a foc alt, remenant sovint amb una cullera de fusta.
- Quan estigui llest, aparteu-lo del foc i espereu que es refredi per omplir els pots.
- Ompliu els pots i deixeu un centímetre d’aire.
- Feu-los bullir una mitja hora i deixeu-los refredar dins de l’aigua.
- Bon profit!

El pagès plantava entre la Mare de Déu d’agost i la de setembre per collir a l’hivern l’horta: carxofes, alls tendres, bledes, cols, enciams, escaroles, espinacs, col.i.flors, porros, cebes i més.

El Baix Llobregat i el Maresme eren l’avançada agrícola de tot l’Estat.

COM ES FEIA L'OLI

En apropar-se la tardor, temps de recollida de les olives, recordem aquest article que ens apropa a la vida de pagès.

Pagès, quin gran honor! No és un títol, no és un un doctorat, però la seva sapiència ens ha ensenyat els misteris de la naturalesa, ens ha fet i ens fa gaudir de l'entorn, ens ha donat i ens dóna el fruit i el doctorat de la vida.

Com s’elaborava l’oli

Els treballs previs eren i són tot un art.

Al voltant de les oliveres es feien rases, s’estirava la terra amb un rasclet i es feien uns cavallons si el tros era una mica dret, perquè les olives no anessin avall, sinó haurien rodolat.

Es feien tres o quatre parades a la vora de la olivera perquè les olives quedessin allà.

Les oliveres eren al Querol, encara hi són , les va plantar l’avi o potser el besavi, eren a tota la vinya, potser 200 o 300, n’hi havia un pastel, tot el cantó dret del camí amunt era un rengle que anava fins dalt.

Al pla de les oliveres, que és un tros tot pla, estaven totes juntes i a més a més n’hi havia a la part de baix del camí. Eren oliveres joves.

El temps de les olives era cap a la tardor, octubre, novembre, desembre, el temps del fred, recordo un dia que havia plegat olives i estava glaçat.

Recollida

Quan les olives estaven madures es tornaven negres.

Es batien les oliveres i es feien caure amb unes vares d’avellaner.

Es plegaven de terra i anàvem omplint una senalla, després s’abocaven en sacs i amb això passàvem el temps, perquè era una feinada.

Molta

Després anàvem al trull de cal Bialó i les olives es tiraven al molí.

Era el primer pas que es feia, trencar el fruit per després poder obtenir l’oli que porta l’oliva.

Quedava tot trinxat, els pinyols fets a trossos i les olives tot sencer, transformat en una pasta que es col•locava sobre unes sàrries fetes d’espàrrec de corda de mà gruixuda anomenades cofins o esportins.

cofins o esportins

Es posaven un sobre l’altre formant una pila. Es deia una molta, si hi havia més, havies de fer altres moltes, primer es feia a mà, després ja es feia amb l’elèctric amb una politja i una corretja que aixafava al mateix temps.

Al moldre les olives havia de caure contínuament aigua calenta, perquè al mateix temps que aixafava, l’aigua calenta treia l’oli de les olives.

Premsa

A sota hi havia una canaleta i un xopet que és a on anava a parar tot.

La premsa les premsava i l’aigua estava barrejada per allà dins.

L’aigua calenta sortia del dipòsit a on hi havia el forn de foc.

Extracció

Sempre hi havia el forn de foc encès, sempre calent una cosa gran, feia una calor allà dins!

A l’hivern s’estava calent, a més era un espai gran una sala grandiosa i llavors l’aigua anava caient fins que arribava al final.

El tornaven a estrènyer per moldre’l ben mòlt i quan es treia la pinyolada (quan ja estava trinxat) quedava compacte, això portava les pells de les olives i els pinyols trinxats, tot oliós, això era la llenya que servia per tirar dins del foc, perquè el forn anava contínuament, de dia i de nit, allà hi havia unes piles de pinyolada que alimentaven el foc, unes brases contínues, es clar els pinyols cremaven amb l’oli que portaven.

L’oli baixava a tro barrejat amb l’aigua i anava a parar dins del safareig d’abaix on hi havia el xopet, com que l’aigua i l’oli no van plegats, quedava l’oli a sobre i l’aigua a sota.

Amb un mànec de ferro i una galleda de coure s’agafava l’oli per posar-lo en barrals (és el mateix que les portadores però a dalt està tapat amb una fusta i té un forat gros de suro).

A casa
Dels barrals es passava a les gerres i teníem oli per tot l’any.

Totes eren oliveres d’oli i allà on fermaven el cavall (lligar-lo amb el ronsal), hi havia dues que eren grossal, aquestes eren per menjar, són més grosses.

Com preparàvem les olives

Les collíem i fèiem una gerra gran plena d’olives, teníem olives per tot l’any. Les fèiem amb sajolida, fonoll, aigua i sal.

També fèiem de escaldades per menjar de seguit.

Cada dia se ‘ls canviava l’aigua durant deu dies i es treia l’oli, com que l’oli sura per sobre.

Aquestes eren també per menjar i es podien fer de dues menes: aixafades o tallades, senceres no les fèiem mai. Després posàvem aigua calenta, omplíem els pots i les tapàvem, l’endemà ja es podien menjar.

La vida al trull de l’oli

Com que hi havia les brases del forn de foc i allà s’estava calent a l’hivern, hi havia tertúlies, sempre estava ple de gent, hi havia unes tertúlies que era massa i com que el safareig estava ple d’oli, allà sempre hi havia pa de pagès de dos quilos, es tallava i es feien llesques, es torraven a banda i banda amb l’escalfor del braser, això es deien rostes.

Es posava la torrada sucada en un cantó, es donava la volta a la torrada, plena d’oli l’altra i llavors s’escorria, però una torrada d’aquelles era un àpat boníssim i allà sempre hi havia els porrons plens de vi, qui volia menjava.

El Vicenç era l’encarregat de fer tot aquest procés de l’oli, sabia de que anava.

Allà havia la vida de abans, que era vida.

RECORDANT ELS AVIS DE LA SOCIETAT CORAL LA CATALANA

Promoure el treball de conjunt on cadascú fa una aportació per aconseguir un resultat col•lectiu, sense protagonistes, ens ensenya valors com la solidaritat, la confiança, la disciplina i l’esforç i ens allunya del fort individualisme que s’observa en la societat.

El cant coral n’és un exemple on els cantaires uneixen les seves veus per arribar a la creació musical.

La societats corals neixen a Catalunya a mitjans del segle XIX com a conseqüència del moment històric que aporta una sensibilització cap a la música i els moviments associacionistes.

L’any 1845 Josep Anselm Clavé crea la Societat Filharmònica L’Aurora, d’on derivarà la primera societat coral dels Països Catalans: La Fraternitat.

El moviment coral anà en augment i es celebraren grans festivals, l’any 1.864 s’apleguen més de 2.000 cantaires.

L’any 1.888 l' Exposició Universal  va rebre entitats corals d’arreu i donà un fort impuls al cant coral lligant-lo al sentiment nacional i a la creació d’una manera de fer pròpia.

Seguint aquestes directrius l’any 1.891 Lluis Millet i Amadeu Vives van fundar l’Orfeó Català.

Enric Morera fundà l’any 1.899 la Societat Coral Catalunya nova amb societats corals afins a les idees modernistes.

Dins d’aquests corrents hi havia profundes dissidències i és en aquest ambient de principis del segle XX que es formà a Sant Climent la Societat Coral La Catalana.

Segons Oriol Martorell en el seu llibre Miscel•lània la Societat Coral La Catalana mantenia un marcat accent nacionalista.

El 28 de febrer de 1.908 manifesten que estan a prop de Pasqua de Resurrecció i que hauran de començar els assaigs per les caramelles.

El 13 de març de 1.908 és reuneixen per tal de “celebrar  una velada por los jóvenes de dicha sociedad y el orfeón de guitarras de Gavà”.

Aquestes són algunes de les obres interpretades:

Gràcies a la documentació que arribà a les nostres mans hem pogut conèixer la major part del integrants de la Societat Coral:

Josep Campmany Petit, Clemente Raventós Bonet, Jaume Fulquet Llopart, Clemente Campamà Torres, Rosendo Mestres Alaball, Jacint Pausas Pagès, Guillem Condeminas Raventós, Pedro Pagès Moné, Agustín Fulquet Fulquet, Jaume Pujades Feu, Josep Sadurní Pujol, Josep Raventós Diví, Anicet Pausas Pagès, Josep Pi, Jaume Mas, March Busqué, Salvador Rovira, Jaume Alaball, Eusebi Mas, Climent Condeminas, Jaume Molins, Climent Fulquet, Jaume Pausas, Serafí Sadurní, Antoni Palós, Manel Raventós, Juan Fulquet, Pau Vilaltella, Climent Feu, Jaume Nicolau, Miquel Mestres, Josep Forns, Domingo Pi de la Serra, Jaume Feu, Pau Raventós, Pere Bordas, Francisco Sadurní, Lorenzo Mas, Clemente Julià, Rafael Condeminas, Juan Salisachs, José Montserrat, Miquel Idrach, Melchor Grané, Jacinto Domènech, Julià Feu, Jacinto Pagès, José Vella, Juan Mestres,...

Passats més de cent anys recordem els nostre avis cantaires, també la feixuga lluita d'aquell temps i el seu amor a la interpretació vocal dins d'una agrupació de veus.

Ens imaginem les seves cançons, els seus balls, les seves inquietuds envers el país sempre tan actuals...

“Si et pregunten mai a on vas, respon-li sempre: A on volgueren els meus avis arribar”.

"CHIMICHURRI"

A qué le llaman distancia,
eso me abrán de explicar,
sólo están lejos las cosas
que no sabemos mirar.


"A qué le llaman distancia" (Milonga). Atahualpa Yupanqui

A vegades et venen a la memòria records de la infantesa o l’adolescència i rescates coses que ja no són tan quotidianes com ho eren abans, és normal.

Remenant entre els llibres de cuina, vaig trobar una llibreta de receptes familiars, on hi havia plats que m’havia explicat la mare i altres que vaig anar afegint amb el temps.

Vaig trobar la recepta del “chimichurri”, és una salsa argentina que s’utilitza per acompanyar la carn a la brasa.

La típica “parrillada” consta de: costelles de vedella tallades en tires “asado”, ronyons, pedrers, xoriços, morcilles, pollastre, tripes: conegudes como “chinchulines”,...

Preparació del “chimichurri”

* 6 dents d’all pelats i picats.
* julivert picat.
* 1 cullerada de salmorra.
* 1 cullerada de “ají molido” que es coneix com a bitxo.
* 1 fulla de llorer.
* 1 cullerada de vinagre.
* 2 cullerades i mitja d’oli.

Hi ha qui afegeix una mica de vi blanc i pebre, receptes amb un toc personal hi ha moltes.

Tots aquests ingredients s’han de triturar molt bé i posar-los a continuació en una ampolla amb aigua calenta.

S’ha de remenar la preparació i tapar amb un suro acanalat.

És convenient fer el “chimichurri” un dia abans d’utilitzar-lo i deixar-lo en la nevera.

La carn a la brasa acompanyada d’aquest adob i amb una bona amanida és un plat de gourmets, us ho ben asseguro.

Bon profit!!

SOCIETAT CORAL "LA CATALANA" DE SANT CLIMENT ANY 1.907

Enguany hem celebrat la Festivitat de Sant Llorenç,co-patró de Sant Climent, el nostre poble.

Aprofitant l’avinentesa volem recordar un grup de joves climentons, que també van celebrar la Festa Major d’estiu l’any 1.907.

Eren els integrants de la Societat Coral “La Catalana”.

Aquest tresor que ens han deixat els nostres avis diu així:

Señor Alcalde de San Clemente de Llobregat:

El abajo firmado presidente de la Sociedad Coral La Catalana, cuya sociedad y cuyos estatutos estan casi ultimados para presentarlos a la aprobación del gobierno, pone en su conocimiento, que deseando verificar algunos festejos con motivo de la festividad de San Lorenzo, se digne conceder el correspondiente permiso, para los efectos consiguientes.

Las divisiones proyectadas, son las siguientes:

Día 10 por la tarde baile con orquesta en la plazoleta de Don Jaime Planas.
Por la noche, serenata a coro y orquesta, cantándose el vals compuesto por Juan Durán denominado “Los engorronits”, a continuación baile por la noche en el local de la sociedad.

Día 11 baile tarde y noche en el local de la sociedad, alternando el coro en algunos intermedios y las coplas tituladas “Cosas lletjas”.

Lo que bajo su recto criterio creemos se dignarà conceder.
Dios guarde a V. muchos años.
El Presidente de la Catalana.
---------------------------------------------------------------------------------------------------
L’escrit que ve a continuació diu així:

Tengo el honor de comunicar a esta Corporación que V. Tan dignamente preside, que esta agrupación de jóvenes: Sociedad La Catalana, ha acordado celebrar función de baile el dia 10 del corriente por la tarde en la propiedad de Jaime Font y por la noche del dia siguiente, en el local de Jaime Pausas con orquesta y en los intermedios de los bailes cantarán los jóvenes de la misma sociedad, una pieza humorística original de Juan Duran que tiene por título “Los engorronits” y las coplas a duo con acompañamiento de orquesta denominadas “Cosas lletjas”, a no ser que esta autoridad ordene lo contrario.

Dios que a V. Guarde muchos años.

San Clemente de Llobregat 1 de agosto de 1.907

S. D. Jaime Pagès

La Constitucional San Clemente de Llobregat

Les partitures estan fetes també per flauta, violí 1er, violí 2on, clarinet 1er, cornetí 1er, cornetí 2on i fiscorn. Tot un gust per la vista.

Seria un homenatge al nostre avis, que els caramellaires interpretessin aquestes coples algun dia.

També podrem conèixer aviat els noms d'aquests joves emprenedors, la influencia dels Cors d'en Clavé i algunes partitures.

ACTIVITATS D'ESTIU

Aquest mes de juliol he pogut ajuntar les dotze peces que formen el sampler que estic fent de patchwork, també he començat a cosir els marcs que voregen els quadres.

Després de pensar totes les combinacions possibles, l’obra a quedat així:





Evidentment per cosir els marcs que envolten els quadres, necessitava de la sapiència de la Magda perquè em marqués els marges. Gràcies, guapa! Ara sí, ja puc continuar fent durant el mes d’agost, ep! però a estones és clar.

******************************

Una altra cosa que m’ha agradat molt és l’arxivador dels dotze quadres del sampler.

És aquest:





Els quadres del sampler els col•locava en el tub i a continuació els enrotllava en aquest tapet, com si fos un braç de gitano, però de roba.

El tub no he volgut cosir-lo al tapet, perquè tenia la idea de col•locar-lo a l’escriptori com cobretaula, una vegada acabada la feina dels quadres.

Quan una cosa em satisfà, m’agrada tenir-la a la vista.

*********************************

I per últim, si encara esteu llegint, us ensenyo aquesta butaca de xenilla que té els braços entapissats d’un color clar, per tant calia protegir-los amb una funda protectora.





Vaig trobar unes puntes de ganxet, que pel seu color s’adaptaven molt bé a la butaca i vaig cosir tres franges per ajustar la llargada.

A continuació vaig cosir tres botons de pressió per fer el tancament de la funda protectora.

Aquest és el resultat:

L’estiu dóna per fer moltes coses...

APRENENT A DIBUIXAR I PINTAR

A Sant Climent aprenem a dibuixar i pintar amb la Cati. A l’ iniciar una obra personal ens diu que és important que hi hagi una elecció sincera de l'estil que més ens agrada.

D'acord amb les nostres necessitats i intencions hem de buscar el que volem comunicar cap a dintre i cap enfora.

Partim de l'idea general mitjançant petits croquis o mentalment, per exemple en blanc i negre, i busquem d’entrada la composició de la línia i de la llum.

Quan arribem clarament a la idea, passem al desenvolupament.

Penso que aquest aprenentatge és llarg i la sensibilitat té molt a veure, en fi, hem d’anar a poc a poc i constants, com totes les coses.

Durant el curs he fet entre d’altres aquests treballs, el que esta en blanc i negre: amb guix i carbonet, el de color és una pintura a l’oli.

DEL BLAT AL PA

INTRODUCCIÓ

La família pagesa ha estat durant segles un dels pilars sobre els quals es va construir aquest país. Sense una mà agrícola desenvolupada no hagués nascut la industrialització que va caracteritzar Catalunya.
La branca primària amb el seu treball i el seu esforç evolutiu són els nostres referents que cal no oblidar.
Els treballs al camp eren diversos i ocupaven tot l’any segons la climatologia, que marcava el fer i desfer de cada dia.

LLAURAR LA TERRA

El terreny s’havia de llaurar amb l’arada, es a dir remenar la terra, airejar-la, deixar-la a punt per sembrar. Hi havia varies menes d’arades: la romana, també l’arada normal, un altra de mitja lluna,...





Passàvem el rascla amb el cavall i després els corrons, perquè la terra quedés aixafada i no perdés la humitat, anàvem treballant de manera que els rasclets o l’engreda destriava la terra, eren cinc o sis punxes. A baix a Marina fèiem cada any dues mujades de blat.
Mujada: Mesura agrària equivalent al tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia. Equival a 4.896,5 m2.
Abans de fer el blat, el camp de les Filipines era tot de pereres i al voltant de jonquills , que l’àvia ja els venia a les parades de la Rambla de les flors a Barcelona.

LA SEMBRA

Cap al novembre i desembre es feia la sembra, no fèiem solcs, es sembrava a la plana, més tard fèiem el cavallons. Escampàvem les llavors a mà i l’ agafàvem d’un sac que teníem penjat al costat.
La llavor la guardàvem de l’any anterior, recordo que després vam canviar per un blat rus que no tenia arestes, deien que era més productiu.





REGAR

Regàvem amb l’aigua del vall. Trèiem l’aigua amb un motor antic, un Salvatella, que també fèiem servir per regar l’arròs.
Una vegada amb aquest motor vam fer una portadora d’anguiles, perquè el motor xuclava l’aigua del vall i sortien les anguiles a dojo.


SEGAR


Diu la dita: “Per Sant Joan , garbes al camp”. O sigui que arribat el juny era el temps de la sega, es treballava de sol a sol, els pagesos i les pageses s’aixecaven de matinada, quan encara era fosc i agafaven el carro ja sigui per anar al camp o per vendre a ciutat.
Recordo que el pare em va explicar que una vegada anant amb el carro a vendre a Barcelona, es va quedar adormit i quan va despertar el cavall ja l’havia portat al mercat.
Antigament la sega la feien amb la falç, però més cap aquí i inclús abans de la guerra ja segaven amb el volant, és igual que la falç però més gran, la falç va amb serra i el volant va amb un tall, era més ràpid perquè segaven, li donaven la volta al blat i feien la garba, el nus i deixaven les garbes al darrere.





Quan estava tot sec s’apilaven les garbes en garberes.




Fent garbes




Garberes

Es deixava assecar una mica, no gaire, després carregaven el carro.





Les garbes es traginaven amb la forca, anaven molt amunt i el que hi havia a dalt les anava posant bé. Col•locar les garbes era tot un art.

BATRE

El batre consisteix en aixafar les espigues per separar el gra de la palla. Portàvem el carro a Cal Simón, quan arribàvem les garbes anaven directe cap a la màquina, que feia la feina de destriar el gra de la palla, per un cantó sortia el gra i per l’altre la palla i el boll.
El juliol era el temps més adequat per fer aquestes feines, perquè fa més calor i fa aire, a diferència de l’agost.
“Al mes de juliol, a l’era hi fa bon sol”.





A L’ERA

Contemporàniament hi havia gent que feia la batuda manualment, estenien les garbes a l’era, es deixaven assecar les espigues, es girava la batuda, a continuació passaven els animals per sobre i al mateix temps es passava el corró per anar aixafant, fins a quedar tot pla.
Després amb la forca havien de treure la palla més llarga, deixant el gra i el boll, que era la palla més fina, per treure-la al final.
La polseguera que es formava era impressionant.



EL PALLER

Amb la palla separada del gra, enfilàvem cap al Llanàs. Allà fèiem el paller , davant la barraca i el porxo. Posàvem la palla més fina (boll) a sobre de la palla més llarga perquè quan plogués no quedés mullada.
D’allà cada dia si necessitàvem palla per donar menjar als animals, agafàvem un sac que després barrejàvem amb alfals o bé amb la civada tendra , també els donàvem garrofes.






Hi havia molts que no feien el paller, portaven la palla a la pallissa (lloc destinat a guardar-hi la palla i que pot ésser un cobert o un departament de l’estable). Era un dels llocs preferits dels nens per jugar entre la palla.
A l’ombra del paller tiraves la palla i et feies un bon jaç després de dinar per fer la migdiada.

EL MOLÍ

De la màquina de Cal Simón el blat sortia directe cap el sac i així anaves omplint tots els sacs.

Els sacs es portaven cap el molí i després en sacs de farina cap a casa, a l’habitació de la farina on també hi havia l’arròs, serves i productes de la terra (del Querol) que maduraven aquí.





EL PA

El pa el feien en el Forn del Mig de Viladecans, per cada quilo de farina, ells es quedaven un quart i a canvi ens feien pans de dos quilos, s’anava a recollir un cop o dos a la setmana.
Recordo que després de la guerra hi havia el pa de racionament (pa negre de blat de moro), jo era petit i no volia pa blanc, volia pa negre.






L’ADOB

Quan el camp estava segat es tapava amb els rostolls que quedaven,es giraven i quan feia una pluja es llaurava perquè estava més tou, es tiraven els fems i es tornava a llaurar per deixar-lo a punt per sembrar.
La palla barrejada amb el verd, amb alfals i a l’hivern amb la civada tendra no solament servia per donar aliment als animals, la que sobrava es tirava als peus del cavall i li servia de jaç per dormir.
Al cap d’un temps com que allà l’animal orinava i defecava, amb la forca es netejava , es treia i es col•locava a un cantó de l’estable, es feia un badiguer (pila), perquè s’anés descomponent i es formessin els fems, plegats amb les fulles d’enciam, bròquil (tot el que era vegetal) i quan hi havia una bona pila es carregava al carro i servia d’adob pel camp i els arbres.
En aquella època hi havia qui anava amb el carro per la carretera, que estava molt transitada pels animals, agafant els fems del cavall.
El pagès ecològic feia servir restes vegetals , palla i fems per retornar a la terra els nutrients en forma de compost.