23 d’abril del 2014

SANT JORDI 2014: DIA DEL LLIBRE I LA ROSA



FELIÇ DIADA DE SANT JORDI







QUATRE COSES

M'abelleixen quatre coses:
—qui prou les sabrà lloar?—
El sol que bada les roses,
l'aigua que les fa brotar,
la rosada que les mulla
i el vent que les esfulla
per no veure-les secar.

Maria Antònia Salvà



CUATRO COSAS

Me seducen cuatro cosas:
—quien las sabrá loar suficiente?—
El sol que abre les rosas,
el agua que las hace brotar,
el rocío que las moja
y el viento que las deshoja
para no verlas secar.

Maria Antònia Salvà

17 d’abril del 2014

SETMANA SANTA DE L'ANY 1914 A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT






Ara fa un segle, Sant Climent celebrava el seu Via Crucis Vivent. 

Una de les figures més representatives i populars del Via Crucis eren els armats o manaies. Ens  podem imaginar el seu treball  un dels més espectaculars i més durs de la representació. Seguint el ritme dels tambors marcant el pas i conduint-se amb el so de les llances quan les fan petar amb el terra. 

Encara està per saber documentalment des de quan es celebrava la representació de la passió a Sant Climent. 
                                                         
 “A l’Obra de l’any 1755, hi llegim en l’apartat d’entrades: “Mes del que resultà en dos anys se representà la Pació (que els Representants ho donaren a l’església) han rebut los demunt dits obrers 27 lliures, 12 sous, 6 diners”. 

L’any 1914 Mn. Segalés invità les autoritats del poble a assistir al Via Crucis, del diumenge de Rams, “por haber en ells ARMATS”.

Per algunes fotografies antigues i pel testimoni d’algunes persones sabem que antigament també hi havia pels carrers de Sant Climent unes creus senyalant  les estacions del Via Crucis.

Les ceràmiques de les estacions que encara queden al poble foren fetes per Modest Casademunt l’any 1953.

Segons el costum se celebraven processons en les quals es representaven personatges de l'Evangeli com: Maria Magdalena, Maria de Betània,  Maria la "Pecadora", la Verònica: una dona pietosa de Jerusalem que, moguda per la compassió envers Jesús, que carregava la seva creu camí del  Gòlgota, li va donar el seu vel per poder eixugar-se el front. Jesús acceptà l’oferiment i després de fer-lo servir, li retornà amb la imatge de la seva cara miraculosament impresa al vel.

El testimoni oral per a la reconstrucció d’aquestes processons en que es representaven passatges de l’Evangeli al poble, ja no és possible. Ens queda la transmissió oral entre generacions com a registre del passat confiat a la memòria i el llibre que es va fer servir per la representació.

Per aquest testimoniatge de pares a fills sabem que:



La Maria Tarrida Clavé feia de la Mare de Déu.
La Madrona Borrull de cal Sans feia de samaritana.
L’avi de cal Cagarret feia de Jesucrist.
L’Hermínia de cal Roberto feia de Verònica.
L'Aniceto Pausas de cal Rigoló era un dels armats.
Dirigia el Guillem del Vilà.

La representació era a la Plaça on hi havia un pou.

La memòria oral transmesa ens recorda que estant Jesús assegut es presenta  i diu:

“Cansat estich del camí, reposar voldria un poch prop de esta font de Jacob, y assentarme vull aqui”.
 “Déu te guart, Samaritana, y t’preserve de pecat; si aygua me volias donar, beuria de bona gana”.



 




Ens queda el llibre "La Gran  Tragèdia de la Passió y Mort de Jesucrist, Nostre Senyor"
de l'any 1798, com a testimoniatge d'aquells diàlegs fets segurament amb molta devoció.                                                                                                              Falten frases, punts i comes que van pronunciar els nostres avantpassats i que el temps s’ha endut ara fa justament cent anys, en una Setmana Santa com aquesta.








1 d’abril del 2014

ÉREM, SOM I SEREM.





 
Espanya no és una nació, és un estat plurinacional.
 
Al segle X, el comte Borrell trenca el darrer contacte amb els monarques francs, acabant per sempre les relacions polítiques de subordinació.
De fet s’havia arribat a la independència, per bé que de dret, la independència de Catalunya, o si es vol del Casal de Barcelona, no seria reconeguda jurídicament fins al Tractat de Corbeil, signat el 1258 per Jaume I i Lluís IX de França.

La unió d’Aragó i Catalunya, any 1137, fou el resultat d’una unió dinàstica pactada, no d’una fusió o d’una conquesta, per això els membres components conservaren tot el temps la pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les lleis, els costums, les institucions i els governants propis.
Algun historiador molt significativament  l’ha anomenat Confederació catalano-aragonesa, amb tota la intencionalitat jurídica del mot confederació.


 Encara que el seu títol oficial específic  era el de "comte de Barcelona", des del segle XII, el sobirà de Catalunya (o de Barcelona, si hom ho prefereix) era el rei.

 Era el rei i res més, i per això hi havia les "drassanes reials", les "batllies reials", el "reial patrimoni", el "braç reial" de les Corts catalanes, i també per això hom hi deia "plau al senyor rei" i no "plau al senyor comte", i tots els monarques esmenten sempre el seu "senyal reial" i no el "senyal comtal".
  
Transmeto el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971, tot un exemple per la humanitat de feina ben feta.

 
"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. 
 

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."