EL QUEROL: EL CONREU DE MOLTES GENERACIONS

Està situat en el camí de Torrelles, abans de començar la pujada que porta cap el coll de la Creu del Querol, que és la divisió entre els termes de Sant Climent i Torrelles.

El camí abans passava per la riera del Querol fins que deixava la riera, poc abans d’arribar a la Foradada (on es va fer un turó després de l’aiguat de Sant Ramon l’any 1.926, l’aigua va passar per les dues bandes i va fer un monticle on recordo els conills que passejaven entre els pins).

A banda i banda de la riera, la majoria eren camps de conreu, horts, cirerers, oliveres i garrofers.

El nostre tros, estava dividit en dos per la carretera de Torrelles.

A la vora de la riera hi havia dos horts, dos pous i dos safareigs. L’aigua de l’hort d’abaix, quan es volia regar, venia d’una mina que recollia l’aigua en una resclosa a la riera i anava a parar al safareig.

El safareig estava fet de pedres de llicorella i dues lloses grans, de metre i mig cada una, que servien per rentar la roba.

Hi havia serps d’aigua, més maques passejant per allà! però no n’hi havia una o dues, sinó unes quantes. En aquell temps no fèiem cas de les serps, senyal que era bona aigua.

Al costat del pou hi havia una pedra rodona, encara hi deu ser, per tapar el forat de baix, perquè quan estava ple el safareig regaven l’hort.

Allà plantaven mongetes,cebes, patates, alls, cols, menta, julivert, etc, era un hort de regadiu.

Tocant a l’hort hi havia llorers, nesprers, magraners, tarongers, llimoners, avellaners i un arbre de flor de saüc que servia per la vista, si et feies una ferida, posaves la flor sobre les brases i una mica d’oli i aquell fum que treia s’hi posava a la ferida i es curava de seguida.

Gairebé dins de la riera hi havia salzes, galzeran i a un cantó llorers i un magraner, quines magranes feia! quan m’en recordo de tot allò, era un paradís. Estava ple de falgueres, les arrels són de color negre i també serveixen per algun remei, com que era tan fresc es feien unes falgueres molt altes.

Entremig dels garrofers hi havia cirerers, albercoquers i fins i tot un castanyer.
Un any per la Candelera va fer una glaçada molt forta, les muntanyes estaven plenes de garrofers, es van tornar grocs i es van assecar, el pare amb la vinya ja en tenia prou, va ser llavors quan es va deixar de conrear el Querol i a moltes muntanyes van començar a proliferar els pins.

Abans les garrofes anaven pels animals, els pinyols s’aprofitaven per fer les càpsules dels medicaments, (hi ha una mena de garrofer cap el camp de Tarragona que té molts pinyols i avui dia s’envia a la indústria farmacèutica.

Les oliveres les va plantar l’avi o potser el besavi, eren dues centes o tres centes: al cantó dret del torrent de dalt hi havia un rengle que anava des de la riera fins a dalt de tot, vora l’alzina que feia la partió, també hi havia per dins de tot el camp disperses i al pla de les oliveres estaven totes juntes vora la barraca.
Els cirerers feien les cireres més grosses que a la vinya, era més frescal, era més aviat llicorella barrejada amb terra, en canvi la vinya és argila amb llicorella.
Quan veies aquelles roques més maques! També hi havia rosers.

Les nespres eren de dues menes: aquelles petites rodones i unes altres que són grosses de color marró i fan com una corona, fa anys les vaig veure exposades en una botiga i valien un dineral.

A la vinya allà dalt al bosc hi ha un arbre que es podria empeltar si es volgués de nespres d’aquesta mena, perquè solament es pot fer l’empelt en aquest arbre que fa punxes.

També hi havia moltes herbes remeieres, farigola teníem bastant, orenga... I tot un rotllo de violetes, que es portaven al mercat.

L’hort de dalt tenia avellaners, les avellanes sortien bones i els ametllers eren més amunt de la barraca i les roques, eren al pla de dalt, uns arbres grossos i alts.
Tiraves les ametlles amb un bastó d’avellaner: clac, clac!, també hi havia dues motes de cebes de remei que ja no m’en recordo perquè a que servien i altres dues motes: una a l’hort de dalt i l’altra al de baix que feien la flor de color morat, aquella classe d’herba era millor que la farigola, ho curava tot.

A l’hort de dalt el que fèiem més era maduixots, allà si havia una rierada era perillós, perquè a vegades l’aigua passava per sobre i tapava, un any va tapar els maduixots, era terra molt fina, era la terra que quedava de l’aigua que baixava, com una terra de riera i feia uns maduixots molt bons.

A dalt també hi havia un safareig fet de totxos, allò era fet més de nou, tenia una corriola i pujaven l’aigua amb la galleda.
El pare m’havia explicat que una vegada van intentar traient galledes ràpid entre dos o tres, a veure si podien eixugar-lo però no ho van aconseguir, es veu que en aquell hort hi ha una deu com una mà de grossa, que ve del cantó de Torrelles, em va dir que era possible que vingués de la font del Porro , abans ho sabien tot això de les deus.

Aquell pou ara deu estar tapat i el safareig deu haver caigut també, segurament estarà ple de canyes, si no s’han mort les canyes i tot.

Tot ho tenien catalogat per parts, al fons hi havia un nesprer gros, que encara el vaig tallar a l’hivern amb la serra, per fer llenya, em sembla que es va morir, però per dalt també anaven naixent més nesprers.

Hi havia un camí que baixava cap a la carretera on estava aquell llac, una vegada van arreglar la carretera i van destrossar tot el camí.

Per anar a dalt hi pujàvem amb l’animal i el carro, es veu que en la corba va bolcar el carro, l’animal va quedar allà a terra i el papa va saltar al terraplè que hi havia al costat, el carro va donar la volta, però per sort va quedar enganxat amb el cavall a terra, si hagués donat la volta l’hagués aixafat.

A l’hort de dalt hi havia una barraca feta de pedres de llicorella, bigues de pi, canyissos que devien portar de les Filipines. Als canyissos hi posaven una mica de terra, ho tapaven i sobre la terra hi posaven teules, era per si plovia o si estaves per allà dalt i no es va acabar de fer.

Temps era temps.

EL PENSAR I ACTUAR D'UN POBLE

Amb la consolidació del domini franc a Catalunya, les lluites entre cristians i sarraïns eren freqüents durant el segle IX, per la qual cosa es va constituir una franja fronterera ampla que estava formada per terres de ningú.

El habitants d’aquesta zona eren poc estables, vivien apartats dels camins, pels perills que representava i no obeïen ni les autoritats cristianes del nord ni les sarraïnes del sud.

La autèntica frontera dels comtats catalans seguia al nord la línia Llobregat i als sud és probable que Tarragona estigués probablement deshabitada.

Aquesta introducció ens fa pensar com seria de dura la vida dels nostres avantpassats per aquestes contrades.

Molts camperols emigraren de les valls pirinenques i prepirinenques cap a terres més meridionals i cap a la segona meitat del segle X passaren el Llobregat.

Els repobladors portaven llavors, eines i bestiar per establir-se en terres ermes, que pertanyien al rei o al comte, però que passaven a llur propietat pel sistema anomenat aprisió o dret del primer ocupant, consistent en el dret d’apropiació d’una terra verge després de trenta anys de possessió sense interrupció i de la seva explotació.

La feudalització va anar lligada a la minva de l’autoritat reial a partir de la primera meitat del segle XI. Els pagesos sense la protecció del comte van quedar indefensos i van caure poc a poc sota el domini del senyors feudals.

Dins d’aquest context cada vegada més fort i més violent els nostres avis van haver de guanyar-se la subsistència amb la seva suor i esforç molt personalitzat pel seu seny natural.

Per això la nostra valoració actual és d’agraïment per la seva lluita i brega, lligat al moviment de pau i treva que ha anant construint els fets que consolidaren una manera de fer que encara avui no ha assimilat el nostre entorn.




Aquest contracte a rabassa morta comença l’any 1758 a la vinya del Querol.

Al segle XVIII es va produir un augment del valor de les terres. Els terratinents es consideraven perjudicats per les millores agrícoles que perllongaven la vida dels ceps. El conflicte fou resolt per l’Audiència de Barcelona l’any 1756 quan disposà que el contracte es dissolia per la mort dels ceps o als cinquanta anys.

Com era la vinya del Querol? Ja us ho explicaré en els propers dies.