A L'HIVERN ELS JUNQUILLOS

Narcís (Narcissus).  Són plantes originàries del Mediterrani, també es troben algunes espècies a l'Àsia central, a la Xina. 

Els narcisos tenen un bulb i una flor amb una corona central en forma de trompeta envoltada per un anell de pètals. Els colors habituals solen ser grocs o taronja o blanc.

A Sant Climent reben el nom de junquillos.

El meu record em porta seixanta anys enrere al camp de les Filipines i del Llanàs,  envoltats de junquillos.

El seu hàbitat requereix prats humits, per això es plantaven a les voreres del vall, també hi havia lliris, però aquests no es portaven al mercat.

Els junquillos eren coneguts com a nadales ja que, la seva floració comença al desembre.

Fa una inflorescència que té fins a quinze flors de pètals de color blanc-groguenc i una corona ben desenvolupada de color groc.

Dos manats de junquillos eren una dotzena i gairebé es feien més de cent poms.

Quan estaven preparats es portaven a la Rambla de les Flors per vendre'ls a l’engrós.

No podies parlar mentre feies els manats, perquè anaves contant i et podies confondre.

A la primavera la tija encara es verda , a l’estiu la planta s’asseca i queda solament el bulb, a la tardor comencen a sortir les fulles, i a l’hivern surten les flors.

Es valoraven molt perquè era una flor d’hivern, pel seu perfum i com que en aquells temps no hi havia hivernacles, era una de les poques flors existents, junt amb el galzeran.

També es plantaven violers que eren de color vermell o groc (alhelí), lilàs amb flors de color lila, malva o blanc i roses terreres.

Totes aquestes flors es portaven a la Rambla, que era on funcionava el Mercat de les Flors de Barcelona, a les tres de la matinada  i s’estenien a terra, sobre el mocador de fer farcells.

Sorties de la Rambla carregat de bitllets, per anar cap al born a vendre les fruites i verdures del temps.

Després a esmorzar i a continuació iniciar la feina al camp, la llarga jornada del pagès.

L'ALEGRIA DE L'ENTRADA DE L'ESTIU, AMB LA FEINA BEN FETA

Del blat al pa from dluque

FLORS D'HIVERN: "ELS JUNQUILLOS"

La història del mercat de la flor a Barcelona es remunta al segle XIX, a l’espai que actualmente ocupa la Llibreria de la Generalitat de Catalunya, a la Rambla dels Estudis. Sota aquell cobert de voltes s’amuntegaven al terra cabassos plens de flors que s’anaven buidant a mida que passava el matí.

Aviat aquest mercat improvisat va anar quedant-se petit i a poc a poc va anar estenent-se fins a ocupar bona part de la Rambla de les Flors.

Al segle XIX aquest era l’únic mercat existent de venda de flors i plantes de Barcelona.

Els climentons sempre havien estat presents als mercats de Barcelona: Sant Josep, Sant Antoni, Barceloneta, La Concepció, Ninot, Hostafranchs, Sants, Gràcia, La Llibertat, Santa Caterina,...

Sant Climent davant la seva proximitat amb la ciutat va ser proveïdor de productes del camp.

El meu record em porta al camp de les Filipines i del Llanàs que estaven envoltats de junquillos, el seu hàbitat requereix prats humits, per això es plantaven a les voreres del vall, també hi havia lliris, però aquests no es portaven al mercat.

Els junquillos eren coneguts com a nadales ja que, la seva floració comença al desembre.

Fa una inflorescència que té fins a quinze flors de pètals de color blanc-groguenc i una corona ben desenvolupada de color groc.

Dos manats de junquillos eren una dotzena i gairebé es feien més de cent poms.

Quan estaven preparats es portaven a la Rambla de les Flors per vendre'ls a l’engrós.

No podies parlar mentre feies els manats, perquè anaves contant i et podies confondre.

A la primavera la tija encara es verda , a l’estiu la planta s’asseca i queda solament el bulb, a la tardor comencen a sortir les fulles, i a l’hivern surten les flors.

Es valoraven molt perquè era una flor d’hivern, pel seu perfum i com que en aquells temps no hi havia hivernacles, era una de les poques flors existents, junt amb el galzeran.

També es plantaven violers que eren de color vermell o groc (alhelí), lilàs que eren flors de color lila, malva o blanc i roses terreres.

Totes aquestes flors es portaven a la Rambla i s’estenien a terra, sobre el mocador de fer farcells.

Sorties de la Rambla carregat de bitllets, per anar cap al born a vendre les fruites i verdures del temps.

 

LA FESTA DE LES CIRERES A SANT CLIMENT DE LLOBREGAT

HISTÒRIA

La majoria de les vegades les coses no surten de l’espontaneïtat, sinó que cal anar-les forjant de mica en mica perquè derivin cap a punts diversos.

En el cas de la Festa de les Cireres hem d’anar uns anys enrere, al temps en que fou constituït un grup anomenat Planter d’Extensió Agrària, el qual es va anar consolidant fent trobades a diversos llocs i sortides a diferents comunitats de l’Estat (Logronyo, Navarra), a França, a Itàlia, etc., cercant novetats per a l’agricultura, per conèixer varietats i maneres de conrear els cirerers.

Doncs bé, l’any abans de la primera Exposició de Cireres, davant el fet que alguns pagesos tenien certes varietats i se les guardaven, es decidí fer una Exposició de Branques de Cirerers, exposar i regalar branques per empeltar i entrar en mena, venent també un peu de cirerer anglès anomenat F-12, que no tingué èxit.

Aquesta consolidació de grup va fer espurnes que derivaren també cap a l’entrada a les Hermandades Sindicales, per fer néixer el fet sindical i principiar la Cooperativa.  

                                                                                                                                   Per què sorgí la idea de la Festa de les Cireres?

Recordo que a la sortida d’una de les reunions, al vespre, es va proposar la idea de fer una exposició amb cireres i fou com un llamp, en pocs dies tothom ja en parlava i es mogué amb la col·laboració de tots.

Anys després un altre fet col·lectiu va ser la creació de la Denominació d’Origen Cireres del Baix Llobregat i el fet solidari de donar les cireres de l’exposició a les Germanetes dels Pobres. 

PERQUÈ EL CATALÀ JA EN ELS PRIMERS CARTELLS?

En un primer moment hi havia dubtes sobre fer-lo en castellà o bilingüe. Es va decidir escriure tots els cartells en català, cosa que no es feia en cap lloc del Baix Llobregat.

A Sant Climent alguns ja havien creat escola: primer curset de català, les pissarres del bàsquet  ja s’havien passat del castellà al català, ballades de sardanes, el fet del Focs de Sant Joan quan encara no hi havia ajuntaments democràtics, les trobades de Santa Cecilia i el Centre Lleidatà , tot anant seguint un ritme, el segon curset de català a càrrec de Jordi Moners a l’Ajuntament, composició de sardanes dedicades a les cireres i al poble de Sant Climent i la forta empenta del Congrés de Cultura Catalana.

Penso que tot plegat fou un revulsiu per moure el fet social, cooperatiu, sindical i finalment polític, cal veure l’esclat dels primers anys en que les paneres de l’exposició es feien amb senyeres, escrits i moltes manifestacions individuals.

Aquests són alguns fets històrics viscuts en un breu moment d’un poble tot fent país.

ÉS EL TEMPS DE LES CIRERES

E

n arribar el mes de maig Sant Climent canvia de color, el blanc de les flors dels cirerers dóna pas als colors verd i vermell.

És el temps de les cireres.

El fred hivernal ha quedat enrere, les temperatures primaverals acompanyen l’esclat de la naturalesa, els ocells trien les millors cireres pel seu àpat, els climentons i climentones preparen els cistells i els davantals per la collita del apreciat fruit.

 

Fent una mica història recordo que abans les varietats de cireres eren: Francesa, Cua Llarga i Forta (autòctona de Sant Climent).

Un any abans de la primera Exposició de Cireres, es va fer una “Exposició de Branques de Cirerers”, regalant als pagesos branques per empeltar i entrar en noves varietats.

A partir d’aquí les noves menes de cirerers es multiplicaren, de la mateixa manera que les ganes de fer coses a nivell polític, sindical, agrari i cooperatiu.

Perquè l’arbre doni el fruit s’ha de produir la pol·linització, el pas del pol·len de l’aparell masculí d’una varietat de cirerer a l’aparell femení de l’altre cirerer a través dels insectes o els ocells que el transporten en el seu propi cos. 

  

 

A més a més hi ha una labor prèvia que comença dos o tres anys abans quan a l’hivern es planta el peu del cirerer (Santa Llúcia o peu franc),  el peu ha de tenir el grossor necessari per empeltar de corona o bé d’ollet la varietat de cirera que s’ha triat i a continuació s’espera la primera florida del petit cirerer.

Entremig s’ha de tirar adob, cavar els arbres amb els arpiots per oxigenar la terra, a la primavera treure els rebrots i esmagencar, es a dir, treure les herbes amb els arpiots o l’aixada, remenant la terra perquè hagi més frescor. 

Actualment les tècniques de treballar la terra, esporgar, varietats i comerciar han canviat molt.

Dels records de la meva infantesa , quan  arribava el temps de la collita, a Viladecans hi havia els Caps de colla, que tenien treballadors als que pagaven la seguretat social i allotjaven.

 

Anaves a demanar personal i ells t’enviaven gent per treballar, era més fàcil que ara.

Al matí quan es començava a veure, la gent omplia els davantals de cireres, a continuació les abocava en un cistell i d’allà es portaven a les caixes, era una feina manual i artesana.

Es parava per esmorzar i a la una per dinar, a la tarda es continuava collint.

Al vespre es posava sobre les caixes falguera, rondons, o rebrots de ceps, més tard es van col·locar encenalls i amb quatre filferros es lligaven i es tancaven.

 

Les caixes es pesaven amb la romana, eren de vint o vint-i-dos quilos  i amb guix es posava el pes, després es baixaven amb el carro i el cavall i es portaven al transportista, a vegades es feien dos volts.

El transportista deixava les caixes al comissionista del Born antic i els que tenien parada als mercats de Barcelona, portaven les cireres per vendre-les.

Sant Climent era una festa.

També es collien moltes maduixes plantades entre els cirerers. La collita s’acabava per Sant Joan o Sant Pere, la feina de l’horta de marina quedava aparcada durant la collita.

La cirera més bona era l’ultima: la Forta (la autòctona del poble), si s’havia de regalar cirera, no es donava la primerenca, si no la Forta, la millor per la seva dolçor. La cirera que hi havia en aquella època era la dels voltants, no hi havia encara la del “Valle del Jerte” o la de Tortosa.

La collita encara avui es continua fent manualment, hi ha noves varietats de cireres, per fer-vos una idea de noves varietats primerenques, es diuen entre d’altres: Prinualat Erci, Erci-Bigi, Kanrielete, Llarguet i Erlilori, tot un galimaties,   però lamentablement han minvat els pagesos per les condicions adverses del mercat, entre d’altres coses.

 

Pel març ja s’havien plantat mongeteres, tomaqueres, pebroteres, albergínies, hi havia molta fruita.

Les verdures que es collien eren les del voltant, era l’horta de Barcelona: l’Hospitalet, El Prat, Viladecans, Gavà, Castelldefels, tot el Maresme, etc.

Acabada la cirera ja es començava a collir les peres, les prunes, les pomes, la mongeta tendra, es feia de la fina i de l’avellaneta negra, tot l’any tenies mongetes seques, encara que vingués la gana, amb les mongetes i el porc ja n’hi havia prou per l’hivern.

A l’agost per la festa major  es collien les figues fins a la tardor, primer les Sajoles i després la Coll de Dama.

Es guardaven les pomes d’hivern, les serves i s’anaven treient de mica en mica.

Un món sa i tranquil, avui tothom córrer per no arribar enlloc i diuen que no tenen temps, a més a més.

ELS JUNQUILLOS A LA RAMBLA DE LES FLORS

Antigament per la Rambla baixava la riera d’en Malla, però amb la construcció de la muralla del Raval al segle XV, la riera es va desviar cap al nord.

Al segle XIII la Rambla era el lloc extramurs on els pagesos i revenedors de fora de Barcelona muntaven la seva parada: a la part alta hi havia el peix, la xarcuteria i més avall la caça, la carn, la verdura i la fruita: s’hi venien albercocs, peres, pomes, préssecs, raïm, melons, figues, cireres i flors.
És possible imaginar els climentons i climentones amb els seus farcells venent els productes de la terra.

Tot estava reglamentat per a la venda amb categories de venedors: hortolans de la ciutat, pagesos de fora vil•la i revenedors de fora de Barcelona.

El 1586 els Carmelites descalços (els Josepets per la seva advocació a Sant Josep) van fundar el convent on avui hi ha el mercat de La Boqueria. A mesura que la Rambla va prenent importància com a passeig de la ciutat, es decideix treure les carnisseries del seu recorregut i desplaçar-les al costat de l’hort del convent.

Al segle XVI la venda de flors en aquest tros de la Rambla ja s’havia institucionalitzat. De fet era l’únic lloc de Barcelona on s’hi venien flors.

El dia de Sant Jaume de 1835, el poble durant una manifestació va cremar el convent de Sant Josep i la resta de convents que hi havia a la Rambla.

Cinc anys després es dissenyava una plaça quadrangular porxada voltada de columnes jóniques, en aquesta plaça pública s’establí el mercat que des de l’any 1217 havia ocupat cada dia l’espai fora muralla.

Aquest mercat també s'anomena Mercat de Sant Josep perquè es va construir al solar expropiat que ocupava el convent dels carmelites descalços, l'església de Sant Josep i, més tard, va incorporar també el solar del convent de Jerusalem.

El 1860 la Maquinista Terrestre i Marítima construïa les cinc naus del mercat cobert de Sant Josep: la Boqueria.

La historia dels mercats de flors es remunta al segle XIX, a l’espai que actualmente ocupa la Llibreria de Barcelona de la Generalitat de Catalunya, a la Rambla dels Estudis. Sota aquell cobert de voltes s’amuntegaven al terra cabassos plens de flors que s’anaven buidant a mida que passava el matí.

Aviat aquest mercat improvisat va anar quedant-se petit i a poc a poc va anar estenent-se fins a ocupar bona part de la Rambla de les Flors.

Al segle XIX aquest era l’únic mercat existent de venda de flors i plantes de Barcelona.

Els climentons sempre havien estat presents als mercats de Barcelona: Sant Josep, Sant Antoni, Barceloneta, La Concepció, Ninot, Hostafranchs, Sants, Gràcia, La Llibertat,...
Sant Climent davant la seva proximitat amb la ciutat va ser proveïdor de productes del camp.

El meu record em porta al camp de les Filipines i del Llanàs que estaven envoltats de junquillos, el seu hàbitat requereix prats humits, per això es plantaven a les voreres del vall, també hi havia lliris, però aquests no es portaven al mercat.

Els junquillos eren coneguts com a nadales ja que, la seva floració comença al desembre.

Fa una inflorescència que té fins a quinze flors de pètals de color blanc-groguenc i una corona ben desenvolupada de color groc.

Dos manats de junquillos eren una dotzena i gairebé es feien més de cent poms.

Quan estaven preparats es portaven a la Rambla de les Flors per vendre'ls a l’engrós.

No podies parlar mentre feies els manats, perquè anaves contant i et podies confondre.

A la primavera la tija encara es verda , a l’estiu la planta s’asseca i queda solament el bulb, a la tardor comencen a sortir les fulles, i a l’hivern surten les flors.

Es valoraven molt perquè era una flor d’hivern, pel seu perfum i com que en aquells temps no hi havia hivernacles, era una de les poques flors existents, junt amb el galzeran.

També es plantaven violers que eren de color vermell o groc (alhelí), lilàs que eren flors de color lila, malva o blanc i roses terreres.
Totes aquestes flors es portaven a la Rambla i s’estenien a terra, sobre el mocador de fer farcells.

Sorties de la Rambla carregat de bitllets, per anar cap al born a vendre les fruites i verdures del temps.

ÉS EL TEMPS DE LES FIGUES

La naturalesa i els fenòmens meteorològics han marcat el calendari del pagès amb una regularitat envejable i dic envejable perquè durant segles els cicles s’han anat succeint sense gran variacions.

Actualment trobem desequilibris notables en la naturalesa, florides de cirerers per Nadal, les rieres s’assequen,...a les quals el pagès s’ha adaptat per treure el fruit de la terra.

Però tornen anys enrere quan s’acabaven les cireres, a finals de juny venien els prunells i les prunes japoneses, també les peres de Sant Joan, les castells, les campmanyes i la moscatella.

Les pomes d’estiu eren les minguetes, préssecs i melons ja hi havia per la Festa Major de Sant Llorenç.

Entremig es collien les pomes d’hivern, les camoses i altres varietats que es guardaven a les cases i es venien al mercats durant tot l’hivern.

Quan acabava la feina de batre, a principis del mes d’agost arribava el temps de les figues, encara que després de les cireres ja es collia la figaflor que en castellà és la “breva”, i a primers d’agost les sajoles.

La veritable reina de les figues era la coll de dama amb les varietats de blanca i negra, encara que la més apreciada era la coll de dama negra.

Perquè maduressin de manera controlada untaven les figues més fetes d’aquesta manera: posaven oli d’oliva dins d’una canya, el tapaven amb cotó fluix i untaven el cul de les figues primera i segona de la branca, al cap de cinc o sis dies, segons la temperatura maduraven.

Les ensostraven en caixes de quinze o vint quilos amb pàmpols i es portaven al Born (mercat central) i a les places per vendre a la menuda, abans de la guerra es venien per dotzenes.

Recordo que l'avi sempre em portava del Born pa de figues, era dolç i compacte,a sobre portava unes galetes com les del gelat, estava fet a base de figues seques senceres, macerades en moscatell, era molt bo!

Les figueres es ruixaven quan la figa encara estava verda, amb sulfat barrejat amb calç viva per protegir-la del míldiu, l’oïdi, de la mateixa manera que es sulfatava el raïm.

Les figues s’acabaven a finals d’octubre, com diu la dita “Per Tots Sants les figues pels espigolants (els estornells)”.

Però no s’acabaven realment perquè es feia confitura de figa. A casa encara la fem i la recepta és aquesta.

CONFITURA DE FIGA

Ingredients
Per quatre quilos de figues es suficient un quilo i mig de sucre, si us agrada més dolç, es poden posar dos quilos.

Preparació

- Netegeu les figues i talleu les cues, no traieu la pell.
- Es poden deixar senceres o tallar-les per la meitat.
- Poseu-les a la cassola amb una mica d’aigua perquè no s’enganxi, l’almívar és boníssim.
- Feu-lo bullir a foc alt, remenant sovint amb una cullera de fusta.
- Quan estigui llest, aparteu-lo del foc i espereu que es refredi per omplir els pots.
- Ompliu els pots i deixeu un centímetre d’aire.
- Feu-los bullir una mitja hora i deixeu-los refredar dins de l’aigua.
- Bon profit!

El pagès plantava entre la Mare de Déu d’agost i la de setembre per collir a l’hivern l’horta: carxofes, alls tendres, bledes, cols, enciams, escaroles, espinacs, col.i.flors, porros, cebes i més.

El Baix Llobregat i el Maresme eren l’avançada agrícola de tot l’Estat.

COM ES FEIA L'OLI

En apropar-se la tardor, temps de recollida de les olives, recordem aquest article que ens apropa a la vida de pagès.

Pagès, quin gran honor! No és un títol, no és un un doctorat, però la seva sapiència ens ha ensenyat els misteris de la naturalesa, ens ha fet i ens fa gaudir de l'entorn, ens ha donat i ens dóna el fruit i el doctorat de la vida.

Com s’elaborava l’oli

Els treballs previs eren i són tot un art.

Al voltant de les oliveres es feien rases, s’estirava la terra amb un rasclet i es feien uns cavallons si el tros era una mica dret, perquè les olives no anessin avall, sinó haurien rodolat.

Es feien tres o quatre parades a la vora de la olivera perquè les olives quedessin allà.

Les oliveres eren al Querol, encara hi són , les va plantar l’avi o potser el besavi, eren a tota la vinya, potser 200 o 300, n’hi havia un pastel, tot el cantó dret del camí amunt era un rengle que anava fins dalt.

Al pla de les oliveres, que és un tros tot pla, estaven totes juntes i a més a més n’hi havia a la part de baix del camí. Eren oliveres joves.

El temps de les olives era cap a la tardor, octubre, novembre, desembre, el temps del fred, recordo un dia que havia plegat olives i estava glaçat.

Recollida

Quan les olives estaven madures es tornaven negres.

Es batien les oliveres i es feien caure amb unes vares d’avellaner.

Es plegaven de terra i anàvem omplint una senalla, després s’abocaven en sacs i amb això passàvem el temps, perquè era una feinada.

Molta

Després anàvem al trull de cal Bialó i les olives es tiraven al molí.

Era el primer pas que es feia, trencar el fruit per després poder obtenir l’oli que porta l’oliva.

Quedava tot trinxat, els pinyols fets a trossos i les olives tot sencer, transformat en una pasta que es col•locava sobre unes sàrries fetes d’espàrrec de corda de mà gruixuda anomenades cofins o esportins.

cofins o esportins

Es posaven un sobre l’altre formant una pila. Es deia una molta, si hi havia més, havies de fer altres moltes, primer es feia a mà, després ja es feia amb l’elèctric amb una politja i una corretja que aixafava al mateix temps.

Al moldre les olives havia de caure contínuament aigua calenta, perquè al mateix temps que aixafava, l’aigua calenta treia l’oli de les olives.

Premsa

A sota hi havia una canaleta i un xopet que és a on anava a parar tot.

La premsa les premsava i l’aigua estava barrejada per allà dins.

L’aigua calenta sortia del dipòsit a on hi havia el forn de foc.

Extracció

Sempre hi havia el forn de foc encès, sempre calent una cosa gran, feia una calor allà dins!

A l’hivern s’estava calent, a més era un espai gran una sala grandiosa i llavors l’aigua anava caient fins que arribava al final.

El tornaven a estrènyer per moldre’l ben mòlt i quan es treia la pinyolada (quan ja estava trinxat) quedava compacte, això portava les pells de les olives i els pinyols trinxats, tot oliós, això era la llenya que servia per tirar dins del foc, perquè el forn anava contínuament, de dia i de nit, allà hi havia unes piles de pinyolada que alimentaven el foc, unes brases contínues, es clar els pinyols cremaven amb l’oli que portaven.

L’oli baixava a tro barrejat amb l’aigua i anava a parar dins del safareig d’abaix on hi havia el xopet, com que l’aigua i l’oli no van plegats, quedava l’oli a sobre i l’aigua a sota.

Amb un mànec de ferro i una galleda de coure s’agafava l’oli per posar-lo en barrals (és el mateix que les portadores però a dalt està tapat amb una fusta i té un forat gros de suro).

A casa
Dels barrals es passava a les gerres i teníem oli per tot l’any.

Totes eren oliveres d’oli i allà on fermaven el cavall (lligar-lo amb el ronsal), hi havia dues que eren grossal, aquestes eren per menjar, són més grosses.

Com preparàvem les olives

Les collíem i fèiem una gerra gran plena d’olives, teníem olives per tot l’any. Les fèiem amb sajolida, fonoll, aigua i sal.

També fèiem de escaldades per menjar de seguit.

Cada dia se ‘ls canviava l’aigua durant deu dies i es treia l’oli, com que l’oli sura per sobre.

Aquestes eren també per menjar i es podien fer de dues menes: aixafades o tallades, senceres no les fèiem mai. Després posàvem aigua calenta, omplíem els pots i les tapàvem, l’endemà ja es podien menjar.

La vida al trull de l’oli

Com que hi havia les brases del forn de foc i allà s’estava calent a l’hivern, hi havia tertúlies, sempre estava ple de gent, hi havia unes tertúlies que era massa i com que el safareig estava ple d’oli, allà sempre hi havia pa de pagès de dos quilos, es tallava i es feien llesques, es torraven a banda i banda amb l’escalfor del braser, això es deien rostes.

Es posava la torrada sucada en un cantó, es donava la volta a la torrada, plena d’oli l’altra i llavors s’escorria, però una torrada d’aquelles era un àpat boníssim i allà sempre hi havia els porrons plens de vi, qui volia menjava.

El Vicenç era l’encarregat de fer tot aquest procés de l’oli, sabia de que anava.

Allà havia la vida de abans, que era vida.

DEL BLAT AL PA

INTRODUCCIÓ

La família pagesa ha estat durant segles un dels pilars sobre els quals es va construir aquest país. Sense una mà agrícola desenvolupada no hagués nascut la industrialització que va caracteritzar Catalunya.
La branca primària amb el seu treball i el seu esforç evolutiu són els nostres referents que cal no oblidar.
Els treballs al camp eren diversos i ocupaven tot l’any segons la climatologia, que marcava el fer i desfer de cada dia.

LLAURAR LA TERRA

El terreny s’havia de llaurar amb l’arada, es a dir remenar la terra, airejar-la, deixar-la a punt per sembrar. Hi havia varies menes d’arades: la romana, també l’arada normal, un altra de mitja lluna,...





Passàvem el rascla amb el cavall i després els corrons, perquè la terra quedés aixafada i no perdés la humitat, anàvem treballant de manera que els rasclets o l’engreda destriava la terra, eren cinc o sis punxes. A baix a Marina fèiem cada any dues mujades de blat.
Mujada: Mesura agrària equivalent al tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia. Equival a 4.896,5 m2.
Abans de fer el blat, el camp de les Filipines era tot de pereres i al voltant de jonquills , que l’àvia ja els venia a les parades de la Rambla de les flors a Barcelona.

LA SEMBRA

Cap al novembre i desembre es feia la sembra, no fèiem solcs, es sembrava a la plana, més tard fèiem el cavallons. Escampàvem les llavors a mà i l’ agafàvem d’un sac que teníem penjat al costat.
La llavor la guardàvem de l’any anterior, recordo que després vam canviar per un blat rus que no tenia arestes, deien que era més productiu.





REGAR

Regàvem amb l’aigua del vall. Trèiem l’aigua amb un motor antic, un Salvatella, que també fèiem servir per regar l’arròs.
Una vegada amb aquest motor vam fer una portadora d’anguiles, perquè el motor xuclava l’aigua del vall i sortien les anguiles a dojo.


SEGAR


Diu la dita: “Per Sant Joan , garbes al camp”. O sigui que arribat el juny era el temps de la sega, es treballava de sol a sol, els pagesos i les pageses s’aixecaven de matinada, quan encara era fosc i agafaven el carro ja sigui per anar al camp o per vendre a ciutat.
Recordo que el pare em va explicar que una vegada anant amb el carro a vendre a Barcelona, es va quedar adormit i quan va despertar el cavall ja l’havia portat al mercat.
Antigament la sega la feien amb la falç, però més cap aquí i inclús abans de la guerra ja segaven amb el volant, és igual que la falç però més gran, la falç va amb serra i el volant va amb un tall, era més ràpid perquè segaven, li donaven la volta al blat i feien la garba, el nus i deixaven les garbes al darrere.





Quan estava tot sec s’apilaven les garbes en garberes.




Fent garbes




Garberes

Es deixava assecar una mica, no gaire, després carregaven el carro.





Les garbes es traginaven amb la forca, anaven molt amunt i el que hi havia a dalt les anava posant bé. Col•locar les garbes era tot un art.

BATRE

El batre consisteix en aixafar les espigues per separar el gra de la palla. Portàvem el carro a Cal Simón, quan arribàvem les garbes anaven directe cap a la màquina, que feia la feina de destriar el gra de la palla, per un cantó sortia el gra i per l’altre la palla i el boll.
El juliol era el temps més adequat per fer aquestes feines, perquè fa més calor i fa aire, a diferència de l’agost.
“Al mes de juliol, a l’era hi fa bon sol”.





A L’ERA

Contemporàniament hi havia gent que feia la batuda manualment, estenien les garbes a l’era, es deixaven assecar les espigues, es girava la batuda, a continuació passaven els animals per sobre i al mateix temps es passava el corró per anar aixafant, fins a quedar tot pla.
Després amb la forca havien de treure la palla més llarga, deixant el gra i el boll, que era la palla més fina, per treure-la al final.
La polseguera que es formava era impressionant.



EL PALLER

Amb la palla separada del gra, enfilàvem cap al Llanàs. Allà fèiem el paller , davant la barraca i el porxo. Posàvem la palla més fina (boll) a sobre de la palla més llarga perquè quan plogués no quedés mullada.
D’allà cada dia si necessitàvem palla per donar menjar als animals, agafàvem un sac que després barrejàvem amb alfals o bé amb la civada tendra , també els donàvem garrofes.






Hi havia molts que no feien el paller, portaven la palla a la pallissa (lloc destinat a guardar-hi la palla i que pot ésser un cobert o un departament de l’estable). Era un dels llocs preferits dels nens per jugar entre la palla.
A l’ombra del paller tiraves la palla i et feies un bon jaç després de dinar per fer la migdiada.

EL MOLÍ

De la màquina de Cal Simón el blat sortia directe cap el sac i així anaves omplint tots els sacs.

Els sacs es portaven cap el molí i després en sacs de farina cap a casa, a l’habitació de la farina on també hi havia l’arròs, serves i productes de la terra (del Querol) que maduraven aquí.





EL PA

El pa el feien en el Forn del Mig de Viladecans, per cada quilo de farina, ells es quedaven un quart i a canvi ens feien pans de dos quilos, s’anava a recollir un cop o dos a la setmana.
Recordo que després de la guerra hi havia el pa de racionament (pa negre de blat de moro), jo era petit i no volia pa blanc, volia pa negre.






L’ADOB

Quan el camp estava segat es tapava amb els rostolls que quedaven,es giraven i quan feia una pluja es llaurava perquè estava més tou, es tiraven els fems i es tornava a llaurar per deixar-lo a punt per sembrar.
La palla barrejada amb el verd, amb alfals i a l’hivern amb la civada tendra no solament servia per donar aliment als animals, la que sobrava es tirava als peus del cavall i li servia de jaç per dormir.
Al cap d’un temps com que allà l’animal orinava i defecava, amb la forca es netejava , es treia i es col•locava a un cantó de l’estable, es feia un badiguer (pila), perquè s’anés descomponent i es formessin els fems, plegats amb les fulles d’enciam, bròquil (tot el que era vegetal) i quan hi havia una bona pila es carregava al carro i servia d’adob pel camp i els arbres.
En aquella època hi havia qui anava amb el carro per la carretera, que estava molt transitada pels animals, agafant els fems del cavall.
El pagès ecològic feia servir restes vegetals , palla i fems per retornar a la terra els nutrients en forma de compost.

EL QUEROL: EL CONREU DE MOLTES GENERACIONS

Està situat en el camí de Torrelles, abans de començar la pujada que porta cap el coll de la Creu del Querol, que és la divisió entre els termes de Sant Climent i Torrelles.

El camí abans passava per la riera del Querol fins que deixava la riera, poc abans d’arribar a la Foradada (on es va fer un turó després de l’aiguat de Sant Ramon l’any 1.926, l’aigua va passar per les dues bandes i va fer un monticle on recordo els conills que passejaven entre els pins).

A banda i banda de la riera, la majoria eren camps de conreu, horts, cirerers, oliveres i garrofers.

El nostre tros, estava dividit en dos per la carretera de Torrelles.

A la vora de la riera hi havia dos horts, dos pous i dos safareigs. L’aigua de l’hort d’abaix, quan es volia regar, venia d’una mina que recollia l’aigua en una resclosa a la riera i anava a parar al safareig.

El safareig estava fet de pedres de llicorella i dues lloses grans, de metre i mig cada una, que servien per rentar la roba.

Hi havia serps d’aigua, més maques passejant per allà! però no n’hi havia una o dues, sinó unes quantes. En aquell temps no fèiem cas de les serps, senyal que era bona aigua.

Al costat del pou hi havia una pedra rodona, encara hi deu ser, per tapar el forat de baix, perquè quan estava ple el safareig regaven l’hort.

Allà plantaven mongetes,cebes, patates, alls, cols, menta, julivert, etc, era un hort de regadiu.

Tocant a l’hort hi havia llorers, nesprers, magraners, tarongers, llimoners, avellaners i un arbre de flor de saüc que servia per la vista, si et feies una ferida, posaves la flor sobre les brases i una mica d’oli i aquell fum que treia s’hi posava a la ferida i es curava de seguida.

Gairebé dins de la riera hi havia salzes, galzeran i a un cantó llorers i un magraner, quines magranes feia! quan m’en recordo de tot allò, era un paradís. Estava ple de falgueres, les arrels són de color negre i també serveixen per algun remei, com que era tan fresc es feien unes falgueres molt altes.

Entremig dels garrofers hi havia cirerers, albercoquers i fins i tot un castanyer.
Un any per la Candelera va fer una glaçada molt forta, les muntanyes estaven plenes de garrofers, es van tornar grocs i es van assecar, el pare amb la vinya ja en tenia prou, va ser llavors quan es va deixar de conrear el Querol i a moltes muntanyes van començar a proliferar els pins.

Abans les garrofes anaven pels animals, els pinyols s’aprofitaven per fer les càpsules dels medicaments, (hi ha una mena de garrofer cap el camp de Tarragona que té molts pinyols i avui dia s’envia a la indústria farmacèutica.

Les oliveres les va plantar l’avi o potser el besavi, eren dues centes o tres centes: al cantó dret del torrent de dalt hi havia un rengle que anava des de la riera fins a dalt de tot, vora l’alzina que feia la partió, també hi havia per dins de tot el camp disperses i al pla de les oliveres estaven totes juntes vora la barraca.
Els cirerers feien les cireres més grosses que a la vinya, era més frescal, era més aviat llicorella barrejada amb terra, en canvi la vinya és argila amb llicorella.
Quan veies aquelles roques més maques! També hi havia rosers.

Les nespres eren de dues menes: aquelles petites rodones i unes altres que són grosses de color marró i fan com una corona, fa anys les vaig veure exposades en una botiga i valien un dineral.

A la vinya allà dalt al bosc hi ha un arbre que es podria empeltar si es volgués de nespres d’aquesta mena, perquè solament es pot fer l’empelt en aquest arbre que fa punxes.

També hi havia moltes herbes remeieres, farigola teníem bastant, orenga... I tot un rotllo de violetes, que es portaven al mercat.

L’hort de dalt tenia avellaners, les avellanes sortien bones i els ametllers eren més amunt de la barraca i les roques, eren al pla de dalt, uns arbres grossos i alts.
Tiraves les ametlles amb un bastó d’avellaner: clac, clac!, també hi havia dues motes de cebes de remei que ja no m’en recordo perquè a que servien i altres dues motes: una a l’hort de dalt i l’altra al de baix que feien la flor de color morat, aquella classe d’herba era millor que la farigola, ho curava tot.

A l’hort de dalt el que fèiem més era maduixots, allà si havia una rierada era perillós, perquè a vegades l’aigua passava per sobre i tapava, un any va tapar els maduixots, era terra molt fina, era la terra que quedava de l’aigua que baixava, com una terra de riera i feia uns maduixots molt bons.

A dalt també hi havia un safareig fet de totxos, allò era fet més de nou, tenia una corriola i pujaven l’aigua amb la galleda.
El pare m’havia explicat que una vegada van intentar traient galledes ràpid entre dos o tres, a veure si podien eixugar-lo però no ho van aconseguir, es veu que en aquell hort hi ha una deu com una mà de grossa, que ve del cantó de Torrelles, em va dir que era possible que vingués de la font del Porro , abans ho sabien tot això de les deus.

Aquell pou ara deu estar tapat i el safareig deu haver caigut també, segurament estarà ple de canyes, si no s’han mort les canyes i tot.

Tot ho tenien catalogat per parts, al fons hi havia un nesprer gros, que encara el vaig tallar a l’hivern amb la serra, per fer llenya, em sembla que es va morir, però per dalt també anaven naixent més nesprers.

Hi havia un camí que baixava cap a la carretera on estava aquell llac, una vegada van arreglar la carretera i van destrossar tot el camí.

Per anar a dalt hi pujàvem amb l’animal i el carro, es veu que en la corba va bolcar el carro, l’animal va quedar allà a terra i el papa va saltar al terraplè que hi havia al costat, el carro va donar la volta, però per sort va quedar enganxat amb el cavall a terra, si hagués donat la volta l’hagués aixafat.

A l’hort de dalt hi havia una barraca feta de pedres de llicorella, bigues de pi, canyissos que devien portar de les Filipines. Als canyissos hi posaven una mica de terra, ho tapaven i sobre la terra hi posaven teules, era per si plovia o si estaves per allà dalt i no es va acabar de fer.

Temps era temps.

COM ERA UN REBOST DE PAGÈS ?

Viure a pagès ha estat sempre relacionat amb la geografia, el clima, la vegetació, els animals i els conreus. De la saviesa i l’ experiència dels avantpassats l’home i la dona pagesa van saber treure lo bo i millor per transmetre ‘l als seus fills.
Dins d’aquest món de subsistència van saber guardar els aliments que la terra i els animals els donaven, conservant l’entorn i venent els excedents en els mercats de ciutat.
El rebost de les cases de pagès era una habitació ventilada on es deixaven els aliments per quan arribés l’hivern i així poder estar proveïts.






A casa, al rebost li dèiem el “ cuarto” de la farina i el “ cuarto” del porc.
El primer estava a dalt, tocant a la galeria, allà teníem els sacs de la farina i de l’arròs.
Les mongetes del ganxet estaven en garrafes de vidre , també hi havia mongetes faccioses i mongetes de l’avellaneta negra que guardaven per llavor, d’aquestes últimes feien dues vingudes, una pel març i un altra que durava fins que feia fred.
Les mongetes es cuinaven soles o amb verdura per sopar, i si sobrava s’hi afegia la cansalada i al matí es fregia en la paella al camp i era l’esmorzar del pagès.

També guardàvem pomes d’hivern, serves, nespres, de color marró clar amb una espècie de corona, ametlles, avellanes i melons que duraven fins a Nadal.




serves

Les cebes les penjàvem del lligall .

“Del porc se n’aprofita tot”

El “cuarto” del porc, que no era on vivia el porc, sinó l’altre rebost, estava al primer pis, tenia una finestra tapada amb una tela que permetia que passés l’aire, però no les mosques.
El porc es portava de casa a l’escorxador, havia d’estar 24 hores en dejú, a la matinada el mataven i recollíem la sang en una galleda per fer després la botifarres negres, allà mateix li cremaven els pèls, s’obria per fer les parts i cap a casa.
En arribar a casa es treia la pell per bullir-la en una caldera plegada amb les visceres , trossos de carn magra i la cansalada.



Per fer la botifarra negra es trinxava tot, afegíem la sang , el pebre, la sal i obteníem els testets. També es feia el bisbe, etc.



Per fer les botifarres blanques era el mateix procés però amb carn magra i greix. D’aquí sortien també botifarres grosses, petites, crues i el fuet.



Després les botifarres grosses i petites es bullien a la caldera per obtenir les cuites, que eren les que duraven més temps.




A continuació es posaven a la panera (cove de vímet o canya) amb palla
i quan estaven fredes a les puntes se’ls posava pebre i sal per penjar-les .



La mocadera es cuidava de netejar els budells amb vinagre i llimona, extreure el ventre i bullir les botifarres blanques i negres en la caldera.
Les bigues estaven plenes de claus on es penjaven les botifarres i els fuets. Els botifarrons i les botifarres crues es penjaven pel fil a un bastó o una canya.
Els pernils, els peus i la cansalada viada es posaven en el salador que era una taula gran amb sal a sota i un altra capa a sobre.
Un cop salats els pernils, es penjaven a la biga d’una corda i es deixaven fins que estiguessin fets. El sagí també es penjava.
Les orelles, la careta, els peus, la cua es guardaven per tirar al caldo en el salador.
El llom es fregia amb oli d’oliva i es posava en gerres i olles de fang per conserva.
La costella es tallava a trossos petits i es feia el mateix que el llom.
L’espinada i tots el ossos també es trossejaven i es guardaven en olles o gerres cobertes de sal.
Les barres es posaven a la cassola de fang, per fer després a la brasa.




Els llardons es tallaven a trossets i en una olla de fang s’anaven coent, a continuació es treia l’oli que quan estava fred era el llard i es posava en una gerra.



El fetge amb un tel greixós es penjava d’una corda i es mantenia fresc per fregir.

Quan les botifarres blanques estaven seques, es transformaven en llonganisses.



El sabó el fèiem més tard, si sobrava cansalada de la que s’havia posat en el salador i restos greixosos, tot això es posava a la caldera.
Aquí també hi havia la bota del vinagre, les gerres de l’oli i de les olives que es preparaven amb fonoll i sajolida.





També fèiem conserves de pebrot vermell i verd, de tomàquet , de bitxo.
Els raïms es penjaven per tenir panses quan s’anaven assecant.
El menjar dels animals (palla, remolatxa, carbassons, blat de moro, alfals sec) es guardava a baix en una habitació gran on estaven les botes del vi i a sota en una pila les patates.





A la planta baixa estava l’estable pel cavall, al cantó dret un estable pel burro que també servia per posar la llenya, entremig estava el pou i un safareig per rentar, a l’esquerra hi havia la cort del porc i a sobre del estable del burro i del porc, teníem les gàbies amb els conills.



A baix al terra hi havien les gallines, els pollastres, les oques, els ànecs i a vegades galls d’indi.
Les gallines anaven a pondre els ous a l’estable del cavall, voleiaven per sota les potes del cavall, l’únic lloc on no entraven era a la cort del porc, aquesta era vida social entre els animals.



A la cuina teníem un armari d’obra on guardàvem totes les espècies i herbes remeieres, darrere d’aquest armari hi havia un altre per guardar les viandes cuites(mongetes, llom, conill, botifarres, fuets,... que fèiem servir a diari.











Quan era petit, l’avi i els pares em feien anar a la botiga de cal Fèlix a buscar l’adreçador, per solucionar el greu problema de les botifarres que sortien tortes.
Fotografies fetes al Museu d’eines del pagès de Sant Climent de Llobregat