(16) UN LUGAR EN EL MUNDO

 Fotos Mercè Godall

Recordo fa anys haver vist una preciosa pel·lícula argentina protagonitzada per Federico Luppi, José Sacristán, Cecilia Roth i Leonor Benedetto, que portava el títol de l’encapçalament. M’ha semblat que “Un lugar en el mundo” era un títol molt adient per aquesta carta enviada des del Camerun.

 

"Sempre que venen grups a compartir el seu treball entre nosaltres, és agradable. És un enriquiment per ambdues parts.

Dic això perquè el mes  d’octubre de l’any passat vàrem viure una molt bona experiència.

En Josep Oliveres, un noi de la Garriga, estudiant  de medecina, va venir a veure ‘ns i conèixer la regió on estàvem.

Jove estudiant com era, la seva atenció es va centrar en el sistema sanitari d’aquest indret i de seguida va fer amistat amb el metge encarregat de la regió de l’extrem nord del Camerun. Hi va estar tres mesos assistint-lo i veient el seu treball. En marxar, va dir que hi tornaria.

I així ho va fer: el maig del 2005 va venir amb la seva dona Zaira, tots dos ja metges. Van estar-hi un mes. La seva intenció era preparar un projecte sanitari, primer, per als infants de l’escola, ja que ells treballaven a la zona de Vic (Santa Eugènia de Berga i Taradell) com a metges rurals i els semblava que amb tanta immigració com hi ha a Catalunya els aniria bé, i els seria útil conèixer el sistema sanitari d’aquí.

El seu projecte consistia que, de tant en tant, anessin venint a la regió de l’extrem nord del Camerun, un equip de metges d’aquella zona rural de Vic i realitzar durant un temps la seva tasca sanitària aquí, en coordinació amb el metge de la regió.

I així va ser. Des de mitjans d’aquell octubre fins a principis de novembre, van ser entre nosaltres un equip format per quatre metges i un infermer d’aquella zona, tres d’ells metges de poble i un dentista.

Durant aquell temps, sempre amb l’assessorament del metge de Blangoua, van fer una revisió mèdica  dels 380 alumnes de l’escola primària i dels 45 joves de l’escola professional. Un treball meticulós i particular en cada alumne, en que detectaven el seu estat de salut.

Un cop revisats tots, en van fer el diagnòstic i el van lliurar al metge local. I aquí començà el segon projecte. A partir d’aquest diagnòstic, calia veure que s’havia de fer i quins punts estratègics s’havien de tractar: nutrició, higiene,... Tasca que correspondria a un segon equip que vindria al cap d’uns mesos.

Tot aquest treball va tenir present també els pares dels alumnes, amb ells es va fer una reunió abans de començar i un altra en acabar, explicant-los els resultats i el diagnòstic que en feien, demanant-los la col·laboració en la tasca de salut dels seus fills. Ells hi van estar d’acord.

És un projecte que es va fer realitat. I que ara n’és una experiència útil que ens ajuda a tots a millorar l’aspecte sanitari d’aquests infants joves. Una experiència útil que beneficia a tots: al qui la dóna i al qui la rep."

                                             Sisco Pausas

AVUI RECORDEM A MIQUEL MARTÍ POL

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol 

SOLSTICIO

Reconduzcamosla poco a poco, la vida,
poco a poco y con mucha confianza,
no por los viejos vericuetos ni por los atajos
grandilocuentes, sino por el discretísimo
camino del hacer y deshacer de cada día.
Reconduzcamosla con dudas y proyectos,
y con torpezas, anhelos y desfallecimientos;
humanamente, entre fragor y angustias
por el "desfiladero"que nos corresponde vivir.
En soledad, pero no solitarios,
reconduzcamos la vida, con la certidumbre
que ningún esfuerzo caerá en tierra estéril.
Día vendrá que alguien beberá a manos llenas.
el agua de luz que brote de las piedras
de este tiempo nuevo que ahora esculpimos nosotros.

Miquel Martí i Pol

(15) DEU ANYS DE VIVÈNCIES AL CAMERUN

Aquest mes d’abril ja ha fet deu anys que vaig arribar al Camerun. Tornes a constatar que el temps passa volant. Però el record i les vivències viscudes no desapareixen. Resten per sempre.

Recordo encara aquella barreja d’il·lusió i de por dels primers dies. Il·lusió en un projecte desitjat després de tants anys i ara fet realitat: poder servir amb la presència i el treball al poble africà. Però també acompanyat de por. Por, sobretot, de saber si la meva salut resistiria l’adaptació d’un nou clima i d’uns nous costums. Amb paciència, el cos va anar adaptant-se a la nova situació i la il·lusió esdevingué realitat, convivint amb el poble camerunès. Després amb l’ajuda d’amics, entitats i parròquies, començàvem a tirar endavant nous projectes, sobretot de desenvolupament en aquesta regió marginada i pobre.

Varem compaginar el servei amb la nostra presència a les petites comunitats escampades en aquesta regió, de majoria musulmana, i l’ajuda social.

Sempre hem estat ben acollits per tothom. I molts dels projectes s’han anat fent realitat.

Hem perdut ja el nombre de pous que hem anat i anem construint. Pous de dotze metres, que és on es troben les primeres aigües, o de trenta metres, on es troba una bona aigua i la fa més potable.

Hem tirat endavant la construcció de dues escoles primàries. La de Blangoua dóna continuïtat a l’escola maternal, que ja existia des de 1995 i que ara ja va per la tercera generació d’alumnes que surten amb el títol de primària.

També varem consolidar l’escola de Blaram, el darrer poble a entrada del llac Txad, amb la construcció de noves aules i actualment una casa per als mestres.

L’any 1998, a Blangoua començàvem  una escola professional per a joves, amb l’objectiu que durant dos anys es formessin en soldadura, fusteria, electricitat, mecànica i informàtica, i que això els servís per espavilar-se en la vida. Cada any surten vint nous alumnes amb l’aprenentatge.

I els projectes no paren, ara s’està construint una residència per acollir cinquanta estudiants vinguts d’arreu.

I la il·lusió continua: poder crear una associació de dones perquè aprenguin costura i altre necessitats, per ajudar-les a valdre’s per elles mateixes. A Makary ja funciona.

Durant aquests deu anys més de cinquanta persones, amics i coneguts, amb visites, cooperació o camps de treball ens han vingut a veure. I això també ha estat un estímul per a nosaltres.

El darrer colofó  ha estat aquest passat mes de març, amb l’agermanament dels pobles de Santa Eulàlia de Ronçana i de Blangoua.

Deu anys de convivència amb el poble africà, on, deixant enrere les nostre pors, ens hem beneficiat mútuament, donant i donant-vos, rebent i acollint, treballant i ajudant, sempre amb moltes ganes i il·lusió.

Deu anys ben aprofitats, que ens han ajudat a créixer mútuament . En donem gràcies a Déu.

                                                        Sisco Pausas  

Fotos Mercè Godall