Aquest
mes d’abril ja ha fet deu anys que vaig arribar al Camerun. Tornes a constatar
que el temps passa volant. Però el record i les vivències viscudes no
desapareixen. Resten per sempre.
Recordo
encara aquella barreja d’il·lusió i de por dels primers dies. Il·lusió en un
projecte desitjat després de tants anys i ara fet realitat: poder servir amb la
presència i el treball al poble africà. Però també acompanyat de por. Por,
sobretot, de saber si la meva salut resistiria l’adaptació d’un nou clima i d’uns
nous costums. Amb paciència, el cos va anar adaptant-se a la nova situació i la
il·lusió esdevingué realitat, convivint amb el poble camerunès. Després amb l’ajuda
d’amics, entitats i parròquies, començàvem a tirar endavant nous projectes,
sobretot de desenvolupament en aquesta regió marginada i pobre.
Varem
compaginar el servei amb la nostra presència a les petites comunitats
escampades en aquesta regió, de majoria musulmana, i l’ajuda social.
Sempre
hem estat ben acollits per tothom. I molts dels projectes s’han anat fent
realitat.
Hem
perdut ja el nombre de pous que hem anat i anem construint. Pous de dotze
metres, que és on es troben les primeres aigües, o de trenta metres, on es
troba una bona aigua i la fa més potable.
Hem
tirat endavant la construcció de dues escoles primàries. La de Blangoua dóna continuïtat
a l’escola maternal, que ja existia des de 1995 i que ara ja va per la tercera
generació d’alumnes que surten amb el títol de primària.
També
varem consolidar l’escola de Blaram, el darrer poble a entrada del llac Txad,
amb la construcció de noves aules i actualment una casa per als mestres.
L’any
1998, a Blangoua començàvem una escola
professional per a joves, amb l’objectiu que durant dos anys es formessin en
soldadura, fusteria, electricitat, mecànica i informàtica, i que això els
servís per espavilar-se en la vida. Cada any surten vint nous alumnes amb l’aprenentatge.
I
els projectes no paren, ara s’està construint una residència per acollir
cinquanta estudiants vinguts d’arreu.
I la
il·lusió continua: poder crear una associació de dones perquè aprenguin costura
i altre necessitats, per ajudar-les a valdre’s per elles mateixes. A Makary ja
funciona.
Durant
aquests deu anys més de cinquanta persones, amics i coneguts, amb visites,
cooperació o camps de treball ens han vingut a veure. I això també ha estat un
estímul per a nosaltres.
El
darrer colofó ha estat aquest passat mes
de març, amb l’agermanament dels pobles de Santa Eulàlia de Ronçana i de
Blangoua.
Deu
anys de convivència amb el poble africà, on, deixant enrere les nostre pors,
ens hem beneficiat mútuament, donant i donant-vos, rebent i acollint,
treballant i ajudant, sempre amb moltes ganes i il·lusió.
Deu
anys ben aprofitats, que ens han ajudat a créixer mútuament . En donem gràcies
a Déu.
Sisco
Pausas
Fotos Mercè Godall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada