Encara
avui es conserva el nom antiquíssim de Camí Ral per designar el camí medieval
que unia per la via més directa Barcelona amb Vilafranca del Penedès i totes
les altres viles catalanes de ponent i del sud.
També
se’n conserven les pedres i el nom en el lloc que, mig carenejant, va des del
damunt del cementiri enllà, passant pel costat de la capella del Roser cap al
peu del Puig d’Endi i, ja en el terme de
Begues, continua cap a can Bruguera, roca del Barret, can Grau, en direcció a
l’hospital d’Oleseta de Bonesvalls.
Aquest
camí sortia de Barcelona pel portal de Sant Antoni cap a la Creu Coberta i per
la carretera de la Bordeta cap a Santa Eulàlia de Provençana i
l’Hospitalet.
Un cop passat Cornellà
travessava el riu més o menys a l’altura de l’actual pont del Carrilet
–abans hi havia hagut, segons les
èpoques, una barca o un pont, i probablement un gual no gaire lluny-. Passat el
riu s’enfilava pel carrer del pont de Sant Boi cap el mercadal –l’actual Plaça
de la Constitució- i pel carrer de l’Alou, el Pou Comú i el Camí Vell de Sant
Climent -avui carrer vermell- es dirigia cap el Cap de la Vila, El Bori,
l’Estret de Roques i d’aquí guanyava una mica d’altura i baixava finalment per
darrera de l’actual torre d’en Barraquer, passava pel lloc on avui hi ha les
cases de la Costa i torre del senyor Paco (el caminet estret que avui és la
reminiscència és el resultat de l’arbitri en benefici de la propietat privada),
i travessava l’actual carretera per enfonsar-se en l’actual fondalada, avui
encara misteriosa que duu al fons de la riera de Sant Climent, al lloc on
travessa altra vegada la carretera moderna, després d’haver creuat tot el poble
continuava cap al Coll de la Creu i enllaçava amb el tros que ja hem descrit
més amunt.
El pas pel poble devia fer-se pel carrer Major i el de l’Església...
Però
que en sabem d’aquest Camí Ral, avui gairebé desconegut i oblidat?
La
primera notícia històrica la tenim gràcies a dos cronistes musulmans, Ibn al- Faradi i Ibn
al-Abbar en parlar d’una batalla que tingué lloc l’any 898 “a
Bighash, en el camí de Barcelona” entre els cristians i un escamot de
musulmans. Una trentena d’aquests moriren en la topada.
En
aquest document de l’any 898 podem tenir la fe de baptisme del Camí Ral, però
no pas la partida de naixement. En dir, “camí
de Barcelona”, els cronistes àrabs ens parlen d’un camí ja existent,
fressat i conegut.
El
tràfic mercantil era pràcticament inexistent, i els pocs vianants -a peu o a cavall- que s’atrevien a viatjar,
ho feien aprofitant les velles vies romanes. Amb gairebé una absoluta seguretat
podem recular, doncs, l’existència d’aquest camí fins a l’època de la dominació
romana.
Ja
plenament dins del camp de la hipòtesi, podríem proposar una antiguitat més
reculada car, si bé és cert que els romans construïren una xarxa extraordinària
de bones carreteres, tanmateix sovint aprofitaren els camins que les poblacions
ibèriques fressaven des de temps immemorial...
Considerem
l’existència d’aquesta via com una peça fonamental en el naixement i el
desenvolupament de Sant Climent i amb una quasi plena certesa, sense el camí no hi trobaríem una farga al
segle XI, ni en Jaume March, senyor del castell d’Eramprunyà i, doncs , senyor
de Sant Climent, no hauria demanat al rei
Jaume II de tenir al poble el mercat que el rei li havia concedit
prèviament de tenir a la Roca (entre Gavà i Castelldefels).
Tots
o gairebé tots els comtes i reis catalans degueren utilitzar el Camí Ral en
llurs constants viatges. Heus ací una llista breu i incompleta, però prou
significativa dels reis catalans que hi passaren i, doncs, que s’aturaren a
Sant Climent o travessaren el seu carrer Major i passaren amb respecte davant
la seva església.
Poc
dies abans del Nadal de 1274 els reis Jaume I el conqueridor i el seu gendre
Alfons I de Castella, hi passen amb una comitiva sumptuosa. Venien de Valencia
i havien travessat mig Catalunya enmig de festes i gatzares populars “E estegren a Vilafranca tres jorns, de
Vilafranca anaren a Sent Climent, de Sent Climent a Barcelona”, ens diu el
cronista medieval.
El
rei castellà s’aviava cap a Occitània a parlamentar amb el papa i el nostre rei
l’acompanyava una peça per les terres del seu reialme.
Ben
diferent fou el pas de Pere el Gran per Sant Climent, el 27 d’octubre de 1285.
Després d’haver vençut els francesos al coll de Panissars i haver recobrat les
terres que aquells l’havien pres, el rei es dirigia de Barcelona cap a Salou,
segons sembla per vigilar de prop una expedició naval de càstig contra el seu
germà, el rei de Mallorca, que trencant els pactes feudals, s’havia aliat amb
els francesos contra Pere II.
Ramon
Muntaner ens diu: “ e con fo partit de
Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà e amb aquell refredament venc-li
cremoreta de febre. Així que ell soferí per lo ca in de tal guisa que hac
a romandre a Sent Climent aquell dia. E
trameteren missatges a Barcelona, maestre Arnau de Vilanova...”.
Segons
Muntaner, doncs, aquella nit les dues grans figures de la política i de la
ciència europees: el rei i el metge, es trobaren a Sant Climent. Desclot en
canvi, diu que el rei sortí ja malalt de Barcelona, que s’hagué d’aturar a
l’hospital d’Oleseta i que aquell mateix dia arribà a Vilafranca...
Sigui
el que vulgui, cert és que l’endemà feia testament a Vilafranca i pocs dies
després hi moria.
Alfons
III el 20 de juliol de 1331 era a Sant Boi de pas cap a Vilafranca. Aquell
mateix dia, doncs, passava per Sant Climent.
Joan
I després d’una estada de vuit dies a Sant Boi, el 7 d’octubre de 1390, enfilà
el Camí Ral i arribà a l’hospital
d’Oleseta, camí de Tarragona.
El
20 d’octubre de 1365, quan encara era príncep hereu, va sortir de Barcelona
després de dinar, i va arribar el mateix dia a Sant Climent; l’endemà continuà
el camí cap a Vilafranca i després cap el Vendrell, Torredembarra,...
De
Joan I el caçador conservem més informació encara, perseguint el senglar
cavalcava per les boscúries del Llor, del Querol i de les rodalies de l’Estret
de Roques o coll de Benviure.
El
cop de gràcia, tant per al pas de Sant Boi com per al nostre Camí Ral, el donà
la construcció del pont de Molins de Rei l’any 1769, que encarrilava tota la
circulació entre Barcelona i Vilafranca per l’Ordal, amb una carretera
esplèndida i fàcil per als carruatges, tant pesants com a lleugers, dels nous
temps.
La
toponímia ens ofereix una escletxa de llum sobre la bigarrada varietat de
persones que freqüentaven aquest camí, llevat dels reis, al costat del “Camí Ral” i “camí de Barcelona” ens ha
quedat constància que s’havia anomenat també “la Carrerada”. Com que carrerada
és el nom que es donava als camins ramaders, a la llista que hem referit de
vianants, podem doncs, afegir-hi ara la de pastors i ramaders.
Però
quins ramats hi passaven? Eren els ramats transhumants que, en canviar les
estacions, venien de la muntanya cap al pla o feien el camí contrari? O era
l’etapa final del camí que des de diferents punts d’origen duia al mercat de
Barcelona? Ben cert que ambdues coses. Però també devia servir per al pas
quotidià dels ramats locals anant a la pleta o del corral a les pastures o
viceversa... Perquè la ramaderia ha estat molt important al llarg dels segles
en la vida econòmica de Sant Climent.
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà....
