"Al llarg de la història, els castells han tingut una
funció principal en l’estratègia militar, tant per a la defensa com per
assegurar l’avançada de conquestes territorials. Aquesta funció doble era la
que tenien els castells que durant els segles IX i X es construïren, o
reconstruïren, al sud del Llobregat, a l’anomenada “marca” – o terra fronterera
del comtat de Barcelona.
En aquesta zona, i a la rodalia més propera a Sant
Climent, teníem els castells roquers de Cervelló i Eramprunyà, i a la reraguarda,
menys poderós però situat estratègicament com aquests dos, el castell de Sant
Boi.
El de Cervelló vigilava ben amagat el pas de l’Ordal. El
de l’Eramprunyà, també discretament i no gaire lluny, controlava d’una banda el
Camí Ral de Barcelona a Olèrdola, i d’un altra banda, el camí molt més
dificultós i menys important de la costa i sobretot, era el guaita amatent a
qualsevol pas o desembarcament de vaixells enemics.
El santboià al darrera, ultra ser un reforç dels altres
dos, vigilava el Camí Ral i el pas del riu – pel gual o amb la barca- .Tots
ells eren secundats i reforçats per un conjunt ben distribuït de torres
fortificades i complementàries que arrodonien aquesta estructura defensiva -
expansiva.
Els castells més importants – per la seva potencialitat
militar, però sobretot, per la potencialitat poblacional i econòmica- amb la
penetració del sistema feudal i, especialment a partir de l’any mil, incorporen
a la funció estratègica inicial, la de ser centres jurisdiccionals, als quals
se’ls atribuí un territori determinat.
Foren els castells termenats, diferents dels altres, amb
una funció exclusivament militar.
Eramprunyà fou un castell termenat, i el seu terme
comprenia les parròquies de Sant Cristòfol de Begues, Sant Miquel del mateix
castell, Sant Pere de Gavà, Santa Maria de Castelldefels i Sant Climent que
abastava els territoris dels municipis actuals de Sant Climent i Viladecans
(aquest últim depenia de la nostra parròquia).
Sant Climent era la parròquia, sens dubte, més populosa
de tota la castellania i la que mantenia un dinamisme social i econòmic més
intens, sia per la proximitat a la ciutat comtal, sia per la fertilitat dels
conreus del pla, i a muntanya el trànsit humà i comercial del Camí Ral,
sobretot a partir del segle XI i següents.
El castell d’Eramprunyà sempre estigué sota la potestat
–propietat eminent o sobirana- dels
monarques catalans, els comtes de Barcelona, però aquests sovint cediren
aquesta propietat eminent a persones de la seva família i confiança: així veiem
com Borrell II la cedeix a la seva muller Eimeruda; llur
fill Ramon Borrell la devia cedir a la seva muller Ermessenda, perquè l’any
1023 la trobem com a senyora eminent d’Eramprunyà i d’una trentena més de
castells dels comtats de Barcelona, Girona i Osona, i més tard Ramon Berenguer
I cedí a la seva tercera muller, la comtessa Almodis.
El castell és citat per primera vegada l’any 957, en un
document del cartulari de Sant Cugat del Vallès, és possible que la construcció
o recuperació d’aquest castell per part dels homes del comte barceloní, fos
contemporània a la del castell de Cervelló, que esta documentat l’any 904.
Existeix un document de l’acte de jurament de l’any 980
–que se celebrà a l’església de Sant Miquel d’Eramprunyà- del testament
sacramental de Galí, senyor del castell de Sant Martí de Sarroca, per mèrits de
conquesta, era un dels personatges principals de la comarca, i se l’ coneix com
a Galí, veguer de Sant Martí.
El fet que el mateix testament es jurés davant l’altar de
l’església del castell, i la circumstància
que cap a l’any 1023 veiem que gent de la seva nissaga, en fossin senyors a partir d’una convinença
signada entre Ermengol II d’Urgell i Berenguer Ramon I de Barcelona, referma la
relació amb el castell.
I d’una manera
definitiva a partir de la convinença entre Ramon Berenguer I i Mir Geribert,
signada l’any 1059, resten els Sant Martí establerts a la senyoria
d’Eramprunyà.
El matrimoni de Mir Geribert amb la seva primera muller,
Dispòsia, l’entroncà amb els Sant Martí i incrementà encara més el seu poder i
el seu prestigi.
Enfrontat amb Ramon Berenguer I, l’any 1041, aixecà la
bandera de la revolta en defensa de les seves pretensions polítiques i dels
privilegis de la noblesa feudal, en contra del poder sobirà dels comtes
barcelonins, i es proclamà “Príncep d’Olèrdola” i senyor del Penedès.
Després de posar en perill l’estabilitat de tot el comtat
i la sobirania comtal, Mir Geribert fou vençut i hagué de retre homenatge i
jurar fidelitat al seu senyor. Però malgrat aquesta submissió consignada a la
convinença de l’any 1059, les reivindicacions nobiliàries no solament no havien
estat reduïdes, sinó que triomfaren, els seus privilegis s’ampliaren i tot el
sistema feudal es consolidà.
Aquesta revolta, que afectà molts punts de la geografia
catalana, degué caure com una llosa en la nostra castellania. D’entrada sabem
que el 1051-52, Bernat, fill de Mir, féu una cavalcada –expedició destructora,
de càstig o revenja- per les terres del castell. Les pèrdues conegudes
d’aquesta cavalcada foren de 200 unces d’or, però el fet que la revolta es
centrés especialment a tot el territori al sud del Llobregat i que el senyor
d’Eramprunyà fos el cap visible, ens fa pensar que tota la castellania, i doncs
la nostra vila i la seva població en sortiren malparats.
Durant molts anys la família Mir es van enfrontar, si més
no judicialment, amb el monestir de Sant Cugat, pledejant contra les propietats
que el monestir tenia a la castellania i a Sant Climent.
La senyoria dels Sant Martí es mantingué més de 150 anys
encara fins que a la primera meitat del segle XIII, Ferrer de Sant Martí la
traspassà als Santa Oliva, una altra família important del Penedès.
De fet els Santa Oliva ja eren castlans d’Eramprunyà o sots-castlans,
ja que en l’esmentat document de l’any 1059 es reconeix el dret a
subinfeudar el castell.
Les subinfeudacions en cadena és característic d’aquest
període feudal i fa que la propietat útil dels feus es fragmenti. I és clar,
quan les rendes s’han de repartir cal incrementar-les amb contribucions fiscals
als soferts pagesos de la gleva.
Entre els fills de Mir Geribert cal destacar Arnau Mir,
que succeí al seu germà Gombau a la castlania d’Eramprunyà i fou un gran
dignatari i conseller de la cort de Ramon Berenguer I i va tenir l’honor de
constar en la llista de prohoms presents a l’assemblea que aprovà la redacció
inicial dels Usatges de Barcelona."
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada