A SANT CLIMENT ESTEM APRENENT A FER PATCHWORK AMB MOLTA IL.LUSIÓ. LA NOSTRA PROFESSORA ÉS LA MAGDA, QUE SAP MOLT I ENS AJUDA SI FEM ALGUNA MALIFETA. AQUEST ÉS EL RESULTAT DE L'ÚLTIM TREBALL.
27 de desembre del 2010
BON NADAL
A SANT CLIMENT ESTEM APRENENT A FER PATCHWORK AMB MOLTA IL.LUSIÓ. LA NOSTRA PROFESSORA ÉS LA MAGDA, QUE SAP MOLT I ENS AJUDA SI FEM ALGUNA MALIFETA. AQUEST ÉS EL RESULTAT DE L'ÚLTIM TREBALL.
20 de desembre del 2010
LA GENT GRAN
Gent de lluita i brega! que transformaven terrenys erms en terres de cultiu, arrancant arbres i matolls, apartant pedres i arrels, fent marges, treballant de sol a sol.
Quines dones treballadores! Anant a buscar l’aigua,rentant la roba a mà, cuinant amb llenya, conreant l’hort, fent les conserves per l’hivern , cuidant els animals, criant els fills...
Quanta saviesa acumulada de la seva experiència!
Conec una dona... la senyora Goya, de 96 anys que recita poesies amb una memòria prodigiosa. La setmana passada m’explicava aquest poema:
"En el jardín del amor,
donde viví muchos años,
he sembrado pensamientos
y me han salido desengaños”.
Quines generacions les que ens han precedit!
Quines dones treballadores! Anant a buscar l’aigua,rentant la roba a mà, cuinant amb llenya, conreant l’hort, fent les conserves per l’hivern , cuidant els animals, criant els fills...
Quanta saviesa acumulada de la seva experiència!
Conec una dona... la senyora Goya, de 96 anys que recita poesies amb una memòria prodigiosa. La setmana passada m’explicava aquest poema:
"En el jardín del amor,
donde viví muchos años,
he sembrado pensamientos
y me han salido desengaños”.
Quines generacions les que ens han precedit!
6 de desembre del 2010
Viure a pagès ha estat sempre relacionat amb la geografia, el clima, la vegetació, els animals i els conreus. De la saviesa i l’ experiència dels avantpassats l’home i la dona pagesa van saber treure lo bo i millor per transmetre ‘l als seus fills.
Dins d’aquest món de subsistència van saber guardar els aliments que la terra i els animals els donaven, conservant l’entorn i venent els excedents en els mercats de ciutat.
El rebost de les cases de pagès era una habitació ventilada on es deixaven els aliments per quan arribés l’hivern i així poder estar proveïts.
A casa, al rebost li dèiem el “ cuarto” de la farina i el “ cuarto” del porc.
El primer estava a dalt, tocant a la galeria, allà teníem els sacs de la farina i de l’arròs.
Les mongetes del ganxet estaven en garrafes de vidre , també hi havia mongetes faccioses i mongetes de l’avellaneta negra que guardaven per llavor, d’aquestes últimes feien dues vingudes, una pel març i un altra que durava fins que feia fred.
Les mongetes es cuinaven soles o amb verdura per sopar, i si sobrava s’hi afegia la cansalada i al matí es fregia en la paella al camp i era l’esmorzar del pagès.
També guardàvem pomes d’hivern, serves, nespres, de color marró clar amb una espècie de corona, ametlles, avellanes i melons que duraven fins a Nadal.
serves
Les cebes les penjàvem del lligall .
“Del porc se n’aprofita tot”
El “cuarto” del porc, que no era on vivia el porc, sinó l’altre rebost, estava al primer pis, tenia una finestra tapada amb una tela que permetia que passés l’aire, però no les mosques.
El porc es portava de casa a l’escorxador, havia d’estar 24 hores en dejú, a la matinada el mataven i recollíem la sang en una galleda per fer després la botifarres negres, allà mateix li cremaven els pèls, s’obria per fer les parts i cap a casa.
En arribar a casa es treia la pell per bullir-la en una caldera plegada amb les visceres , trossos de carn magra i la cansalada.
Per fer la botifarra negra es trinxava tot, afegíem la sang , el pebre, la sal i obteníem els testets. També es feia el bisbe, etc.
Per fer les botifarres blanques era el mateix procés però amb carn magra i greix. D’aquí sortien també botifarres grosses, petites, crues i el fuet.
Després les botifarres grosses i petites es bullien a la caldera per obtenir les cuites, que eren les que duraven més temps.
A continuació es posaven a la panera (cove de vímet o canya) amb palla
i quan estaven fredes a les puntes se’ls posava pebre i sal per penjar-les .
La mocadera es cuidava de netejar els budells amb vinagre i llimona, extreure el ventre i bullir les botifarres blanques i negres en la caldera.
Les bigues estaven plenes de claus on es penjaven les botifarres i els fuets. Els botifarrons i les botifarres crues es penjaven pel fil a un bastó o una canya.
Els pernils, els peus i la cansalada viada es posaven en el salador que era una taula gran amb sal a sota i un altra capa a sobre.
Un cop salats els pernils, es penjaven a la biga d’una corda i es deixaven fins que estiguessin fets. El sagí també es penjava.
Les orelles, la careta, els peus, la cua es guardaven per tirar al caldo en el salador.
El llom es fregia amb oli d’oliva i es posava en gerres i olles de fang per conserva.
La costella es tallava a trossos petits i es feia el mateix que el llom.
L’espinada i tots el ossos també es trossejaven i es guardaven en olles o gerres cobertes de sal.
Les barres es posaven a la cassola de fang, per fer després a la brasa.
Els llardons es tallaven a trossets i en una olla de fang s’anaven coent, a continuació es treia l’oli que quan estava fred era el llard i es posava en una gerra.
El fetge amb un tel greixós es penjava d’una corda i es mantenia fresc per fregir.
Quan les botifarres blanques estaven seques, es transformaven en llonganisses.
El sabó el fèiem més tard, si sobrava cansalada de la que s’havia posat en el salador i restos greixosos, tot això es posava a la caldera.
Aquí també hi havia la bota del vinagre, les gerres de l’oli i de les olives que es preparaven amb fonoll i sajolida.
També fèiem conserves de pebrot vermell i verd, de tomàquet , de bitxo.
Els raïms es penjaven per tenir panses quan s’anaven assecant.
El menjar dels animals (palla, remolatxa, carbassons, blat de moro, alfals sec) es guardava a baix en una habitació gran on estaven les botes del vi i a sota en una pila les patates.
A la planta baixa estava l’estable pel cavall, al cantó dret un estable pel burro que també servia per posar la llenya, entremig estava el pou i un safareig per rentar, a l’esquerra hi havia la cort del porc i a sobre del estable del burro i del porc, teníem les gàbies amb els conills.
A baix al terra hi havien les gallines, els pollastres, les oques, els ànecs i a vegades galls d’indi.
Les gallines anaven a pondre els ous a l’estable del cavall, voleiaven per sota les potes del cavall, l’únic lloc on no entraven era a la cort del porc, aquesta era vida social entre els animals.
A la cuina teníem un armari d’obra on guardàvem totes les espècies i herbes remeieres, darrere d’aquest armari hi havia un altre per guardar les viandes cuites(mongetes, llom, conill, botifarres, fuets,... que fèiem servir a diari.
Quan era petit, l’avi i els pares em feien anar a la botiga de cal Fèlix a buscar l’adreçador, per solucionar el greu problema de les botifarres que sortien tortes.
Fotografies fetes al Museu d’eines del pagès de Sant Climent de Llobregat
Dins d’aquest món de subsistència van saber guardar els aliments que la terra i els animals els donaven, conservant l’entorn i venent els excedents en els mercats de ciutat.
El rebost de les cases de pagès era una habitació ventilada on es deixaven els aliments per quan arribés l’hivern i així poder estar proveïts.
A casa, al rebost li dèiem el “ cuarto” de la farina i el “ cuarto” del porc.
El primer estava a dalt, tocant a la galeria, allà teníem els sacs de la farina i de l’arròs.
Les mongetes del ganxet estaven en garrafes de vidre , també hi havia mongetes faccioses i mongetes de l’avellaneta negra que guardaven per llavor, d’aquestes últimes feien dues vingudes, una pel març i un altra que durava fins que feia fred.
Les mongetes es cuinaven soles o amb verdura per sopar, i si sobrava s’hi afegia la cansalada i al matí es fregia en la paella al camp i era l’esmorzar del pagès.
També guardàvem pomes d’hivern, serves, nespres, de color marró clar amb una espècie de corona, ametlles, avellanes i melons que duraven fins a Nadal.
serves
Les cebes les penjàvem del lligall .
“Del porc se n’aprofita tot”
El “cuarto” del porc, que no era on vivia el porc, sinó l’altre rebost, estava al primer pis, tenia una finestra tapada amb una tela que permetia que passés l’aire, però no les mosques.
El porc es portava de casa a l’escorxador, havia d’estar 24 hores en dejú, a la matinada el mataven i recollíem la sang en una galleda per fer després la botifarres negres, allà mateix li cremaven els pèls, s’obria per fer les parts i cap a casa.
En arribar a casa es treia la pell per bullir-la en una caldera plegada amb les visceres , trossos de carn magra i la cansalada.
Per fer la botifarra negra es trinxava tot, afegíem la sang , el pebre, la sal i obteníem els testets. També es feia el bisbe, etc.
Per fer les botifarres blanques era el mateix procés però amb carn magra i greix. D’aquí sortien també botifarres grosses, petites, crues i el fuet.
Després les botifarres grosses i petites es bullien a la caldera per obtenir les cuites, que eren les que duraven més temps.
A continuació es posaven a la panera (cove de vímet o canya) amb palla
i quan estaven fredes a les puntes se’ls posava pebre i sal per penjar-les .
La mocadera es cuidava de netejar els budells amb vinagre i llimona, extreure el ventre i bullir les botifarres blanques i negres en la caldera.
Les bigues estaven plenes de claus on es penjaven les botifarres i els fuets. Els botifarrons i les botifarres crues es penjaven pel fil a un bastó o una canya.
Els pernils, els peus i la cansalada viada es posaven en el salador que era una taula gran amb sal a sota i un altra capa a sobre.
Un cop salats els pernils, es penjaven a la biga d’una corda i es deixaven fins que estiguessin fets. El sagí també es penjava.
Les orelles, la careta, els peus, la cua es guardaven per tirar al caldo en el salador.
El llom es fregia amb oli d’oliva i es posava en gerres i olles de fang per conserva.
La costella es tallava a trossos petits i es feia el mateix que el llom.
L’espinada i tots el ossos també es trossejaven i es guardaven en olles o gerres cobertes de sal.
Les barres es posaven a la cassola de fang, per fer després a la brasa.
Els llardons es tallaven a trossets i en una olla de fang s’anaven coent, a continuació es treia l’oli que quan estava fred era el llard i es posava en una gerra.
El fetge amb un tel greixós es penjava d’una corda i es mantenia fresc per fregir.
Quan les botifarres blanques estaven seques, es transformaven en llonganisses.
El sabó el fèiem més tard, si sobrava cansalada de la que s’havia posat en el salador i restos greixosos, tot això es posava a la caldera.
Aquí també hi havia la bota del vinagre, les gerres de l’oli i de les olives que es preparaven amb fonoll i sajolida.
També fèiem conserves de pebrot vermell i verd, de tomàquet , de bitxo.
Els raïms es penjaven per tenir panses quan s’anaven assecant.
El menjar dels animals (palla, remolatxa, carbassons, blat de moro, alfals sec) es guardava a baix en una habitació gran on estaven les botes del vi i a sota en una pila les patates.
A la planta baixa estava l’estable pel cavall, al cantó dret un estable pel burro que també servia per posar la llenya, entremig estava el pou i un safareig per rentar, a l’esquerra hi havia la cort del porc i a sobre del estable del burro i del porc, teníem les gàbies amb els conills.
A baix al terra hi havien les gallines, els pollastres, les oques, els ànecs i a vegades galls d’indi.
Les gallines anaven a pondre els ous a l’estable del cavall, voleiaven per sota les potes del cavall, l’únic lloc on no entraven era a la cort del porc, aquesta era vida social entre els animals.
A la cuina teníem un armari d’obra on guardàvem totes les espècies i herbes remeieres, darrere d’aquest armari hi havia un altre per guardar les viandes cuites(mongetes, llom, conill, botifarres, fuets,... que fèiem servir a diari.
Quan era petit, l’avi i els pares em feien anar a la botiga de cal Fèlix a buscar l’adreçador, per solucionar el greu problema de les botifarres que sortien tortes.
Fotografies fetes al Museu d’eines del pagès de Sant Climent de Llobregat
19 de novembre del 2010
JORDI MAS I CASTELLS: UN MISSIONER
EN JORDI MAS HA FET DE LA SEVA VIDA UN SERVEI ALS POBRES.
DURANT MÉS DE 50 ANYS HA ESTAT MISSIONER A L'ÀFRICA, REALITZANT UNA TASCA SILENCIOSA PERÒ EFECTIVA, OBERTA ALS NECESSITATS I CRÍTICA AMB LES INJUSTÍCIES.
HA AJUDAT A FER DEL MÓN UN LLOC MÉS JUST, AMB SENZILLEZA I HUMILITAT.
A REVEURE, AMIC !!
DURANT MÉS DE 50 ANYS HA ESTAT MISSIONER A L'ÀFRICA, REALITZANT UNA TASCA SILENCIOSA PERÒ EFECTIVA, OBERTA ALS NECESSITATS I CRÍTICA AMB LES INJUSTÍCIES.
HA AJUDAT A FER DEL MÓN UN LLOC MÉS JUST, AMB SENZILLEZA I HUMILITAT.
A REVEURE, AMIC !!
13 de novembre del 2010
CRÒNIQUES D'UN POBLE
L’any 1.906 Sant Climent no tenia farmàcia però després de varies gestions va poder arribar a la següent situació:
ACTA DEL CONSISTORI DE SANT CLIMENT- 25 DE FEBRER DE 1906
“La Corporación ansía desde hace mucho tiempo que se facilite el servicio de farmacéutico en la localidad. Ha practicado varias gestiones acerca de D. Mariano Pedrol para lograr que este señor viniese a establecer su botica en este pueblo.
Tiene la satisfacción de participar que ha conseguido lo que se proponía, pero para que así fuese ha prometido a dicho señor que se le permitiría establecer su oficina en los bajos de las Casas Consistoriales por mientras ejerciera en esta población a fin de que pudiendo ahorrar el alquiler pudiese asegurar algo más el rendimiento de la misma.
Autorizar a D. Mariano Pedrol para instalar su oficina de farmacia, en el local que existe a mano izquierda de la Casa Consistorial, cediéndole dicho local completamente gratis.
Se acuerda igualar al Sr. farmacéutico con 50 pesetas para ayudar a las familias declaradas pobres.”
12 de novembre del 2010
PANELLETS
Tots Sants és una festa que es celebra el dia 1 de novembre.
Hi ha uns menjars que són propis d'aquests dies: Les castanyes torrades, els moniatos i els panellets.
Recordo quan era petit, mentre tota la família seia a taula, jo havia de covar les castanyes, es a dir, seure sobre un sac de castanyes calentes i torrades, per mantenir l'escalfor.
A casa mantenim el costum de fer panellets per aquest dia, els ingredients per uns 40 panellets són: 1/2 quilo d'ametlla picada, 400 grams de sucre si no es volen molt dolços, 2 ous (per la massa), a part 4 ous i 1 quilo de pinyons.
Primer: es fa la massa barrejant tot i es deixa reposar mitja hora.
Segon: es fan les boletes.
Tercer: si es fa en equip és molt millor, per això si un altre té traça per enganxar els pinyons, cal batre 4 clares a punt de neu, passar les boletes i anar enganxant els pinyons.
Quart: es col•loquen les boletes en una safata i es pinten amb els 4 rovells que han quedat.
Cinquè: Amb el forn ben calent es deixen uns 5 minuts, sempre vigilant i a continuació es posen uns mica a gratinar , va bé posar paper d’alumini al mig, perquè no es cremin massa els panellets del centre.
Bon profit!
27 d’octubre del 2010
QUÈ UTILITZAVA EL PAGÈS EN L'ELABORACIÓ DEL VI?
Visita fotogràfica de l’elaboració del vi
Per aixafar els grans de raïm, es passaven entre uns corrons de ferro que hi havia a can Cases, era una màquina bastant més gran que la que podem observar a la fotografia però que serveix a tall d’exemple, es necessitaven quatre persones per posar-la sobre dos taulons o baixar-la sobre les fustes del cup. Eren pocs els que ho feien d’aquesta manera,d’ altres aixafaven el raïm amb els peus, alguns deien que aixafant-lo amb el peus s’espremia més el raïm.
Les portadores posseeixen dos banyots, formats de peça única amb les seves dogues corresponents per poder agafar- la entre dues persones mitjançant els semalers, s’havia d’anar amb molt de compte perquè amb el moviment no vessés el vi. Hi havia portadores de diferents mides, fins i tot de rodones.
El vi es posava en les portadores, per portar-lo a casa i abocar-lo en les botes.
El barral podia servir per transportar el vi, l'oli i la bassa. Constava d’una tapa de fusta i un tap de suro.
Els embuts es col•locaven al forat de la bota per abocar-hi el vi
Del cup al xopet, del xopet a la portadora i de la portadora a la bota. El cup tenia un tap de suro en el qual es posava una aixeta de la qual sortia el vi que anava a parar al xopet.
El xopet era un forat a terra de forma quadrada o rectangular protegit als laterals per pedra o rajoles, al fons hi havia una superfície més fonda a on anaven a parar pinyols o restes del raïm i estava tapat per una trapa de fusta.
La brisa que quedava es posava a la premsa per aprofitar el poc vi que encara es podia treure.
Diferents tipus de premses
El colador es col•locava sobre la portadora perquè els pinyols que passaven pel filtre del cup no quedessin barrejats amb el vi.
Les manxes: Les botes tenien un tap a sobre per abocar-hi el vi i per manxar quan es volia purificar l’aire per donar-li el lluquet.
El cassó o bujol com es deia en altres contrades es feia servir per recollir el vi del xopet i abocar-lo amb el colador a la portadora.
El rascabota s’utilitzava per treure les mares del cul de les botes un cop acabat el vi.
Les calderes de coure es feien servir per bullir el vi de la “bota del racó”. També tenia altres aplicacions: en la matança del porc s’hi bullien les botifarres i altres derivats i per fer sabó.
El pagès anava a treballar al camp tot el dia,així que portava el cistell de la feina amb el menjar i el barrilet per beure.
A primera hora esmorzava, l’Enric deia que els del Prat dinaven a les 12 i aquí deien que ho feien a la una , després es feia la migdiada. La feina continuava fins que gairebé es feia fosc..
Diferents tipus de botes
Fotografies fetes al Museu d’eines del pagès de Sant Climent de Llobregat.
Per aixafar els grans de raïm, es passaven entre uns corrons de ferro que hi havia a can Cases, era una màquina bastant més gran que la que podem observar a la fotografia però que serveix a tall d’exemple, es necessitaven quatre persones per posar-la sobre dos taulons o baixar-la sobre les fustes del cup. Eren pocs els que ho feien d’aquesta manera,d’ altres aixafaven el raïm amb els peus, alguns deien que aixafant-lo amb el peus s’espremia més el raïm.
Les portadores posseeixen dos banyots, formats de peça única amb les seves dogues corresponents per poder agafar- la entre dues persones mitjançant els semalers, s’havia d’anar amb molt de compte perquè amb el moviment no vessés el vi. Hi havia portadores de diferents mides, fins i tot de rodones.
El vi es posava en les portadores, per portar-lo a casa i abocar-lo en les botes.
El barral podia servir per transportar el vi, l'oli i la bassa. Constava d’una tapa de fusta i un tap de suro.
Els embuts es col•locaven al forat de la bota per abocar-hi el vi
Del cup al xopet, del xopet a la portadora i de la portadora a la bota. El cup tenia un tap de suro en el qual es posava una aixeta de la qual sortia el vi que anava a parar al xopet.
El xopet era un forat a terra de forma quadrada o rectangular protegit als laterals per pedra o rajoles, al fons hi havia una superfície més fonda a on anaven a parar pinyols o restes del raïm i estava tapat per una trapa de fusta.
La brisa que quedava es posava a la premsa per aprofitar el poc vi que encara es podia treure.
Diferents tipus de premses
El colador es col•locava sobre la portadora perquè els pinyols que passaven pel filtre del cup no quedessin barrejats amb el vi.
Les manxes: Les botes tenien un tap a sobre per abocar-hi el vi i per manxar quan es volia purificar l’aire per donar-li el lluquet.
El cassó o bujol com es deia en altres contrades es feia servir per recollir el vi del xopet i abocar-lo amb el colador a la portadora.
El rascabota s’utilitzava per treure les mares del cul de les botes un cop acabat el vi.
Les calderes de coure es feien servir per bullir el vi de la “bota del racó”. També tenia altres aplicacions: en la matança del porc s’hi bullien les botifarres i altres derivats i per fer sabó.
El pagès anava a treballar al camp tot el dia,així que portava el cistell de la feina amb el menjar i el barrilet per beure.
A primera hora esmorzava, l’Enric deia que els del Prat dinaven a les 12 i aquí deien que ho feien a la una , després es feia la migdiada. La feina continuava fins que gairebé es feia fosc..
Diferents tipus de botes
Fotografies fetes al Museu d’eines del pagès de Sant Climent de Llobregat.
12 de setembre del 2010
CONTRACTE A RABASSA MORTA
MIRANT ELS ARXIUS S'HA TROBAT UN CONTRACTE A RABASSA MORTA QUE S'INICIÀ L'ANY 1.759 I VA ANAR PASSANT DE PARES A FILLS DURANT 10 GENERACIONS. S'HA ESCANEJAT EL CORRESPONENT A L'ANY 1.837. AQUEST CONTRACTE VA FINALITZAR AL 1.926 QUAN L'ARRENDATARI VA COMPRAR DEFINITIVAMENT LA VINYA DESPRÉS DE GAIREBÉ 200 ANYS.
"REBUT DE JAUME PAUZAS:DOTZA LLIURAS SINC SOUS, Y SON PER LOS SENSOS DE LA BIÑA QUE TE AL CAROL ARRABASA MORTA Y ALS SENSOS CAUAN PER TOT SANS, Y PAGA PER LO AÑ 1.835, y 1.836, PER SER LA BERITAT FAS LA PREZEN, ALS 9 DE JURIOL DEL ANY 1.837 PER MON PARA JO JAUME MAS DE LAS VALLS".
LA LLIURA EQUIVALIA A 20 SOUS I CADA UN D’AQUESTS A 12 DINERS. LES LLIURES I ELS SOUS NO EXISTIEN COM A MONEDA, ELS DINERS SI QUE EREN UNA UNITAT FÍSICA.
9 de setembre del 2010
L'ELABORACIÓ DEL VI
Una mica d’història
Llei de contractes de conreu
La rabassa morta
El pagesos tenien el domini útil de la vinya fins que el cep es moria.
La rabassa morta és un contracte que transfereix el domini útil de la terra al pagès que treballa el camp a condició de que el converteixi en vinya. El propietari es reserva el domini directe i cedeix l’útil mentre durin els ceps.
Si es calcula la durada d’un cep al voltant dels 50 anys, els pagesos per mantenir el domini útil de la terra, agafaven al cap d’aquest temps un sarment (estirant-lo) i feien que arrelés a terra, aquest sarment com que era del mateix cep, allargava 50 anys més el contracte.
Aquest contracte desconegut a Castella, era molt antic a Catalunya.
En arribar la fil•loxera al segle XIX va esclatar un gran conflicte entre els rabassaires i els amos de la terra.
La fil•loxera
És un insecte procedent d’Amèrica que ataca a les arrels dels ceps fins a matar-los. Va arribar a França l’any 1.860 en un carregament de ceps americans i s’estengué ràpidament arreu d’Europa.
Catalunya va aprofitar aquesta situació fins i tot es pensava que mai arribaria aquí i les seves exportacions van créixer, però malauradament la plaga va arribar a les nostres terres cap a l’any 1.879
La solució es va trobar plantant el cep americà i fent l’empelt d’una varietat autòctona, com per exemple xarel•lo, ...
La fil•loxera va ser la ruïna de molts pagesos, va replantejar els cultius en molts llocs i va crear un conflicte entre els rabassaires i els propietaris, ja que el contracte entre ambdós es regulava per la rabassa morta fins a la mort dels ceps plantats.
Els amos de la terra van considerar que els contractes amb els pagesos estaven extingits per la mort dels ceps. Finalment els rabassaires van poder continuar conreant la vinya, però mitjançant un nou contracte temporal.
Cicles de conreu
La vida de pagès estava emmarcada pels cicles de conreu, el fer i desfer de cada dia s’enriquia amb l’experiència dels més grans.
La família pagesa era autosuficient obtenia tot allò que era necessari per subsistir: blat, vi, oli, mel, fruits,…
També tenia cura dels animals que li proporcionaven carn, transport,…
A Sant Climent es compaginaven aquestes feines del camp amb la venda de productes de la terra al Born i les parades al detall pels mercats davant la proximitat de Barcelona.
A l’hivern es podaven els sarments , es feien feixines (feix de llenya prima) per cremar i fer brases, es llauraven els camps, s’adobava la terra, s’esporgaven les branques i els rebrots.
A la primavera brotaven els ceps i els arbres i es cavava somerament la terra amb uns arpiots o una aixada.
A l’estiu es tirava sofre al raïm i es ruixaven les fulles amb verdet.
La tardor era el temps de la verema: recollir el raïm madur i elaborar el vi, es feia a mà tallant amb el falçó.
L’ elaboració del vi
Després de la verema el raïm es portava al trull en coves de vímet i canya, en l’època de l’avi per transportar el raïm utilitzaven les portadores de fusta, s’aixafava el raïm amb el pisot per tal encabir-hi més sense desaprofitar un gra.
Les portadores posseeixen dos banyots, formats de peça única amb les seves dogues corresponents per poder agafar la portadora entre dues persones mitjançant els semalers. Hi caben uns 70 quilos de raïm.
El carro i el cavall transportaven el raïm fins al trull.
A moltes cases hi havia trulls on s’aixafava el raïm per fer vi, però el trull de l’oli només hi havia a cal Bialó.
Quan s’abocava el raïm al cup perquè la brisa no embocés la sortida del vi, es posava una mena de filtre de gatosa, ginestera o tela metàl•lica. A can Cases es cuidaven de treure la brisa de la premsa per deixar-lo lliure pel proper que vingués a portar el raïm.
A ca l’àvia també hi havia un cup de vi (cavitat on s’aixafava el raïm), la sortida del cup era sota el celler (local on s’elaborava el vi), hi havia un tap de suro i una aixeta que travessava el tap i s’obria perquè sortís el vi.
Per aixafar els grans, es passaven entre uns corrons de ferro, eren pocs els que ho feien així, altres l’aixafaven amb els peus.
Un cop aixafat ja teníem el suc del raïm (most) i la brisa (pells i llavors).
El següent pas del procés era la fermentació del most, fongs microscòpics (llevats) que creixen sobre la pell del raïm, transformen els sucres del fruit en alcohol etílic.
Hi havia dues maneres de fermentació: el que volia fermentar el vi amb la brisa, ho deixava una setmana a dins del cup, altres obrien l’aixeta i s’emportaven tot el vi per fer-lo fermentar dins de les botes.
S’havia de baixar a dins del cup amb una espelma encesa com a precaució que no hagués el gas produït pel ferment de la brisa, conegut com la guilla.
Les botes es col•locaven a un metre de terra aproximadament, sobre dos taulons de fusta. Per transportar el vi es posava en portadores i es traginava amb dos semalers .
Amb l’embut s’abocava a la bota i es deixava un temps, després amb la barrina s’obria el fibló (forat que es fa a la bota) i a continuació es tapava amb paper d’ estrassa, això servia per tastar si el vi era bo.
Si era bo, es posava una aixeta petita en el tap de suro.
Conforme el vi anava baixant s’havia de posar el lluquet (tires de sofre que cremaven per assecar els lateral de la bota).
Quan s’acabava el vi de la bota, amb una peça de ferro com una espècie de cullera es treien les mares (pòsit) del cul de la bota i es tornava a posar el lluquet per desinfectar i deixar la bota llesta per l’any següent.
A casa hi havia una bota de vuit cargues, una de set cargues i un altre de quatre cargues. Cada carga són 121,60 litres i es divideix en quatre barralons i en 128 porrons.
La majoria dels ceps eren xarel•lo, també hi havia macabeu, moscatell i altres varietats, la meitat es venia al Born i el que quedava era per consum propi.
La brisa s’ espremia per produir esperit de vi en fàbriques especialitzades.
Al final de la temporada, abans de treure les mares el vi sobrant s’abocava en la bota del vinagre.
El raïm i tot el que està relacionat amb el vi: com la verema, treure la brisa del cup, el premsar,... tenia el camp abonat per les vespes i les seves picades , però només l’olor d’aixafar el raïm i la mateixa olor del premsat no es troben enlloc, per això pot ser és un del valors perduts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)