"Després de l’any 1000 s’inicia a Catalunya una
transformació important de la vida econòmica i social.
L’enfonsament del califat de Córdoba, i la seva
fragmentació en una munió d’estats petits –les taifes-, sense força política ni
militar, feu que els comtats catalans, i sobretot el de Barcelona deixessin de
ser uns territoris sotmesos al perill constant de les ràtzies i destruccions
per part dels exèrcits musulmans, i passessin a ser més forts que aquells, i
sovint esdevinguessin protectors de les taifes veïnes en les picabaralles que
aquestes sostenien amb altres taifes o amb els reis de Castella. I aquesta
protecció militar comportava sempre unes compensacions econòmiques en or, que
aviat es convertiren en rendes anuals que feren incrementar considerablement la
riquesa i el ritme de l’economia de Catalunya.
Uns dels fenòmens que acompanyaren aquesta transformació
va ser l’emergència d’una petita burgesia d’artesans i mercaders. Però la
noblesa feudal hi posava molts entrebancs. D’una manera directa: amb tributs
molt forts pel dret d’indústria
-usatges-, o pel pas dels mercaders a través de llurs territoris
–peatges-, potatges, drets d’entrada a les viles, fires o mercats,..., o fins i
tot assaltant-los i robant-los diners i mercaderies, i actuant doncs, com
autèntics lladres de Camí Ral.
O indirectament: els conflictes entre nobles es resolien
sempre mitjançant la violència i la guerra, i així devastaven conreus,
incendiaven masos i collites i assolaven i feien insegurs els camins i la
terra.
Els comtes ajudats per l’església – i sota l’ impuls
inicial de l’abat Oliba- es proposaren
eliminar aquella anarquia que frenava el desenvolupament econòmic i social del
país i feia perillar el poder sobirà dels comtes.
A través de les assemblees de pau i treva de Déu, s’anà
conduint la noblesa cap a mètodes pacífics i jurídics de solució de llurs
conflictes; i amb les reunions de la cort comtal –cada cop més freqüents i al
principi reunides només per a qüestions merament judicials o
d’administració de la casa comtal- s’anà
apaivagant aquell caos social, i tant les assemblees com les corts
esdevingueren l’embrió del futur parlamentarisme català, un dels primers en la
història d’Europa.
I Sant Climent? I la baronia d’Eramprunyà? Com visqueren
aquest període tan trasbalsat?. El pacte a que arribaren la monarquia comtal i
la noblesa feudal -un bon exemple
el van protagonitzar el feudatari Mir Geribert i el comte Ramon Berenguer
I- comportà una certa pacificació i millora
per als artesans i mercaders, -molts
d’ells sota la protecció comtal-, però significà un enduriment progressiu de
les condicions de vida i de treball dels pagesos.
Si l’any 1011 hem vist com els comtes Borrell i
Ermessenda concedien uns drets als habitants de les propietats del monestir de
Sant Cugat, al sud del Llobregat, si els aloers o pagesos lliures abundaven
arreu, progressivament aquests darrers anaren perdent la llibertat inicial i
s’hagueren de sotmetre al vassallatge dels grans barons i senyors feudals.
Així l’any 1143, la situació de la pagesia de
l’Eramprunyà , era ben diferent d’aquella de l’any 1011.. Vegem-ne una mostra:
a la convinença entre el senyor de la baronia, Guillem de Sant Martí, i el seu
castlà, Pere de Santa Oliva, a més dels drets que es reservava el primer i de
les obligacions del segon, hi trobem una llista detallada dels drets i
privilegis del castlà en un rosari interminable de tributs, prestacions
personals, censos, usatges i servituds de tota mena, a part dels delmes ancestrals
–que inicialment cobrava l’església i que ara s’havia apropiat el senyor feudal
laic – i una quèstia doble (una cobrada pel senyor i un altra pel castlà), i
que era un impost arbitrari , i doncs, mòbil en fruits o diner...
I hi trobem ja alguns
dels que anys a venir, havien de ser els mals usos dels serfs de la gleva, tan humiliants que
provocaren una revolta secular i la
guerra de la pagesia catalana de remença
i el seu alliberament al final del segle XV.
Entre aquests mals usos hi trobem: l’àrsia, pel
qual el castlà d’Eramprunyà s’apoderava d’un terç dels bens mobles del pagès en
cas d’incendi casual del mas; l’eixorquia, pel qual el castlà
s’apropiava del terç dels bens mobles i del bestiar, en tant que llegítima, en
tant que els pagesos morissin sense descendència directa, i la cugúcia,
que era el dret del castlà d’apropiar-se de les propietats de la pagesa
adúltera, en la seva totalitat o en un terç, segons que el marit li hagués
consentit o no.
A més el castlà es feia seves totes les coses que els
vassalls trobessin en mar o en terra i s’apropiava un terç dels naufragis...
La descripció incompleta, no és gens falaguera, i ens
mostra clarament la vida feixuga que duien els pagesos de Sant Climent i de
tota la baronia, vassalls del senyor i del castlà.
Però a més de l’agricultura i la pagesia, que eren la
base de la economia i gairebé la totalitat de la societat medievals, cal tenir
en compte també l’economia industrial i els oficis artesanals, tot i que es
trobessin encara en un estat embrionari i molt subordinats a la producció de
riquesa agrícola.
En aquest camp a mitjans del segle XI, tenim constància
d’obres importants a l’església de Sant Climent. Devia tractar-se de la
construcció de l’obra romànica que encara avui, al cap de més de nou segles
mostra alterosa el seu campanar esvelt. El terratinent climentó Bardina, fill
d’Eci, en el testament firmat el 28 de gener de l’any 1058, deixa el seu asberg
(cota de malles) i les seves ovelles, tot per un valor de dos mancusos d’or,
per les obres de l’església de Sant Climent
(ad opera s.Clementi). Els treballs devien
mobilitzar una munió d’operaris, locals i forasters, picapedrers, traginers,
paletes, fusters, ferrers, rajolers,... i devien ser d’una envergadura tal que
produí un trasbals perllongat durant molts anys en la vida tranqui-la de la
nostra vila, ara fa més de nou-cents anys.
Deu anys més tard, l’any 1068, en un altra convinença
entre els drets cedits pel senyor de la baronia, Gombau Mir, al castlà
d’Eramprunyà, Raimon Isembert, consta el dret sobre la farga de Sant Climent (fabricam Sancti clementi) “per tant com pertany al castell i tal com
pertangué als que han posseït el castell).
És a dir que no era nova, tot i que no podem saber quan
de temps feia que funcionava, la data i aquesta al·lusió a la seva antiguitat
són importants. I que continuà produint ens ho ratifica un document de l’any
1143, en que el senyor del castell cedeix al castlà “la farga de Sant Climent amb els seus usatges...”, és a dir, amb
tots els drets establerts i consolidats pel costum.
La proximitat del Camí Ral amb el seu trànsit intens, les
necessitats d’eines de la pagesia local per les feines del camp, i probablement
també la necessitat d’armes i armadures dels soldats i cavallers de la baronia
–recordem l’ausberg o cota de malles de Bardina- devien fer indispensable i
molt rendible aquesta industria.
El carbó el devien treure dels alzinars de la rodalia,
l’aigua d’alguna font de la riera , al costat de la qual devia estar
instal·lada la farga, i el ferro dels meners
d’aquest metall existents a la baronia, i sobretot a Gavà.
Finalment i per a cloure aquesta pinzellada sobre
l’economia del període romànic de la nostra vila, citarem la donació que
Guillem Pellicer fa l’any 1177: “...per el remei de la meva ànima i la dels
meus avantpassats dono a Nostre Senyor i al monestir de Sant Cugat, el meu mas
de “Choconis” en franc alou, el qual tinc al comtat de Barcelona i a la
parròquia de Sant Climent, en les condicions següents: que les meves filles i
llur descendència posseeixin el mas esmentat en nom i sota la propietat del
monestir i dels seus monjos, als quals donin sempre la tasca (1/11 part del
fruits) del pa, del vi, i dels fruits de les oliveres, i cada any per Nadal un
parell de gallines; i del molí semblantment la tasca...”. Cereals,
doncs, vinyes, oliveres i aviram... i ara a més, i per primera vegada un molí.
No devia ser el primer, o no devia ser gaire recent
aquest molí a la parròquia de Sant Climent. A la riera de Cervelló en tenim
alguns de documentats més de dos segles abans. Per molt que triguessin a
arribar a les nostres valls, devia ser molt abans d’aquesta primera
documentació, sigui com sigui, en prenem nota per la seva importància.
Veiem, doncs, com paulatinament però progressivament,
Sant Climent es va obrint al món de les innovacions tècniques i industrials.
L’agricultura es devia renovar d’acord amb l’evolució
d’altres comarques, i l’aigua de les nostres fonts i rieres ja no es perdia
tota a la mar o als aiguamolls del pla, sinó que era aprofitada no solament pel
regadiu, sinó també per a la molta de cereals i la transformació de metalls, i
possiblement per a altres activitats productives que, per manca de documentació
avui només podem sospitar però no assegurar l’existència.
Malgrat aquest buit documental, ens atreviríem a
assegurar la possibilitat que hi hagués durant aquests segles XI i XII, un
hostal per acollir de nit i restaurar les forces dels transeünts del Camí Ral."
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà...
