Davant
la informació de que disposem se’ns presenten una sèrie de preguntes que
intentarem respondre:
PRIMERA: Les llibertats atorgades pel comte
Ramon Borrell als alous que el seu pare havia donat a la comunitat monàstica de
Sant Cugat, es limitaven només a aquests alous o bé, s’estenien també als
altres que el monestir posseïa per altres conceptes a la castellania d’Eramprunyà?
És a dir, aquella concessió comtal
beneficià els alous que l’abadia tenia a
Sant Climent i que hem esmentat més d’un cop?
Coneixent el tarannà de l’època,
que dividia la societat en una infinitat de bocins, tots ells separats i
diferenciats, tant en l’aspecte social com el jurídic, podem suposar que els
abats de Sant Cugat no permeteren aquestes millores per als seus súbdits que no es trobessin esmentats i
inclosos amb tots els ets i uts en
aquella concessió generosa dels comtes de Barcelona.
SEGONA: Quins dels nombrosos personatges
que apareixen als documents vivien realment a Sant Climent o hi tenien unes
relacions estretes i directes de caràcter personal, i quins només n’eren
terratinents, o eren simples testimonis d’un contracte escrit signat potser
lluny de la vila però ni hi vivien, i potser fins i tot ni tan sol no havien
trepitjat el seu sòl?
D’entrada, malgrat que puguem equivocar-nos a l’hora
d’individualitzar, podem classificar aquests personatges en quatre categories:
a)
Els nobles, gran terratinents i potentats –civils i eclesiàstics- amb alts
càrrecs públics molts d’ells. Si tenien propietats a Sant Climent no hi vivien,
i potser vingueren molt rarament o només de pas aprofitant les anades i
vingudes del Camí Ral. En aquest grup podem esmentar tots els comtes
barcelonins i els abats de Sant Cugat, la família vescomtal, algun veguer, com
a Galí, veguer de Sant Martí, del qual l’any 980 es celebrà el testament
sacramental davant l’altar de Sant Miquel d’Eramprunyà i pel que feia alguna
donació a l’església de Sant Climent, o d’altres fora de l’òrbita barcelonina,
com el comte d’Urgell: Ermengol II o el bisbe de Girona: Ot...
b)
La que podríem anomenar “classe terratinent mitjana”, que eren els que posseïen
nombrosos alous; eren doncs, rendistes sense càrrecs ni títols importants, i
alguns d’ells potser fins i tot participava en les feines del camp. Podem
incloure en aquest grup aquell Bardina que
en el seu testament -1058- cedeix al seu fill Mir un mas al lloc entre “el Montbaig, el coll de Benviure i els
Arenys” -en el llenguatge d’avui
Sant Ramon-, Estret de Roques i el Sorral, respectivament-, el seu pare Eci, el
seu germà Geribert, etc.
c)
Un grup semblant al anterior però més baix en l’escala social; els aloers i els
propietaris treballadors directes de llur tros. Probablement podem comptar-hi
el Llobell que junt amb la seva muller i llurs fills signen el primer document
que ens parla de Sant Climent –de l’any 970- , Dodoran, que l’any 986,
precisament el següent a la ràtzia terrible d’Almansur
- que assolà tot el comtat i destruí
el monestir de Sant Cugat-, donà a aquesta comunitat monàstica unes terres que
tenia a Almafar.
d) Els
pagesos conreadors directes de peces petites, que els mateixos havien artigat i
que posseïen en diferents condicions pactades amb els propietaris. Difícilment
trobaríem cap nom dels personatges d’aquest grup entre els protagonistes dels
documents, sinó és entre els testimonis dels diferents actes contractuals.
TERCERA: Quins eren els conreus més característics?
És a dir, de què vivia aquella societat d’ara fa mil anys, a la vall de Sant
Climent?
El
pa i el vi eren els dos productes centrals de l’agricultura i els dos símbols
del consum de l’època. Del pa i dels cereals, en parlen poquíssim els documents,
i encara només els testaments com a element de donació. És només per la
documentació contemporània d’altres comarques veïnes que sabem que
els cereals –concretament l’ordi, la civada i el blat- eren els conreus
principals de l’època, al costat de la vinya.
Del
vi i de la vinya, en canvi, tenim moltes referències. Gairebé no hi ha cap
descripció de finca que no ens parli d’aquesta darrera. Aquest cultiu el trobem
tant en la forma de parres que abundaven i àdhuc existien en forma de
plantacions a les hortes i especialment al Pla del Llobregat, com en la forma
de ceps, a la banda de la muntanya. A més, gràcies a les donacions d’utillatge
–botes, cups, portadores- i de vi esmentades en testaments, veiem ratificat
aquest conreu.
Dels
arbres fruiters en tenim moltes referències, però sempre generalitzades sota el
nom de pomífers, que significa arbres fruiters en general, i
especialment d’horta. Així, no podem saber quins tipus de fruiters hi havia a
la vall de Sant Climent.
L’existència
del regadiu és acreditada amb l’al·lusió sovintejada dels horts i bastant rara
dels recs. El regadiu era freqüent al pla, però també se’n podia trobar a
muntanya, aprofitant fonts i rieres. El comte Miró, mort l’any 966 i que tenia
propietats a la part baixa de la vall de Sant Climent, fou un gran promotor
d’obres de regadiu.
Del
bestiar i l’aviram només en parlen els testaments, però aquests ho fan en abundor
i prolixitat: bous –sempre aparellats com animals de treball-, vaques,
vedelles, jònegues, ases amb llurs gualdrapes i sacs, ovelles i cabres,
porcs, truges, paons, oques, galls,
gallines.
El
fet que en un testament es parli d’un pagament anual en forma d’una lliura de
cera, i que en un altre document s’esmenti un colomar, palesa l’existència de
coloms domèstics i de ruscs d’abelles...
Requesens
mort l’any 1002, dóna en testament un cavall amb brida i la sella. Això i el
fet que doni també una espasa, una llança, un escut i una darga, fa pensar que
el cavall era considerat massa noble para els treballs agrícoles i era només un
complement militar del cavaller.
Quan
als edificis ben poca cosa. El mas i els casals, el primer sempre com a masia i
el segon com a masia o com una dependència d’aquesta; les curtes -corts o corrals-, les torres, més aviat
d’interès militar, algun colomar...
D’eines
només hem trobat l’esment de tres càvecs donats en testament. Aquestes
donacions testamentàries, molt minucioses i sovint molt menudes i modestes, fan
entreveure una vida molt modesta i precària, on un estri de cuina, una peça de
roba d’ús quotidià o una eina del camp tenien un valor considerable per a la
gent corrent i s’aprofitaven generació rere generació després d’haver estat
adobades, apedaçades o recompostes moltes vegades.
QUARTA: Quines relacions de propietat
imperaven en aquella època, bressol de la història catalana i de Sant Climent?
Quines condicions fiscals regulaven les relacions entre productors i rendistes
–senyors feudals, eclesiàstics, o laics, i terratinents aloers-?
La divisió de
la propietat en directa –del senyor propietari- i útil –del pagès conreador—era
supeditada a unes relacions i condicions ben especificades, de tipus tributari
i social.
Al
segle X la contribució que el pagès ha de donar al seu amo i senyor, gairebé en
tots els casos és només la tasca, és a dir, l’onzena part de tots els fruits de
la finca, tant agrícoles com ramaders, o de aviram, pagadora en caps o
productes animals i en fruits de la collita. Només la tasca. Recordem-ho perquè
aquesta tributació moderada s’anà incrementant al llarg dels segles següents.
Tanmateix
no ens pensem que el productor només hagués de donar aquesta tasca. Això era
merament la contribució fiscal o de
beneficis de la terra per al rendista propietari.
De més a més, hi havia les
aportacions de caràcter religiós -que el pagès havia de pagar religiosament,
també cada any: el delme, o desena part de les collites, i les primícies,
o primers fruits que s’havien de donar a l’església. A més hi havia els serveis
personals: dies de treball als camps del senyor, repartits al llarg de l’any
segons les diferents feines estacionals, tants dies per al conreu pròpiament
dit, tants per a la sega, tants per a la batuda... o , la vinya, ... I al senyor eminent, el comte,
o als seus representants –en el nostre cas el castlà o senyor del castell
d’Eramprunyà-, els dies de treball que calgués per a l’edificació, el
manteniment, l’ampliació, la reparació,... del castell i altres fortaleses,
talaies, torres de defensa,... a més de la reparació i manteniment dels camins
i vies públiques –el camí ral, per exemple- i d’altres més.
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada