ALGUNS PROVERBIS AFRICANS (9)

L’altre dia, el Jordi Mas, el company capellà amb el qual treballem en equip, venia d’un país veí. Estava sorprès d’un proverbi que li van dir. No l’havia sentit mai.

Feia poc temps que en aquest país hi havia hagut eleccions per la presidència. 

L’oposició no hi estava d’acord com s’havien desenvolupat. Davant la impotència d’aquestes protestes, algú li va dir: Els gossos lladren, la caravana passa. Era una manera de dir que no hi ha res a fer.

Avui mateix, ha vingut una petita camioneta, i el seu conductor ha demanat que li soldessin un ferro del xassís. De seguida m’he fixat en l’escrit que hi havia al davant, amb lletres grosses i visibles: Pas a pas, l’ocell no dorm mai fora. Aquí els cotxes que fan el transport són molt vells, i moltes vegades te’ls trobes amb pana a mig camí i panes grosses.

Per això sempre hi ha algun proverbi per animar als soferts viatgers. Recordo haver vist en una pel·lícula africana que una de les furgonetes que fan el transport de passatgers habitualment portava escrit al davant el proverbi internacional: L’home proposa però Déu disposa. És com si digués: Qui avisa, no és traïdor. Quantes vegades has de fer nit al ras, perquè el cotxe públic s’ha espatllat!

Els proverbis (saviesa popular) són com una canya de sucre que no et canses de xuclar. I s’apliquen a la vida diària.

En període de fam, si un home dóna de menjar als fills de la seva segona dona i oblida els de la primera muller, se’l recrimina, aplicant-li el proverbi: Si tu mires el davant de la piragua, mira també el darrere. I té sentit dir això, perquè el que condueix una piragua ha de ser mestre de la seva embarcació. 

 Com el pare de família ha d’estar atent a tots els membres de la seva família.

A l’ Àfrica també es lloa la solidaritat. Per exemple si una viuda no té res per menjar, i el veí se’n compadeix i envia algú de la família a portar-li una mica de mill, la vídua li ho agraeix tot dient: El gripau no té mà, però Déu li expulsa les mosques. I també es canta al treball en equip a través d’una imatge molt africana. Les escombres aquí es fan amb palla o fulles de palmera. I es diu: Un sol bri de palla no escombra el pati.

De la mateixa manera que un sol bri de palla no pot escombrar un gran pati, un sol obrer no pot realitzar un treball que s’ha de fer col·lectivament i en equip.

Cal fer cas de les dites populars. L’orella no és mai vella per aprendre.

Els proverbis són un mitjà, un aspecte d’una manera de conèixer per la imatge, pel cor, per afirmar els valors de l’home , la veritat de la comunitat humana que la tradició oral ha anat transmetent.

 És bo sempre conèixer-la. Mostra també la riquesa cultural d’un país. 

                                                     Sisco Pausas

L' ESTACIÓ DE LES PLUGES AL CAMERUN (8)

Diuen que el Camerun és l’ Àfrica en petit: el sud és la selva, el centre és la sabana i el nord és el desert. I certament qui visita el Camerun i fa el trajecte de sud a nord, pot constatar aquesta diferència geogràfica en un mateix país.

El clima atmosfèric és també diferent, aquí no hi les quatre estacions característiques d’Europa: primavera, estiu, tardor i hivern. Una prepara l’altra.

En Àfrica i concretament al Camerun es donen dues estacions ben diferents: l’estació seca i l’estació de pluges. I aquestes són diferents també al mateix Camerun.

En un lloc el sol pica més i la pluja és més minsa. I aquesta és la situació on estem nosaltres, al extrem nord del Camerun, encara que toquem al llac Txad, la pluja és poc benèvola en aquesta regió.

L’ estació seca va de l’octubre fins al maig. I encara que sembli impossible, això vol dir que cap d’aquests mesos no hi haurà una sola gota caiguda del cel.

En canvi l’estació de pluges va des de juny fins al setembre. No són pluges de tot un dia, sinó grans xàfecs d’aigua en poca estona, que troben una terra seca que l’escup  de seguida, i els camins i  els pobles queden com gran rius.

Quan la terra comença a xuclar esdevé fang, que fa dels pobles un gran fangar i de les rutes, camins de difícil accés.

Però la pluja fa que el petit terreny de terra que cadascú s’ha buscat, sigui lloc per a sembrar i, depenent sempre de l’aigua del cel, es podrà tenir una bona collita, si aquella és generosa.

Penso que tota aquesta descripció geogràfica, ajuda també a descriure la major part de la gent que viu en aquesta regió de l’extrem nord.

Davant dels elements de la natura hi ha una resignació. S’accepta, com aquell que no pot lluitar i segueix el seu ritme natural.

Si el sol és fort a l’estació seca (els meus ulls han arribat a contemplar un termòmetre que arribava a 65 graus a migdia!), un mira de buscar una ombra i un lloc fresc. El camp, amb les seves collites, queda parat.

Si la pluja cau, de seguida se sembra i es confia la llavor a la Providència. Si hi ha bona collita, se’n dóna gràcies a Déu.

Però la gent no deixa la regió. Per ampliar la seva economia es va espavilant com pot.

Cal que hi hagi el necessari per viure i que això no manqui.

Si la collita és abundosa seran provisions per a un altre any.

Aquest diumenge, 9 d’abril, va caure la primera pluja.

Tothom ha començat a sembrar. Sols resta esperar que el temps sigui favorable.

                                             Sisco Pausas

ÈTNIES (7)

Segons el diccionari, una ètnia és un conjunt de persones que tenen en comú un cert nombre de caràcters de civilització (comunitat de llengua i cultura) i com molts països del món, el Camerun és també un país on conviuen moltes ètnies diferents.

Fou en la segona meitat del segle XIX que les ètnies van començar a establir-se en territoris propis: Els foulber ocupen les planes del nord, tenen molts ramats de bous i busquen constantment llocs de pasturatge. Van acompanyats dels mbororos que són nòmades i pastors.

Els mosgoum i els massà estan instal·lats a les planes del riu Logone, cap a Yagoua. Els massà són pescadors, criadors de cavalls i bous.

Els mousdang i els toupori són ramaders i agricultors.

Els guisiga estan a les planes on es conrea el mill, al voltant de Marova.

                                                                                                     

A les muntanyes anomenades Mandara, prop de les viles de Mokolo i Mora viuen els qui són anomenats kirdis, perquè és una paraula àrab que vol dir pagà. Són els que no van acceptar ser islamitzats. Viuen a les muntanyes.

I a la regió on estem nosaltres, hi viuen en majoria els kotokos, primers habitants de la regió i els àrabs, pastors nòmades vinguts del Sudan i establerts en aquesta regió de l’Extrem Nord del Camerun.

La nostra convivència actualment és pacífica, però no fa molts anys, el Nadal de 1993 entraren en lluita cremant poblats i mirant d’eliminar l’ ètnia contrària.

Per això jo repeteixo sovint que cada país de l’ Àfrica és com petits volcans que en el moment més inesperat poden entrar en erupció. Vull dir que un petit espetec pot encendre la lluita tribal i fer emergir l’odi i la venjança sense límits. Fa poc ho hem viscut en països de l’ Àfrica, en la zona anomenada dels grans llacs.

I nosaltres com estrangers com som tractats? Jo penso que som valorats per la tasca de desenvolupament que anem fent a la regió.

A les comunitats cristianes d’aquí no hi ha cap habitants de la regió perquè tots són musulmans, però veuen que no fem diferències i procurem que l’ajuda social arribi a tothom, sense diferències ètniques.

La majoria de les altres ètnies que viuen en aquesta regió i alguns txadians i nigerians són els que formen les comunitats cristianes que mirem de servir.

Procurem que la diferència ètnica no sigui dificultat per treballar en conjunt i amb equip.

Ara que a Europa es parla molt de racisme mentre els pobles van esdevenint cosmopolites, aquí, en aquesta regió, hem après a conviure junts amb bona harmonia. Tant de bo duri per sempre.

                                            Sisco Pausas

CAMINS D' ÀFRICA, SANTA PACIÈNCIA (6)

Eren temps de diligència,

de viatges llargs i incerts,

bandolers sense consciència

i de soferts viatgers.

Aquest rodolí final, que el Joan Farriol va posar en el seu article sobre carreteres, camins i diligències a la meitat del segle XIX, m’ha fet pensar en els camins del Camerun i d’una manera especial en els de la nostra regió.

Jo no he conegut aquests camins dels que parla el rodolí, però sí que puc assegurar que els de la regió de l’Extrem Nord del Camerun són fatals.

Amb el cotxe que nosaltres tenim, encara ens en sortim força bé. Hi ha anècdotes per explicar: Tinc gravada sobretot aquella en que una tarda, junt amb dues persones més, retornàvem amb el Toyota d’haver deixat una malalta a l’hospital de Makary. A mig camí, el cotxe se’m va quedar clavat a la sorra. Una roda rebentada, vaig pensar entre mi. Els acompanyants em vàrem fer veure la realitat. “Falta una roda al cotxe”, digué un. L’altre va respondre: “Jo n’he vist una passar al davant, guaita-la, està allà”. Havíem perdut la roda i amb el camí tan dolent, no ens vam adonar. Ja ens tens buscant els cargols. En vàrem trobar tres dels sis que hi havia. Amb una destral d’un que passava, vàrem fer forat a la sorra i col·locàrem la roda i endavant, com si no hagués passat res. Sort que el camí no estava asfaltat, amb el forat que vàrem fer, hagués quedat malmès. 

Aquí no hi ha diligències, però sí que hi ha cars, que són els vehicles de transport. Furgonetes que carreguen fins dalt. Algunes d’elles porten pintats alguns lemes, que ja prevenen els viatgers: “L’home proposa i Déu disposa”.

El viatge és llarg i incert: per fer uns 300 quilòmetres, t’hi pots passar de 8 a 12 hores, si tens la sort d’arribar-hi el mateix dia.

De bandolers sense consciència, també se’n troben. Jo encara he tingut la sort de no trobar-me ‘n cap. Aquí són anomenats coupeurs de route, els que tallen els camins. Són lladres que volen diners. Sense escrúpols. Maten si no els en dones. De tant en tant es fa alguna patrulla per capturar-los. El govern actual hi posa més mà forta, però en la nostra regió, en ser frontera amb Nigèria i el Txad, tenen moltes sortides.

De soferts viatgers, realment els africans en són. Tenen una paciència extraordinària. Davant les dificultats no s’immuten. La processó deu anar per dintre. Viatjar és una aventura. Ens riem del París-Dakar. Allò és per a rics i solament tres setmanes. Aquí, a l’extrem nord, és des de sempre i Déu vulgui que no sigui, per a sempre.

Tant de bo els soferts viatgers es revoltin i exigeixin les millores necessàries i dignes.
                                                                     
                                                    Sisco Pausas