Eren temps de
diligència,
de viatges
llargs i incerts,
bandolers sense
consciència
i de soferts
viatgers.
Aquest
rodolí final, que el Joan Farriol va posar en el seu article sobre carreteres,
camins i diligències a la meitat del segle XIX, m’ha fet pensar en els camins del
Camerun i d’una manera especial en els de la nostra regió.
Jo
no he conegut aquests camins dels que parla el rodolí, però sí que puc
assegurar que els de la regió de l’Extrem Nord del Camerun són fatals.
Amb
el cotxe que nosaltres tenim, encara ens en sortim força bé. Hi ha anècdotes
per explicar: Tinc gravada sobretot aquella en que una tarda, junt amb dues
persones més, retornàvem amb el Toyota d’haver deixat una malalta a l’hospital
de Makary. A mig camí, el cotxe se’m va quedar clavat a la sorra. Una roda
rebentada, vaig pensar entre mi. Els acompanyants em vàrem fer veure la
realitat. “Falta una roda al cotxe”, digué un. L’altre va respondre: “Jo n’he
vist una passar al davant, guaita-la, està allà”. Havíem perdut la roda i amb
el camí tan dolent, no ens vam adonar. Ja ens tens buscant els cargols. En
vàrem trobar tres dels sis que hi havia. Amb una destral d’un que passava,
vàrem fer forat a la sorra i col·locàrem la roda i endavant, com si no hagués
passat res. Sort que el camí no estava asfaltat, amb el forat que vàrem fer, hagués
quedat malmès.
Aquí
no hi ha diligències, però sí que hi ha cars,
que són els vehicles de transport. Furgonetes que carreguen fins dalt. Algunes
d’elles porten pintats alguns lemes, que ja prevenen els viatgers: “L’home proposa
i Déu disposa”.
El
viatge és llarg i incert: per fer uns 300 quilòmetres, t’hi pots passar de 8 a
12 hores, si tens la sort d’arribar-hi el mateix dia.
De
bandolers sense consciència, també se’n troben. Jo encara he tingut la sort de
no trobar-me ‘n cap. Aquí són anomenats coupeurs
de route, els que tallen els camins. Són lladres que volen diners. Sense escrúpols.
Maten si no els en dones. De tant en tant es fa alguna patrulla per
capturar-los. El govern actual hi posa més mà forta, però en la nostra regió,
en ser frontera amb Nigèria i el Txad, tenen moltes sortides.
De
soferts viatgers, realment els africans en són. Tenen una paciència
extraordinària. Davant les dificultats no s’immuten. La processó deu anar per dintre.
Viatjar és una aventura. Ens riem del París-Dakar. Allò és per a rics i
solament tres setmanes. Aquí, a l’extrem nord, és des de sempre i Déu vulgui
que no sigui, per a sempre.
Tant
de bo els soferts viatgers es revoltin i exigeixin les millores necessàries i
dignes.
Sisco Pausas
Sisco Pausas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada