ÉREM, SOM I SEREM.

 
Espanya no és una nació, és un estat plurinacional.

 

Al segle X, el comte Borrell trenca el darrer contacte amb els monarques francs, acabant per sempre les relacions polítiques de subordinació.

De fet s’havia arribat a la independència, per bé que de dret, la independència de Catalunya, o si es vol del Casal de Barcelona, no seria reconeguda jurídicament fins al Tractat de Corbeil, signat el 1258 per Jaume I i Lluís IX de França.

La unió d’Aragó i Catalunya, any 1137, fou el resultat d’una unió dinàstica pactada, no d’una fusió o d’una conquesta, per això els membres components conservaren tot el temps la pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les lleis, els costums, les institucions i els governants propis.

Algun historiador molt significativament  l’ha anomenat Confederació catalano-aragonesa, amb tota la intencionalitat jurídica del mot confederació.

 Encara que el seu títol oficial específic  era el de "comte de Barcelona", des del segle XII, el sobirà de Catalunya (o de Barcelona, si hom ho prefereix) era el rei.

 Era el rei i res més, i per això hi havia les "drassanes reials", les "batllies reials", el "reial patrimoni", el "braç reial" de les Corts catalanes, i també per això hom hi deia "plau al senyor rei" i no "plau al senyor comte", i tots els monarques esmenten sempre el seu "senyal reial" i no el "senyal comtal".

  
Transmeto el discurs de Pau Casals a les Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971, tot un exemple per la humanitat de feina ben feta.

 
"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. 
 
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya."