SETENTA BALCONES Y NINGUNA FLOR

Quan anava a l’escola primària, a Buenos Aires, em van ensenyar aquest poema tan maco de Baldomero Fernández Moreno.

 SETENTA BALCONES Y NINGUNA FLOR

Setenta balcones hay en esta casa,
setenta balcones y ninguna flor.
¿A sus habitantes, Señor, qué les pasa?
¿Odian el perfume, odian el color?

La piedra desnuda de tristeza agobia,
¡Dan una tristeza los negros balcones!
¿No hay en esta casa una niña novia?
¿No hay algún poeta bobo de ilusiones?

¿Ninguno desea ver tras los cristales
una diminuta copia de jardín?
¿En la piedra blanca trepar los rosales,
en los hierros negros abrirse un jazmín?

Si no aman las plantas no amarán el ave,
no sabrán de música, de rimas, de amor.
Nunca se oirá un beso, jamás se oirá una clave...

¡Setenta balcones y ninguna flor!

Aquest poema,  que no sé si encara l’aprenen a l’escola els nens i nenes  de l’Argentina (algun paisà m’ho podria dir), em servirà d’introducció per publicar unes fotografies que vaig fer dies enrere.

Si ens agraden les flors una idea podria ser col.locar-les en una vella escala, aquesta que veieu a la foto, la va trobar el meu pare fa anys a les escombraries i una vegada pintada, gaudeix d’una nova vida.

Si tenim poc espai per les flors, una caixa de fruites de fusta, pintada si volem, pot servir de petit jardí.

I si l’espai del que disposem és minúscul, doncs un carro de joguina o qualsevol  recipient que pugui allotjar unes flors amb gràcia pot servir per tenir el nostre jardinet.

Però sobretot que no ens passi com als habitants del poema:

Setenta balcones hay en esta casa,

setenta balcones y ninguna flor...