"La
primera notícia que tenim del nom de Sant Climent, és de l’any 970, si tenim en
compte que el papa Climent I, fou uns dels primers bisbes de Roma i visqué al
segle I, tenim tot un període de nou-cents anys per a aventurar la data
possible de l’origen del nostre topònim. Deixem doncs, aquest camí sense
sortida i remuntem-nos a l’1 de juny de l’any 970: hi trobem una donació que el
matrimoni Llobell i Juliana, juntament amb llurs fills Requesens i Sunyer fan a
Santa Maria de Castelldefels, d’un alou que tenien en propietat, on diuen que
afronta: al nord-oest amb el camí de Sant Climent, al nord-est amb el terme de
Mont baig, a migjorn amb un camí i a
ponent amb el torrent que hi ha.
És a
dir, al nord-oest de la finca hi passava el camí de Sant Climent, el camí que
conduïa a Sant Climent. L’escrivent ben segur que no es referia al municipi,
encara no existien els municipis i a més la finca ja era dins del terme de Sant
Climent, ni al poble –probablement encara no hi havia una aglomeració urbana- sinó
que es referia a un temple o edifici religiós.
Era
església parroquial, capella, ermita, oratori,...? El document no ho aclareix,
probablement en aquell temps ja devia tenir el caràcter de parròquia, es a dir,
demarcació territorial eclesiàstica amb clergue, patrimoni i organització
propis.
En
un altre document del 5 de setembre de l’any 980, tornem a trobar el nom, ara
com a “domun s. Clementis”, al costat d’altres
esglésies que amb tota versemblança havien de ser parròquies, i totes elles amb
el mateix qualificatiu de domus (casa, temple).
Esbrinar
si era parròquia o no té la seva importància, perquè mil anys enrere la
parròquia significava una cohesió social i política de la població.
Només
podrem parlar de parròquia quan ens ho diguin els documents, i això esdevé per
primera vegada l’any 1092, en una donació que Miró Bardina fa al monestir de
Sant Cugat d’un alou seu, situat al “comtat
de Barcelona, al terme d’Eramprunyà, a la parròquia de Sant Climent o de Sant
Baldiri” (in parrochia s. Clementi
sive s. Baudilii).
En
glossar el testament que Bardina, fill d’Eci (i pare de Miró Bardina, féu l’any
1058, mossèn Jordi Fort cita “lo llegat
d’un mas situat a Arenys en la parròquia de Sant Climent fet per Bardina a Sant
Cugat”. Tanmateix, el text llatí original no esmenta en cap moment la
paraula parròquia; si que parla aquest document, i això és molt interessant, de
la donació que fa el testador “ad opera
s. Clementi mancusada II”, entre
altres coses, es a dir, dos mancusos per a les obres de Sant Climent.
El
mancús era una moneda d’or de valor variant, que en aquell temps –any 1058-
tenia un pes d’uns dos grams. Bardina dóna per a l’obra de Sant Climent (l’església se sobreentén) dos mancusos amb
un valor global de quatre grams d’or. Segons aquest document s’estava
construint –o reconstruint- l’església, o almenys hi havia el projecte de
fer-ho.
El
14 d’abril de 1002 se celebra el testament sacramental de Requesens (podria ser
el fill dels esmentats Llobell i Juliana). Aquesta cerimònia es feu “al
lloc de veneració de Sant Climent màrtir” (davant el seu altar... la basílica del qual és situada al comtat de
Barcelona, al terme d’Eramprunyà i al lloc anomenat ses Valls).
No
serà fins bastant més tard que no
podrem trobar el concepte de vila o municipi al costat del nom de Sant Climent.
El
document més antic en aquest sentit és del 12 d’abril de 1391, en aquest
document el pagès Pere Oller “de la vila
de Sant Climent del terme castell d’Eramprunyà” fa la confessió i
reconeixement que posseeix unes terres sota el domini de Jaume March, senyor
d’Eramprunyà.
Uns
anys més tard, el 12 d’agost de 1465 trobem un acta notarial de reducció de
cens que el ciutadà de Barcelona Bernat Joan Burgués, senyor de la Torre
Burguesa, “situada a la parròquia de Sant
Climent de Llobregat, concedeix a favor del pagès Antonio Vendrell de Mastrió,
de la vila i parròquia de Sant Climent”.
Ara
ja hem arribat al final del camí: al primer dels dos darrers documents ja hi
trobem la denominació de vila, i al segon la parròquia de Sant Climent és
determinada amb “de Llobregat”, a
partir d’aquest moment ja tenim consolidat el nom complet actual: Sant Climent
de Llobregat.
Aquest
canvi des de l’inicial Sant Climent del terme del castell d’Eramprunyà fins al
darrer Sant Climent de Llobregat, és degué fer d’una manera lenta i durant
un temps molt llarg degueren conviure
les dues formes, perquè l’any 1748, quan Sant Climent ja feia molt de temps que
pertanyia a la baronia de Cervelló i Sant Vicenç dels Horts, encara es té
memòria de la forma antiga.
En
efecte, l’1 d’abril d’aquest any, en una
escriptura de permuta de terres entre
Jaume Molins i Victòria Boria, trobem la nota:”....de la parròquia anomenada en temps passats Sant Climent
d’Eramprunyà, però avui Sant Climent de
Llobregat”.
I
per acabar, unes curiositats: un escrit
de transacció i concòrdia del 4 d’agost de 1705 “entre la Universitat del Lloch de Sant Climent..... i la Universitat
del Lloch de Sant Joan de Viladecans”, Universitat té un sentit de
comunitat de veïns aglutinada al voltant de l’Ajuntament o Consell Municipal.
I una
altra del 15 d’agost de 1780 on una setantena de pagesos climentons
reivindiquen el dret d’amarar el cànem als estanys de la marina, on trobem
l’expressió “poble de Sant Climent”.
Són
formes diferents d’indicar la mateixa cosa, però cap d’elles ja no modificarà
el topònim de Sant Climent de Llobregat, que s’ha consolidat definitivament.
Definitivament?
Sí, definitivament, però amb un interval de una mica més de dos anys –del 1936
al 1939 durant la darrera guerra-, en que el nostre municipi rebé el nom de
Cirerer del Llobregat, nom però que no ha tingut cap ressò ni arrelament
popular".
Jordi Moners i Sinyol
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada