HISTÒRIA DE SANT CLIMENT DE LLOBREGAT (11). ALMAFAR.

"El nom Almafar ha estat considerat per algú com el nom més antic del nostre municipi, i doncs, anterior a l’actual Sant Climent.

Només la documentació existent ens pot guiar per aclarir el misteri.

Tenim documentat el nom Almafar nombroses vegades durant dos-cents anys, la primera és del 5 de desembre de l’any 978, l’abat de Sant Cugat del Vallès signava una escriptura de permuta amb Seniofred, per la qual el primer, a canvi d’una terra a Olèrdola, en donà una altra al segon, situada al comtat de Barcelona, al terme d’Eramprunyà i al lloc anomenat Almafar. 

En un parell més de documents trobem l’expressió “lloc d’Almafar” sense cap més identificació, és possible que a la primera meitat del segle XI, doncs, o potser abans, s’hi hagués construït una torre o un mas, substituint una cabana o un casalot anterior que no fos digne d’esment.

Sempre que es fa constar la seva situació es diu que és al terme del castell d’Eramprunyà i a la parròquia de Sant Climent. Però la parròquia de Sant Climent –dins el territori del castell termenat d’Eramprunyà- aleshores comprenia les terres dels actuals municipis de Sant Climent i Viladecans, des de la Costa Fustera fins al mar.

D’entrada, ja ens adonem que si Sant Climent és sempre una església o una parròquia i més tard una vila, Almafar no és més que un mas o una torre, i anteriorment un lloc –avui en diríem també un indret, un rodal, un tocom o un paratge-, però mai no el trobem documentat com a municipi o vila, i si es fa constar que era dins de la parròquia de Sant Climent, és evident que no podia ser tampoc tot el territori de la parròquia, sinó una part.

Almafar és una expressió àrab formada per l’article “Al” més el mot “Mafar”, que vol dir terra vermella, o sia que tot junt Almafar és “la terra roja”.

Situats en la pell – o la mentalitat o el punt de vista- dels sarraïns que fa més de mil anys vingueren al Baix Llobregat, i tant se val que fossin soldats, passavolants, com pagesos sedentaris, alguns amb ànims de destruir cases i collites en les ràtzies insistents i devastadores, els altres en la voluntat de conrear les terres i millorar-les per poder viure dels fruits que amb el seu treball poguessin treure. Fossin soldats, pagesos o mercaders, gairebé sempre pel camí de Barcelona, el Camí Ral, o bé menys sovint pel camí de la costa que travessava les muntanyes del Garraf arran de mar.

Doncs bé, tant si venien per l’un com per l’altre camí, no ha de semblar-nos estrany que després d’haver travessat el Penedès i haver acostumat la vista al color blanquinós de les roques calcàries d’aquesta comarca, en arribar a Sant Climent o –si voleu al terme del castell d’Eramprunyà-, els sorprengués el color rogenc de la nostra terra argilosa, i doncs, no ens ha de estranyar tampoc que bategessin algun racó –o més d’un- amb noms adients a aquest color, per exemple, Almafar o la Terra Roja.

En les afrontacions de les finques que s’hi esmenten situades al lloc d’Almafar:   Al sud hi trobem un camí o via pública. En un altra escriptura s’hi esmenta “el prat”. L’oest consta dues vegades una propietat dels comtes de Barcelona: “la terra Miró”  i “l’alou comtal”, que devia ser la mateixa peça de terra. Al nord-oest hi trobem una vegada l’alou de Sant Cugat.

Analitzant els documents arribem a les següents conclusions:

1) Al comte Miró, se li atribueix el de ser promotor d’obres importants de regadiu: el rec comtal, que desviant les aigües del Besós, fertilitzava el pla del nord de Barcelona fins que arribava al mar, al peu de les muralles de la ciutat. A la nostra comarca sembla que també impulsà el regadiu. Si fos així, que més natural, fàcil i beneficiós que fer-ho on la vall de la riera s’obre al pla.

2) L’alou de Sant Cugat estava situat a la falda de Sant Ramon, des del cim fins als actuals límits entre els municipis de Sant Climent i Viladecans aproximadament, i entre la carena de la muntanya i la riera.

3) Finalment el camí o la carretera pública, no podia ser el Camí Ral que venia de l’Estret de Roques, passava davant l’església de Sant Climent i continuava cap a Begues i el Penedès, haurem de convenir que no podia ser altre que el camí que venint de Barcelona i travessant riu pel gual o la barca de Sant Boi, passava al peu de les muntanyes i a poca distància de les maresmes i dels prats que ocupaven gairebé tot el pla o delta del Llobregat, i es dirigia cap a Gavà, les costes de Garraf i probablement arribava fins a Tarragona, és a dir, el camí paral·lel  i a pocs metres per sobre de l’actual carretera C-245.

El fet que en un document es parli del prat, i més encara, el fet que en un altre document, una terra de Sales també confronti el sud amb lastrada publica, ens ho fa creure amb un convenciment gairebé absolut.

Aquestes consideracions ens permeten de situar amb molta precisió el lloc de la torre o el mas d’Almafar: havia de ser on avui hi ha la Torre Roja, que si bé  pertany a Viladecans, aleshores formava part de la parròquia de Sant Climent, i continuà pertanyent-hi fins que es va segregar la parròquia actual de Sant Joan de Viladecans l’any 1746, aquest fet que pertany a la història eclesiàstica dels nostres dos municipis, ha creat més d'una confusió i ha permés els errors que hem insinuat més amunt.

Però hi ha un altre fet, el lingüístic que ens confirma la nostra afirmació: Un lloc d’Almafar del segle X i la primera meitat del següent, passa a ser anomenat a partir de l’any 1058 Torre o mas d’Almafar. 

Això vol dir, un lloc de la Terra Roja del segle X i la primera meitat del següent, a partir de l’any 1058 és anomenat la Torre de la Terra Roja o bé el mas de la Terra Roja, i no ens ha d’estranyar que una expressió tan repetitiva com és la “Torre de la Terra Roja”, s’hagi reduït a la “Torre Roja”.


O potser...? Però ja us he entretingut massa, amics lectors i serà millor que ho deixem per un altre dia."


                                                               Jordi Moners i Sinyol

Continuarà...