25 de març del 2014

SOL I AIGUA TEMPS DE MARÇ



Aquest hivern ningú hagués donat un cèntim per la parra, a no ser el pagès que sap de que va la cosa. 

Amb aquests brots la vida es renova.



Pluja, vent, sol, temperatures ara fredes, ara suaus... són els ingredients d’aquest mes. 

La dita diu: “Març, marcedor, nit freda i dia amb calor.

Les aus que van emigrar en arribar els freds, tornen com a preludi de la estació, preparant-nos per quelcom important.

També les plagues desperten de la seva letargia, inactivitat per la qual passen determinats animals quan les condicions del medi ambient són desfavorables.

Les plantes trepitgen l’accelerador, els brots s’afanyen a demostrar-nos  que aquella branca nua solament dormia esperant el moment adequat per brollar.

Mes de gelades tardanes i sobretot d’espectacle floral.

Ja podem seure, comença la funció.




Els jacints són originaris de la Mediterrània oriental fins a l’Iran i el Turkmenistan.

El seu nom prové de la mitologia grega: el jove Jacint fou mort accidentalment pel déu Apol·lo i aquest va fer que les gotes de sang es transformessin en flors.

 

15 de març del 2014

PRIMAVERA, ENCANTATS DE TORNAR A VEURE 'T

Això li podrem dir a la estació el 20 de març a les 17 h 57 m. De totes maneres els signes ja comencen a ser visibles. La temperatura s'ha endolcit, el temps en que el Sol està per sobre de l'horitzont augmenta gairebé tres minuts cada dia.
A partir d'ara, a més de les fulles i els tendres brots, ja estan aquí els narcisos, els muscaris i les prímules.
La floració ha començat i no dóna senyals de parar...a partir d'ara arribaran totes les demés.




Les prímules són espècies de sotabosc, que és el mateix que dir plantetes que viuen felices sota els arbres, en aquella ombra filtrada i fresca. Una dotzena de flors de sis pètals confereixen a la planta un aspecte molt agradable a la vista, una meravella.


Els muscaris o natzarens són també dels primers en anunciar la primavera. Aquest any es van multiplicar  abundantment per mitjà de bulbets produïts al costat del bulb principal, curiosament la operació s'efectua cada dos anys.
Doncs sí, comença l'espectacle, un fort agraïment a tots els actors de la sàvia naturalesa.

13 de març del 2014

LA FRASE DEL DIA

Qui n’és senyor legítim,
qui serà l’únic príncep?
Tan sols un poble digne
del seu lliure destí. 

Salvador Espriu

15 de febrer del 2014

UN TARONGER...




A primers d'abril vaig començar a fer fotos del taronger florit. L'olor de les flors de tarongina atreia les abelles i els borinots. Quinze dies després, la polinització dels insectes començava a donar els seus fruits. A l'octubre només havien quedat dues taronges (vaja èxit!) i el fort vent d'aquest cap de setmana, va deixar a l'arbre solament una tarongeta, que m'he afanyat a fotografiar abans que desaparegui.












5 de febrer del 2014

(3) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ. ¿POR QUÉ CATALUÑA NO QUERÍA UN REY FRANCÉS?






Retrato de Felipe V, colocado boca abajo en el Museo de l'Almodí de Xàtiva. Felipe V va ordenar la destrucción de la ciudad y el destierro a Castilla de sus habitantes.


La Guerra de los Treinta Años (1618-1648)

Al estar el Reino de Castilla en contra del Reino de Francia, Felipe IV y su Conceller Conde - Duque de Olivares hicieron toda una serie de exigencias a los catalanes: que colaboraran con dinero y con hombres en una guerra que en nada afectaba Cataluña.

Las Constituciones de Cataluña, que el mismo rey había jurado, garantizaban el derecho de los catalanes a que la asistencia al rey se haría libremente, nunca por imposición. La Generalitat se vio sometida a todo tipo de presiones en la persona de su presidente, Pau Claris, y del representante del brazo militar, Francisco de Tamarit, que fue encarcelado .

Todo ello dio lugar a la guerra que en Cataluña es conocida como Guerra de los Segadores (1640-1652) que termina con el Tratado de los Pirineos de 1659 , y que supuso que la Cataluña del Norte pasara a soberanía del Reino de Francia .

El tratado de los Pirineos

En 1659 los representantes de Felipe IV de España y de Luis XIV de Francia firmaron el tratado de los Pirineos, que ponía fin a la Guerra de los Treinta Años .                                                                                                                  

Para los franceses fue una gran victoria, pero no así para Cataluña, para la que los acuerdos, tomados sin la preceptiva consulta a las Cortes Catalanas, tuvieron consecuencias nefastas , pues establecían la pérdida del Rosellón , del Vallespir, del Conflent, del Capcir y de 33 pueblos de la Cerdanya .
 
Un edicto de 1700 prohibió en estos territorios el uso del catalán en documentos oficiales y en la enseñanza pública .
 
 La Guerra del Nueve Años

Esta guerra se declaró en 1688 como respuesta a la agresiva política del Rey Sol.
 
Francia invadió Cataluña con la clara intención de impedir posibles ataques hispánicos en su territorio desde las bases catalanas . Rápidamente aseguró el control de la Cerdanya hispana, cerrando así el paso al Rosellón.
 
No contento con el control del norte del Principado, Luis XIV lanzó en 1693 sus tropas a la conquista del resto del territorio . Rosas sucumbió ese mismo año, seguida un mes más tarde de Palamós y Gerona. En 1697 los franceses llegaron a Barcelona , que cayó en agosto.
 
Nunca en un conflicto como en esta guerra se vio tan claro que Cataluña era , de hecho el baluarte defensivo de toda la Corona de Aragón y, por extensión de la monarquía hispana .
 
No fue suficiente para convencer a los políticos de la corte de Mardrid , aunque los catalanes colaboraron al máximo de sus fuerzas para expulsar de su territorio a las tropas invasoras del monarca francés.
 
Los catalanes que además, confiaron en la posibilidad de la recuperación de la Cataluña Norte (perdida a raíz del Tratado de los Pirineos), se encontraron con una monarquía que bastante poco hizo para no perder toda Cataluña.
 
Ante la muerte sin descendientes directos de Carlos II, la corte de Madrid no tuvo ninguna dificultad , todo lo contrario , a desear que toda la herencia hispana fuera a parar al nieto del monarca que más había hecho para destruir dicha hegemonía hispana en Europa: Felipe V.

 ..................................................................................................



 La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648)

Al  estar el Regne de Castella en contra del Regne de França, Felip IV i el seu conceller Comte-duc d'Olivares van fer tota una sèrie d'exigències als catalans: entre d’altres que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava el Principat de Catalunya.

Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a que l'assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició.                                                                                                               
La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu president, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat.

Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra dels Segadors (1640-1652) que acaba amb el Tractat dels Pirineus de 1659, i que suposà que la Catalunya del Nord  passés a sobirania del Regne de França.

El tractat dels Pirineus

El 1659 els representants de Felip IV d’Espanya i de Lluis XIV de França signaren el tractat dels Pirineus, que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys. 

Per als francesos fou una gran victoria, però no així per a Catalunya, per a la qual els acords, presos sense la preceptiva consulta a les Corts Catalanes, tingueren conseqüencies nefastes, doncs establien la pèrdua del Roselló, del Vallespir, del Conflent, del Capcir i de 33 pobles de la Cerdanya.

Un edicte del 1700 prohibí en aquests territoris l’ús del català en documents oficials i en l’ensenyament públic.

La Guerra del Nou Anys

Aquesta guerra es va declarar el 1688 com a resposta a l’agressiva política del Rei Sol.

França envaí Catalunya amb la clara intenció d’impedir posibles atacs hispànics al seu territorio des de les bases catalanes. Rapidament assegurà el control de la Cerdanya hispana, tancant així el pas al Roselló.

No content amb el control del nord del Principat, Lluís XIV llançà el 1693 les seves tropes a la conquesta de la resta del territori. Roses va sucumbir aquell mateix any, seguida un mes més tard de Palamós i Girona. El 1697 els francesos arribaren a Barcelona, que va caure a l’agost.

Mai en un conflicte com en aquesta guerra no es va veure tan clar que Catalunya era, de fet el baluard defensiu de tota la Corona d’Aragó i, per extensió de la monarquía hispana.

No va ser suficient per convencer els polítics de la cort, tot i que els catalans van col.laborar al màxim de les seves forces per tal d’expulsar del seu territori les tropes invasores del monarca francés.

Els catalans que a més, van confiar en la possibilitat de la recuperació de la Catalunya Nord (perduda arran del tractat dels Pirineus), es trobaren amb una monarquia que prou va fer per no perdre tota Catalunya.

Davant la mort sense descendents directes de Carles II, la cort de Madrid no va tenir cap dificultat, tot al contrari, a desitjar que tota l’herència hispana anés a parar al nét del monarca que més havia fet per destruir l’esmentada hegemonia hispana a Europa: Felip V.