DEL BLAT AL PA

INTRODUCCIÓ

La família pagesa ha estat durant segles un dels pilars sobre els quals es va construir aquest país. Sense una mà agrícola desenvolupada no hagués nascut la industrialització que va caracteritzar Catalunya.
La branca primària amb el seu treball i el seu esforç evolutiu són els nostres referents que cal no oblidar.
Els treballs al camp eren diversos i ocupaven tot l’any segons la climatologia, que marcava el fer i desfer de cada dia.

LLAURAR LA TERRA

El terreny s’havia de llaurar amb l’arada, es a dir remenar la terra, airejar-la, deixar-la a punt per sembrar. Hi havia varies menes d’arades: la romana, també l’arada normal, un altra de mitja lluna,...





Passàvem el rascla amb el cavall i després els corrons, perquè la terra quedés aixafada i no perdés la humitat, anàvem treballant de manera que els rasclets o l’engreda destriava la terra, eren cinc o sis punxes. A baix a Marina fèiem cada any dues mujades de blat.
Mujada: Mesura agrària equivalent al tros de terra que poden llaurar un parell de bous en un dia. Equival a 4.896,5 m2.
Abans de fer el blat, el camp de les Filipines era tot de pereres i al voltant de jonquills , que l’àvia ja els venia a les parades de la Rambla de les flors a Barcelona.

LA SEMBRA

Cap al novembre i desembre es feia la sembra, no fèiem solcs, es sembrava a la plana, més tard fèiem el cavallons. Escampàvem les llavors a mà i l’ agafàvem d’un sac que teníem penjat al costat.
La llavor la guardàvem de l’any anterior, recordo que després vam canviar per un blat rus que no tenia arestes, deien que era més productiu.





REGAR

Regàvem amb l’aigua del vall. Trèiem l’aigua amb un motor antic, un Salvatella, que també fèiem servir per regar l’arròs.
Una vegada amb aquest motor vam fer una portadora d’anguiles, perquè el motor xuclava l’aigua del vall i sortien les anguiles a dojo.


SEGAR


Diu la dita: “Per Sant Joan , garbes al camp”. O sigui que arribat el juny era el temps de la sega, es treballava de sol a sol, els pagesos i les pageses s’aixecaven de matinada, quan encara era fosc i agafaven el carro ja sigui per anar al camp o per vendre a ciutat.
Recordo que el pare em va explicar que una vegada anant amb el carro a vendre a Barcelona, es va quedar adormit i quan va despertar el cavall ja l’havia portat al mercat.
Antigament la sega la feien amb la falç, però més cap aquí i inclús abans de la guerra ja segaven amb el volant, és igual que la falç però més gran, la falç va amb serra i el volant va amb un tall, era més ràpid perquè segaven, li donaven la volta al blat i feien la garba, el nus i deixaven les garbes al darrere.





Quan estava tot sec s’apilaven les garbes en garberes.




Fent garbes




Garberes

Es deixava assecar una mica, no gaire, després carregaven el carro.





Les garbes es traginaven amb la forca, anaven molt amunt i el que hi havia a dalt les anava posant bé. Col•locar les garbes era tot un art.

BATRE

El batre consisteix en aixafar les espigues per separar el gra de la palla. Portàvem el carro a Cal Simón, quan arribàvem les garbes anaven directe cap a la màquina, que feia la feina de destriar el gra de la palla, per un cantó sortia el gra i per l’altre la palla i el boll.
El juliol era el temps més adequat per fer aquestes feines, perquè fa més calor i fa aire, a diferència de l’agost.
“Al mes de juliol, a l’era hi fa bon sol”.





A L’ERA

Contemporàniament hi havia gent que feia la batuda manualment, estenien les garbes a l’era, es deixaven assecar les espigues, es girava la batuda, a continuació passaven els animals per sobre i al mateix temps es passava el corró per anar aixafant, fins a quedar tot pla.
Després amb la forca havien de treure la palla més llarga, deixant el gra i el boll, que era la palla més fina, per treure-la al final.
La polseguera que es formava era impressionant.



EL PALLER

Amb la palla separada del gra, enfilàvem cap al Llanàs. Allà fèiem el paller , davant la barraca i el porxo. Posàvem la palla més fina (boll) a sobre de la palla més llarga perquè quan plogués no quedés mullada.
D’allà cada dia si necessitàvem palla per donar menjar als animals, agafàvem un sac que després barrejàvem amb alfals o bé amb la civada tendra , també els donàvem garrofes.






Hi havia molts que no feien el paller, portaven la palla a la pallissa (lloc destinat a guardar-hi la palla i que pot ésser un cobert o un departament de l’estable). Era un dels llocs preferits dels nens per jugar entre la palla.
A l’ombra del paller tiraves la palla i et feies un bon jaç després de dinar per fer la migdiada.

EL MOLÍ

De la màquina de Cal Simón el blat sortia directe cap el sac i així anaves omplint tots els sacs.

Els sacs es portaven cap el molí i després en sacs de farina cap a casa, a l’habitació de la farina on també hi havia l’arròs, serves i productes de la terra (del Querol) que maduraven aquí.





EL PA

El pa el feien en el Forn del Mig de Viladecans, per cada quilo de farina, ells es quedaven un quart i a canvi ens feien pans de dos quilos, s’anava a recollir un cop o dos a la setmana.
Recordo que després de la guerra hi havia el pa de racionament (pa negre de blat de moro), jo era petit i no volia pa blanc, volia pa negre.






L’ADOB

Quan el camp estava segat es tapava amb els rostolls que quedaven,es giraven i quan feia una pluja es llaurava perquè estava més tou, es tiraven els fems i es tornava a llaurar per deixar-lo a punt per sembrar.
La palla barrejada amb el verd, amb alfals i a l’hivern amb la civada tendra no solament servia per donar aliment als animals, la que sobrava es tirava als peus del cavall i li servia de jaç per dormir.
Al cap d’un temps com que allà l’animal orinava i defecava, amb la forca es netejava , es treia i es col•locava a un cantó de l’estable, es feia un badiguer (pila), perquè s’anés descomponent i es formessin els fems, plegats amb les fulles d’enciam, bròquil (tot el que era vegetal) i quan hi havia una bona pila es carregava al carro i servia d’adob pel camp i els arbres.
En aquella època hi havia qui anava amb el carro per la carretera, que estava molt transitada pels animals, agafant els fems del cavall.
El pagès ecològic feia servir restes vegetals , palla i fems per retornar a la terra els nutrients en forma de compost.

DIA DEL LLIBRE A SANT CLIMENT: ANY 1927

L’any 1922 la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona va fer la proposta de dedicar un dia a l’any per celebrar la “Festa del Llibre Espanyol”.

La iniciativa prosperà durant la dictadura del general Primo de Rivera i el 6 de febrer de 1926 el rei Alfons XIII signava el Reial Decret pel qual s’instituïa oficialment “La Fiesta del Libro Español”.

Es proposà com a data de commemoració el dia 7 d’octubre pel natalici de Miguel de Cervantes.

La idea va anar a més, precisava que els municipis destinarien fins a un 3% del seu pressupost a la creació de biblioteques i al repartiment de lots de llibres.

Cal destacar el fet de promoure en aquella època que els municipis destinessin fins a un 3% dels seus pressupostos en biblioteques, un desig que ens fa reflexionar sobretot en aquests moments que hem vist perillar la Biblioteca de Sant Climent.

Un altre fet important és l’històric, és a dir, com va viure el poble la primera festa del llibre.

Doncs bé, segons consta en acta de l’Ajuntament del 8 d’octubre de 1927 “fue acordado celebrar el próximo dia 12 la fiesta de la Raza y también la del libro obsequiando a los niños y niñas concurrentes a las Escuelas Nacionales con un donativo de libros, celebrándose precisament una misa en la Parroquia de este pueblo, con la asistencia del Ajuntamiento en Pleno, Autoridades y Alumnos de dichas escuelas”

“Y que se invite al vecindario a asociar a estos festejos”

En aquest projecte ambiciós sobre el dia del llibre espanyol hi havia una discriminació envers els llibres escrits en altres llengües que no foren la llengua castellana.

Aquesta discriminació fou derogada per la Llei del llibre de l’any 1975 que “promueve el llibro español en sus diverses expresiones lingüísticas”.

La commemoració es va celebrar els anys 1927, 1928 i 1929.

L’any 1930 després de llarga polèmica s’acordà commemorar la diada coincidint amb la mort de Cervantes, 23 d’abril, que a més a més coincidia amb la festivitat de Sant Jordi, patró de Catalunya.

L’any 1930 la festa tingué un èxit extraordinari a Barcelona amb la publicació de novetats literàries en català.

L’any 1931 el dia del llibre va tenir un caràcter popular: roses, llibres i Sant.

És difícil posar data a la tradició de regalar la rosa el dia de Sant Jordi, hi ha documentada la celebració de la Fira de Roses des del segle XV.

L’any 1995, la UNESCO instituïa el 23 d’abril com el Dia Mundial del Llibre.

SANT JORDI 2011

http://moluanda.com/moluanda/showmedia/postales/santjordi_01.swf

PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA: QUÈ PASSAVA A SANT CLIMENT ARA FA 80 ANYS.

El 12 d'abril de 1931 es van celebrar eleccions municipals.

A migdia del 14 d'abril Companys proclamà la República des d'el balcó de l'Ajuntament de Barcelona i poc després Macià proclamà la República Catalana "com a Estat integrant de la Federació ibèrica", des del balcó del palau de la Diputació., és a dir l'antiga Generalitat.

Aquest fet contribuí a accelerar la proclamació de la República a Madrid, al capvespre.

A Sant Climent es van trobar a l'Ajuntament, els Regidors elegits pel sufragi del poble, la matinada del 15 d'abril per segellar aquell moment històric.

Font històrica: Acta de l'Ajuntament de Sant Climent de Llobregat

EL QUEROL: EL CONREU DE MOLTES GENERACIONS

Està situat en el camí de Torrelles, abans de començar la pujada que porta cap el coll de la Creu del Querol, que és la divisió entre els termes de Sant Climent i Torrelles.

El camí abans passava per la riera del Querol fins que deixava la riera, poc abans d’arribar a la Foradada (on es va fer un turó després de l’aiguat de Sant Ramon l’any 1.926, l’aigua va passar per les dues bandes i va fer un monticle on recordo els conills que passejaven entre els pins).

A banda i banda de la riera, la majoria eren camps de conreu, horts, cirerers, oliveres i garrofers.

El nostre tros, estava dividit en dos per la carretera de Torrelles.

A la vora de la riera hi havia dos horts, dos pous i dos safareigs. L’aigua de l’hort d’abaix, quan es volia regar, venia d’una mina que recollia l’aigua en una resclosa a la riera i anava a parar al safareig.

El safareig estava fet de pedres de llicorella i dues lloses grans, de metre i mig cada una, que servien per rentar la roba.

Hi havia serps d’aigua, més maques passejant per allà! però no n’hi havia una o dues, sinó unes quantes. En aquell temps no fèiem cas de les serps, senyal que era bona aigua.

Al costat del pou hi havia una pedra rodona, encara hi deu ser, per tapar el forat de baix, perquè quan estava ple el safareig regaven l’hort.

Allà plantaven mongetes,cebes, patates, alls, cols, menta, julivert, etc, era un hort de regadiu.

Tocant a l’hort hi havia llorers, nesprers, magraners, tarongers, llimoners, avellaners i un arbre de flor de saüc que servia per la vista, si et feies una ferida, posaves la flor sobre les brases i una mica d’oli i aquell fum que treia s’hi posava a la ferida i es curava de seguida.

Gairebé dins de la riera hi havia salzes, galzeran i a un cantó llorers i un magraner, quines magranes feia! quan m’en recordo de tot allò, era un paradís. Estava ple de falgueres, les arrels són de color negre i també serveixen per algun remei, com que era tan fresc es feien unes falgueres molt altes.

Entremig dels garrofers hi havia cirerers, albercoquers i fins i tot un castanyer.
Un any per la Candelera va fer una glaçada molt forta, les muntanyes estaven plenes de garrofers, es van tornar grocs i es van assecar, el pare amb la vinya ja en tenia prou, va ser llavors quan es va deixar de conrear el Querol i a moltes muntanyes van començar a proliferar els pins.

Abans les garrofes anaven pels animals, els pinyols s’aprofitaven per fer les càpsules dels medicaments, (hi ha una mena de garrofer cap el camp de Tarragona que té molts pinyols i avui dia s’envia a la indústria farmacèutica.

Les oliveres les va plantar l’avi o potser el besavi, eren dues centes o tres centes: al cantó dret del torrent de dalt hi havia un rengle que anava des de la riera fins a dalt de tot, vora l’alzina que feia la partió, també hi havia per dins de tot el camp disperses i al pla de les oliveres estaven totes juntes vora la barraca.
Els cirerers feien les cireres més grosses que a la vinya, era més frescal, era més aviat llicorella barrejada amb terra, en canvi la vinya és argila amb llicorella.
Quan veies aquelles roques més maques! També hi havia rosers.

Les nespres eren de dues menes: aquelles petites rodones i unes altres que són grosses de color marró i fan com una corona, fa anys les vaig veure exposades en una botiga i valien un dineral.

A la vinya allà dalt al bosc hi ha un arbre que es podria empeltar si es volgués de nespres d’aquesta mena, perquè solament es pot fer l’empelt en aquest arbre que fa punxes.

També hi havia moltes herbes remeieres, farigola teníem bastant, orenga... I tot un rotllo de violetes, que es portaven al mercat.

L’hort de dalt tenia avellaners, les avellanes sortien bones i els ametllers eren més amunt de la barraca i les roques, eren al pla de dalt, uns arbres grossos i alts.
Tiraves les ametlles amb un bastó d’avellaner: clac, clac!, també hi havia dues motes de cebes de remei que ja no m’en recordo perquè a que servien i altres dues motes: una a l’hort de dalt i l’altra al de baix que feien la flor de color morat, aquella classe d’herba era millor que la farigola, ho curava tot.

A l’hort de dalt el que fèiem més era maduixots, allà si havia una rierada era perillós, perquè a vegades l’aigua passava per sobre i tapava, un any va tapar els maduixots, era terra molt fina, era la terra que quedava de l’aigua que baixava, com una terra de riera i feia uns maduixots molt bons.

A dalt també hi havia un safareig fet de totxos, allò era fet més de nou, tenia una corriola i pujaven l’aigua amb la galleda.
El pare m’havia explicat que una vegada van intentar traient galledes ràpid entre dos o tres, a veure si podien eixugar-lo però no ho van aconseguir, es veu que en aquell hort hi ha una deu com una mà de grossa, que ve del cantó de Torrelles, em va dir que era possible que vingués de la font del Porro , abans ho sabien tot això de les deus.

Aquell pou ara deu estar tapat i el safareig deu haver caigut també, segurament estarà ple de canyes, si no s’han mort les canyes i tot.

Tot ho tenien catalogat per parts, al fons hi havia un nesprer gros, que encara el vaig tallar a l’hivern amb la serra, per fer llenya, em sembla que es va morir, però per dalt també anaven naixent més nesprers.

Hi havia un camí que baixava cap a la carretera on estava aquell llac, una vegada van arreglar la carretera i van destrossar tot el camí.

Per anar a dalt hi pujàvem amb l’animal i el carro, es veu que en la corba va bolcar el carro, l’animal va quedar allà a terra i el papa va saltar al terraplè que hi havia al costat, el carro va donar la volta, però per sort va quedar enganxat amb el cavall a terra, si hagués donat la volta l’hagués aixafat.

A l’hort de dalt hi havia una barraca feta de pedres de llicorella, bigues de pi, canyissos que devien portar de les Filipines. Als canyissos hi posaven una mica de terra, ho tapaven i sobre la terra hi posaven teules, era per si plovia o si estaves per allà dalt i no es va acabar de fer.

Temps era temps.

EL PENSAR I ACTUAR D'UN POBLE

Amb la consolidació del domini franc a Catalunya, les lluites entre cristians i sarraïns eren freqüents durant el segle IX, per la qual cosa es va constituir una franja fronterera ampla que estava formada per terres de ningú.

El habitants d’aquesta zona eren poc estables, vivien apartats dels camins, pels perills que representava i no obeïen ni les autoritats cristianes del nord ni les sarraïnes del sud.

La autèntica frontera dels comtats catalans seguia al nord la línia Llobregat i als sud és probable que Tarragona estigués probablement deshabitada.

Aquesta introducció ens fa pensar com seria de dura la vida dels nostres avantpassats per aquestes contrades.

Molts camperols emigraren de les valls pirinenques i prepirinenques cap a terres més meridionals i cap a la segona meitat del segle X passaren el Llobregat.

Els repobladors portaven llavors, eines i bestiar per establir-se en terres ermes, que pertanyien al rei o al comte, però que passaven a llur propietat pel sistema anomenat aprisió o dret del primer ocupant, consistent en el dret d’apropiació d’una terra verge després de trenta anys de possessió sense interrupció i de la seva explotació.

La feudalització va anar lligada a la minva de l’autoritat reial a partir de la primera meitat del segle XI. Els pagesos sense la protecció del comte van quedar indefensos i van caure poc a poc sota el domini del senyors feudals.

Dins d’aquest context cada vegada més fort i més violent els nostres avis van haver de guanyar-se la subsistència amb la seva suor i esforç molt personalitzat pel seu seny natural.

Per això la nostra valoració actual és d’agraïment per la seva lluita i brega, lligat al moviment de pau i treva que ha anant construint els fets que consolidaren una manera de fer que encara avui no ha assimilat el nostre entorn.




Aquest contracte a rabassa morta comença l’any 1758 a la vinya del Querol.

Al segle XVIII es va produir un augment del valor de les terres. Els terratinents es consideraven perjudicats per les millores agrícoles que perllongaven la vida dels ceps. El conflicte fou resolt per l’Audiència de Barcelona l’any 1756 quan disposà que el contracte es dissolia per la mort dels ceps o als cinquanta anys.

Com era la vinya del Querol? Ja us ho explicaré en els propers dies.

ELS FETS COL•LECTIUS MOUEN ELS POBLES

HISTÒRIA

La majoria de les vegades les coses no surten de l’espontaneïtat, sinó que cal anar-les forjant de mica en mica perquè derivin cap a punts diversos.

En el cas de la Festa de les Cireres hem d’anar uns anys enrere, al temps en que fou constituït un grup anomenat Planter d’Extensió Agrària, el qual es va anar consolidant fent trobades a diversos llocs i sortides a diferents comunitats de l’Estat (Logronyo, Navarra), a França, a Itàlia, etc., cercant novetats per a l’agricultura, per conèixer varietats i maneres de conrear els cirerers.

Doncs bé, l’any abans de la primera Exposició de Cireres, davant el fet que alguns pagesos tenien certes varietats i se les guardaven, es decidí fer una Exposició de Branques de Cirerers, exposar i regalar branques per empeltar i entrar en mena, venent també un peu de cirerer anglès anomenat F-12, que no tingué èxit.

Aquesta consolidació de grup va fer espurnes que derivaren també cap a l’entrada a les Hermandades Sindicales, per fer néixer el fet sindical i principiar la Cooperativa.
Per què sorgí la idea de la Festa de les Cireres?

Recordo que a la sortida d’una de les reunions, al vespre, es va proposar la idea de fer una exposició amb cireres i fou com un llamp, en pocs dies tothom ja en parlava i es mogué amb la col•laboració de tots.

Anys després un altre fet col•lectiu va ser la creació de la Denominació d’Origen Cireres del Baix Llobregat i el fet solidari de donar les cireres de l’Exposició a les Germanetes dels Pobres.


PERQUÈ EL CATALÀ JA EN ELS PRIMERS CARTELLS?

En un primer moment hi havia dubtes sobre fer-lo en castellà o bilingüe. Es va decidir escriure tots els cartells en català, cosa que no es feia en cap lloc del Baix Llobregat.

A Sant Climent alguns ja havien creat escola: primer curset de català, les pissarres del bàsquet ja s’havien passat del castellà al català, ballades de sardanes, el fet del Focs de Sant Joan quan encara no hi havia ajuntaments democràtics, les trobades de Santa Cecilia i el Centre Lleidatà , tot anant seguint un ritme, el segon curset de català a càrrec de Jordi Moners a l’Ajuntament, composició de sardanes dedicades a les cireres i al poble de Sant Climent i la forta empenta del Congrés de Cultura Catalana.

Penso que tot plegat fou un revulsiu per moure el fet social, cooperatiu i
sindical i finalment polític, cal veure l’esclat dels primers anys en que les paneres de l’exposició es feien amb senyeres, escrits i moltes manifestacions individuals.

Aquests són alguns fets històrics viscuts en un breu moment d’un poble tot fent país.