23 d’octubre del 2012

RECORD D'UNA VISITA A MONTSERRAT



Aquesta setmana hem gaudit d’ uns dies a Montserrat una muntanya única, un lloc de repòs i meditació, amb una naturalesa prodigiosa i una història més que mil•lenària, que alberga el monestir de l’ordre benedictí, fundat per l'abat Oliba l’any 1025 i la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. 


 



 Començant el recorregut per la plaça de l’abat Oliba, veurem que esta envoltada per tres grans edificis, el més antic, anomenat de Nostra Senyora i els altres dos són les cel.les de l’abat Oliba i de l’abat Marcé.




Al fons de la plaça en un indret enjardinat, a tocar de la muntanya, veurem una font amb quatre brocs i a sobre mateix una majestuosa escultura en bronze, dedicada a l’abat Oliba.






Enmig de la plaça podem contemplar un cedres altius que inviten a gaudir de la seva ombra, un lloc per refrescar-se i descansar en els bancs de pedra.

A la dreta podem observar un fragment de l’antiga muralla i al seu bell mig el portal d’entrada amb un escut de Montserrat de l’any 1565.




Traspassant el portal gòtic, caminarem per la pujada de Nostra Senyora, amb una filera de magnòlies al nostre costat.




Abans d’arribar a la gran esplanada, trobarem una escultura de Sant Jordi, obra de Josep Maria Subirachs, que sembla que et segueixi a qualsevol lloc  d’on l’observis.







La plaça de Santa Maria, esta formada per tres places esglaonades, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
                       
Al costat dret de la plaça observem un conjunt arquitectònic d’arcs i fornícules  amb les corresponents escultures, dedicades als sants fundadors de diversos instituts religiosos.








Al costat esquerre de la plaça, en una zona enjardinada observem una bella creu gòtica del segle XV.




La façana del monestir esta construïda amb pedra polida de la muntanya. Les tres grans arcades superiors emmarquen una gran balconada decorada amb relleus de Sant Benet,la proclamació del dogma de l’Assumpció de Maria i Sant Jordi.


 




Adossat  a la façana, al costat esquerre podem observar les restes de l’antic claustre gòtic (1476), construït per l’abat Giuliano della Rovere, que més tard va ser el papa Juli II  i que va ser destruït per les tropes napoleòniques.



Travessant una de les cinc arcades de la façana ens trobarem al vestíbul amb un portal gòtic (s.XV), dos sepulcres i la portalada romànica de l’antiga esglèsia.










Per arribar a la imatge de Santa Maria hem de travessar capelles laterals embellides amb notables pintures i escultures.






15 d’octubre del 2012

CATALUNYA UNA NACIÓ MIL.LENÀRIA



María Dolores de Cospedal presidenta de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha y  secretària  general  y número 2 del Partido Popular,  ha recalcado que España es "la nación más antigua de Europa, con más de 500 años de historia", y ha subrayado que Cataluña "nunca fue un reino en sí misma".

La señora Cospedal hará bien de leer un poco más de historia, ya que España no es la nación más antigua de Europa.

España no es tampoco una nación, es un estado plurinacional.




Me remito al discurso de Pau Casals en las Naciones Unidas el 24 de octubre de 1971 todo un ejemplo de buen hacer para la humanidad.


Al segle X, el comte Borrell trenca el darrer contacte amb els monarques francs, acabant per sempre les relacions polítiques de subordinació.


De fet s’havia arribat a la independència, per bé que de dret, la independència de Catalunya, o si es vol del Casal de Barcelona, no seria reconeguda jurídicament fins al Tractat de Corbeil, signat el 1258 per Jaume I i Lluis IX de França.



La senyora Cospedal diu també que Catalunya “nunca fue un reino en sí misma”.



La unió d’Aragó i Catalunya, any 1137, fou el resultat d’una unió dinàstica pactada, no d’una fusió o d’una conquesta, per això els membres components conservaren tot el temps la pròpia identitat, és a dir, la integritat territorial, les lleis, els costums, les institucions i els governants propis.

Algun historiador molt significativament  l’ha anomenat Confederació catalano-aragonesa, amb tota la intencionalitat jurídica del mot confederació.

 Encara que el seu títol oficial específic  era el de "comte de Barcelona", des del segle XII, el sobirà de Catalunya (o de Barcelona, si hom ho prefereix) era el rei.

 Era el rei i res més, i per això hi havia les "drassanes reials", les "batllies reials", el "reial patrimoni", el "braç reial" de les Corts catalanes, i també per això hom hi deia "plau al senyor rei" i no "plau al senyor comte", i tots els monarques esmenten sempre el seu "senyal reial" i no el "senyal comtal".