L'ENDEMÀ DE L'ONZE DE SETEMBRE

I l’Onze de setembre, quin Sant és,

que sembla que bateguen tantes vides

i passen colles pels carrers,

amb corones i rams de flors humides?

-Ai, l’onze de setembre! No duu el nom

d’un Sant vestit de festa

amb un ull ample i tendre per tothom,

i un dit que aturi els llamps i la tempesta.

No ens porta un ermità barba de neu,

per esmentar-lo en sé la lletania,

ni la galta de cap mare de Déu

ha florit dins de l’aire d’aquest dia.

És l’Onze de setembre un pelegrí

que en madurar les vinyes ajagudes

cada any se’ns posa de camí

i té els genolls pelats de les caigudes.

I s’acosta i ens passa ran de cor

i pidola les nostres abraçades,

i abraçant-lo ens refresca un mal record

de sang i escopetades.

Fins aquí les paraules del poeta Josep Maria de Sagarra, glossant la Diada, amb una certa malenconia, fet que també fa poc vaig llegir en un diari, entrevistant a un noi estranger, on li preguntaven que li havia impactat més de Catalunya, i ell responia dient que la festa nacional sigui celebrar una derrota. Però ho deia comprensiu.

Perquè és clar que no celebrem una derrota.

Amb aquesta commemoració Catalunya recorda la defensa heroica de la ciutat de Barcelona, el dia 11 de setembre de 1714, davant l’exèrcit franco - castellà de Felip V de Castella, com a conseqüència de la guerra de successió al tron d’Espanya.

La data de l’Onze de setembre més que celebrar una derrota, ha restat com a símbol de la lluita que el poble català, ha emprés des del 1714, per  recuperar la seva llibertat i les seves institucions, que li foren arrabassades per la força i a les quals no ha renunciat mai.

Ja ho diu un proverbi suec “Trenca les teves cadenes i seràs lliure. Talla les teves arrels i moriràs”.

El poble català mai no ha renunciat a la seva llibertat i a la seva manera de ser, que són les seves arrels més fondes.

Hi ha uns elements que són bàsics i que ens han fet com a poble i que mai hem de perdre. Són les nostres arrels profundes.

SOM UNA NACIÓ:                                                                                                 

Les nacions neixen, viuen i moren, com tot en aquesta terra. Però una nació no sorgeix perquè sí. Les nacions són el fruit d’una conjunció de factors que van de la geografia a les formes de vida, dels orígens ètnics a les creences religioses, de la singularitat cultural i lingüística a les realitats econòmiques.  En definitiva el que determina l’existència d’una nació és el sentiment de pertinència a aquests factors  

Som conscients com a catalans que tenim una llengua, una bandera, un cant, una dansa, uns símbols i una història pròpia, que per cert l’haurien de saber explicar d’una manera curta o d’una manera llarga si ens ho demanen.                                                                                                              

                                                                                      

 EL SENY CATALÀ:   

Aquest caràcter de fer les coses sense precipitació, de pensar i reflexionar abans d’actuar. El seny és el contrapunt a la rauxa.

Sempre atents i sempre a punt.

No hem de perdre mai aquest seny que ens fa persones madures.

Anem lentament a vegades, però volem anar lluny.

LA UNITAT:                                                                                                            

Ens sentim poble i volem i hem d’avançar junts.

Ens cal unitat en tots els sentits.

Unitat política per fer avançar el poble.

Unitat solidària, ajudant als que més ho necessiten.

Unitat que ens faci avançar forts i segurs.

Més unitat pel nostre poble, si volem anar lluny.

EL DIÀLEG:                                                                                                              

Ho expressa molt bé el poeta Salvador Espriu en “La pell de brau” (XXX):

“Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

(...)

Sí, comprèn-la, i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor.”

No hem de perdre mai el caràcter català dialogant.

Saber escoltar i saber dir.

I això ha fet i farà de nosaltres:

UN POBLE ACOLLIDOR:                                                                               

Quantes immigracions interiors i exteriors han passat pel nostre poble! Sense perdre el nostre caràcter, les hem acollit i les hem assumit fent-les nostres i acceptant la seva varietat.

Hem madurat i hem fet madurar.

S’ha de donar l’ajut i la benvinguda al que ve de fora i per altra part el que arriba ha d’estar disposat a assimilar, respectar i aprendre la cultura que es trobarà.

Tractem a tothom que ens conegui, com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres i aprenent de la saviesa dels més grans.

I finalment, un element bàsic no solament en el poble català, sinó en tots el pobles que volen avançar:

L’ESPERANÇA:                                                                                               

Aquesta esperança que també canten els poetes i la simbolitzen en la recerca de la llibertat com tan bé va descriure el poeta Espriu.

  

"Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no són lliures.

I cridi la veu de tot el poble. Amén."

En aquest desig de recerca de pau i llibertat, els pobles mai han de defallir.

Més important que l’onze de setembre és el dotze. L’endemà. En que s’ha de continuar la tasca i que podem resumir en aquella meditació del poeta Miquel Martí i Pol:

"Ara és l'hora de dir,

ara és l'hora de recordar que el poble persisteix,

en tots nosaltres,

en cada un de nosaltres

i que tot allò que hem fet

i tot allò que hem desitjat

és l'essència mateixa del poble

indestructible."

Un pensament de Martí i Pol per l’endemà de l’Onze de setembre:

“Tot està per fer i tot és possible.”

S.P.