16 de gener del 2014

(2) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ. EL PERQUÈ DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ



Vista Marítima de Barcelona. Gravat del segle XVIII

Durant tres-cents anys hem compartit amb altres pobles d’Espanya un Estat que ens va ser imposat com a conseqüència d’una derrota militar. Malgrat les greus dificultats, hem pogut sobreviure com a poble diferenciat i preservar la nostra identitat, i mai no hem renunciat a la nostre sobirania.

Cal destacar que una de les característiques més interessants de les relacions entre Catalunya i la cort de Madrid durant les dècades anteriors a la Guerra de Successió, va ser la desconfiança que sempre van suscitar els catalans entre els polítics castellans després de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

A la castellanofòbia suscitada al Principat durant l’ època del comte duc  d‘Olivares i la pèrdua de la Catalunya Nord (Tractat dels Pirineus del 1659),  s’afegiria una francofòbia a causa dels excessos comesos per les tropes de Lluís XIV, davant la voracitat del monarca francès envers els territori català. 

 La guerra de Successió va ser una conseqüència directa del testament de Carles II, que cedí la totalitat dels seus regnes al duc d’Anjou, nét de Lluís XIV, que fou proclamat rei amb el nom de Felip V (Felip IV als territoris catalanoaragonesos).

Les reaccions  a l’acceptació del testament de Carles II no es van fer esperar. L’imperi austríac en raó dels propis drets a la corona espanyola, i Anglaterra i les Províncies Unides, pels seus interessos comercials, van ser els primers en mostrar la seva oposició a que el nét del Rei Sol, es convertís en el nou sobirà hispànic.

La guerra de Successió ja era un fet al continent quan, a Viena, l’altre pretendent al tron espanyol, va ser proclamat rei de la monarquia espanyola amb el nom de Carles III.

Catalunya era una peça cobejada pels aliats, que ja havien fracassat en el primer intent de fer-se amb ella el 1704.

Quan el juny de 1705 es va signar el Pacte de Gènova, pel qual Catalunya es vinculava amb les potències signants de la Gran Aliança de La Haia, els representants de la reina Anna d’Anglaterra van prometre amistat i suport als catalans, i el compromís de no abandonar-los mai i mantenir les seves constitucions i les seves lleis. 

Catalunya en aquest conflicte, es va alinear al costat de la potència naval més important de l’ època: Anglaterra, de fet aquesta va ser la veritable guanyadora de la Guerra de Successió, gràcies a les importants concessions comercials, econòmiques i territorials que va obtenir en el tractat d’Utrecht.

La torna d’aquesta victòria va ser l’incompliment flagrant dels pactes que havia signat a Gènova amb els seus antics aliats i grans damnificats de la contesa: els catalans.

*********************************************************

 ( 2 ) CRÓNICA DE UNA OCUPACIÓN. EL PORQUÉ DE LA GUERRA DE SUCESIÓN

Durante trescientos años hemos compartido con otros pueblos de España un Estado que nos fue impuesto como consecuencia de una derrota militar. A pesar de las graves dificultades, hemos podido sobrevivir como pueblo diferenciado y preservar nuestra identidad , y nunca hemos renunciado a nuestra soberanía.

Cabe destacar que una de las características más interesantes de las relaciones entre Cataluña y la corte de Madrid durante las décadas anteriores a la Guerra de Sucesión, fue la desconfianza que siempre suscitaron los catalanes entre los políticos castellanos tras la Guerra de los Segadores (1640-1652).

A la castellanofóbia suscitada en el Principado durante la época del conde duque de Olivares y la pérdida de la Cataluña Norte por el Tratado de los Pirineos de 1659, se añadiría una francofóbia debido a los excesos cometidos por las tropas de Luis XIV, ante la voracidad del monarca francés hacia el territorio catalán.

 
La guerra de Sucesión fue una consecuencia directa del testamento de Carlos II, que cedió la totalidad de sus reinos al duque de Anjou  nieto de Luis XIV, que fue proclamado rey con el nombre de Felipe V ( Felipe IV en los territorios catalanoaragoneses ).

Las reacciones a la aceptación del testamento de Carlos II no se hicieron esperar. El imperio austriaco en razón de los propios derechos a la corona española, e Inglaterra y las Provincias Unidas, por sus intereses comerciales, fueron los primeros en mostrar su oposición a que el nieto del Rey Sol, se convirtiera en el nuevo soberano hispánico .

La guerra de Sucesión ya era un hecho en el continente cuando, en Viena, el otro pretendiente al trono español, fue proclamado rey de la monarquía española con el nombre de Carlos III.

Cataluña era una pieza codiciada por los aliados, que ya habían fracasado en el primer intento de hacerse con ella en el 1704.

Cuando en junio de 1705 se firmó el Pacto de Génova, por el que Cataluña se vinculaba a las potencias firmantes de la Gran Alianza de La Haya, los representantes de la reina Ana de Inglaterra prometieron amistad y apoyo a los catalanes, y el compromiso de no abandonarlos nunca y mantener sus constituciones y sus leyes .

Cataluña en este conflicto, se alineó al lado de la potencia naval más importante de la época: Inglaterra, de hecho esta fue la verdadera ganadora de la Guerra de Sucesión, gracias a las importantes concesiones comerciales, económicas y territoriales que obtuvo en el tratado de Utrecht.

La otra cara de esta victoria fue el incumplimiento flagrante de los pactos que había firmado en Génova con sus antiguos aliados y grandes damnificados de la contienda: los catalanes.
.