20 d’agost del 2015

TIEMPO ATRÁS. TEMPS ERA TEMPS. EL VINO (3)







En casi todas las casas de Sant Climent había en medio de la mesa el porrón de vino como algo sagrado. Cuando venía un forastero, lo primero que hacía era beber un trago.

Como la familia se levantaba temprano, la primera obligación era encender el fuego.

Los mayores comían una tostada con un trago de vino y los niños con la leche.

Los hombres  preparaban el cesto del trabajo para llevar al campo con el almuerzo y la comida, la cuchara y el tenedor de madera  y una bota de dos litros, con una caña para poder beber a morro.

Las botellas de vino se dejaban en la alberca, para que se mantuviesen frescas i después llenaban la bota del vino.

Para la merienda, los niños tenían ocasionalmente pan con azúcar y por encima unas gotas de vino rancio o mistela.

Después de la recolección, la uva se llevaba a la prensa en cestos de mimbre y caña, en la época del abuelo para transportar la uva utilizaban  portadoras de madera.

Se aplastaba la uva  en la máquina estrujadora  para obtener el máximo sin desaprovechar un grano.
 
Las uvas se pasaban entre rodillos de hierro, eran pocos los que lo hacían así, otros las aplastaban con los pies. Una vez estrujadas ya teníamos el zumo de la uva (mosto) y la brisa (pieles y semillas),se quitaba una tabla i se tiraba dentro del lagar mezclado con el vino.


En el tapón de abajo del lagar se ponía un grifo grande para sacar el vino y llevarlo a la bota, luego se sacaba la brisa del fondo del lagar, siempre encendiendo una vela por temor a que hubiera dióxido de carbono.
                                                                    
La brisa se ponía a la prensa para terminar de sacar el vino que quedaba.

En la segunda prensada como el vino era más fuerte, a veces se utilizaba para hacer alcohol o hervido en la caldera se hacía arrope.

Al final de la temporada, antes de sacar las madres el vino sobrante se vertía en la bota del vinagre.
                                 
La mayoría de las cepas eran xarel.lo, también había macabeo, moscatel y otras variedades. 
                                                                                                   
La mitad se vendía en el mercado mayorista y lo que quedaba era para consumo propio.


La uva y todo lo relacionado con el vino: como la vendimia, sacar la brisa del lagar, el prensar, ... tenía el campo abonado para las avispas y sus picaduras, pero sólo el olor de aplastar las uvas y el mismo olor del prensado no se encuentran en ninguna parte, por eso puede ser uno de los valores perdidos.


El vi (3)

A gairebé totes les cases de Sant Climent hi havia al mig de la taula el porró de vi, com una cosa sagrada. 
Quan venia un foraster, el primer que feia era beure un traguet.

Com que la família s’aixecava aviat, la primera obligació era encendre el foc. Els grans menjaven una torrada amb un traguet de vi i els nens amb la llet.

Els homes preparaven el cistell de la feina per portar al camp amb l’esmorzar i el dinar,  la cullera i la forquilla de fusta i una bota de dos litres, amb una canya per beure a galet.

Les ampolles de vi es deixaven en el safareig per mantenir-les fresques i després omplien la bota del vi.

Per berenar els nens tenien ocasionalment pa amb sucre i per sobre unes gotes de vi ranci o mistela.
                                                                                                 
Després de la verema el raïm es portava al trull en coves de vímet i canya, en l’època de l’avi per transportar el raïm utilitzaven les portadores de fusta.                                                                                                                  
S’aixafava el raïm amb el pisot per tal encabir-hi més sense desaprofitar un gra.                                                                                                
                                                                                      
Per aixafar els grans, es passaven entre uns corrons de ferro, eren pocs els que ho feien així, altres l’aixafaven amb els peus.
                                       
Un cop aixafat ja teníem el suc del raïm (most) i la brisa (pells i llavors), es treia una fusta i es tirava dins del cup barrejat amb el vi.

En el tap d’abaix del cup s’hi posava una aixeta grossa per treure el vi i portar-lo a la bota, després es treia la brisa del fons del cup, sempre encenent una espelma per por de que no hagués guilla.

 La brisa es posava a la premsa per acabar de treure el vi que quedava.

A la segona premsada com que el vi era més fort, a vegades s’utilitzava per fer esperit de vi o bullit a la caldera es feia arrop.

Al final de la temporada, abans de treure les mares el vi sobrant s’abocava en la bota del vinagre.

La majoria dels ceps eren xarel•lo, també hi havia macabeu, moscatell i altres varietats, la meitat es venia al Born i el que quedava era per consum propi.                                                  
El raïm i tot el que està relacionat amb el vi: com la verema, treure la brisa del cup, el premsar,... tenia el camp abonat per les vespes i les seves picades...però només l’olor d’aixafar el raïm i la mateixa olor del premsat no es troben enlloc, per això pot ser és un del valors perduts.


5 d’agost del 2015

TIEMPO ATRÁS. TEMPS ERA TEMPS. ELS ANIMALS (2)




Vivir en el campo la infancia me ha reportado un crecimiento personal y unas experiencias que no cambiaría por nada.

De pequeño estar en contacto con la naturaleza y los animales era natural y cotidiano.

Dar la comida a los conejos, gallinas,  patos,  gansos, el cerdo, el caballo, ... formaba parte de la economía familiar, los animales que tenías ayudaban a la subsistencia.

A diferencia de hoy que se necesita toda una tecnología digital (móviles, ordenadores,...),  que a veces no son de carácter natural y por tanto asimilables.

Cada mes se emparejaban  los conejos para que tuvieran crías.

Los gansos hacían un gran escándalo, los gallos te despertaban de madrugada con su canto; entre ellos se picaban y se estropeaban las crestas.

El caballo estaba en el establo, el suelo era de grava, encima se ponía la paja, cuando había una pila se llenaba el carro de estiércol y se llevaba al campo para abonar ecológicamente la tierra.

Los gansos, las gallinas, los pollos y los gallos campaban a su aire y cuando podían se iban hacia el establo y se paseaban por entre las patas del caballo, hacían una vida social muy intensa.

A veces las gallinas caían al pozo y nadaban, las tenías que coger con un cesto, si es que no se ahogaban.

Cuando la gallina estaba clueca, la poníamos en la galería de arriba, porque tenía que estar sola para incubar los huevos y cuando nacían los pollitos, otra vez hacia abajo.

El cerdo estaba en la corte, allí había el comedero y el desagüe que iba a parar a la balsa y que recogía los excrementos de la comuna y también los purines del cerdo.

La balsa tenía una trampilla que se abría con un cubo, se vaciaba el contenido,  se colocaba en el carro y se llevaba a Marina o a los cerezos de la viña, era el abono ecológico.

Había otro establo para la burra.

Los niños convivían con este mundo de los animales y de las plantas con toda normalidad y las bestias se sacrificaban con naturalidad.  


TEMPS ERA TEMPS. ELS ANIMALS (2)                                  


Viure a pagès la infància m’ha reportat un creixement personal i unes experiències que no canviaria per res.

De petit estar en contacte amb la natura i els animals era natural i quotidià.

Donar el menjar als conills, les gallines, els ànecs, les oques, el porc, el cavall,... formava part de la economia familiar, els animals que tenies ajudaven a la subsistència.

A diferència d’avui que es necessita tota una tecnologia digital (mòbils, ordinadors,...), que a vegades no són de caràcter natural i per tant assimilables.

Cada mes s’emparellaven els conills perquè tinguessin cries.

Els gansos feien un gran escàndol, els galls et despertaven a la matinada amb el seu cant; entre ells es picaven i es feien malbé les crestes.

El cavall estava  l‘estable, el terra era de grava, a sobre es posava la palla i peloses, quan hi havia una pila al femer s’omplia el carro de fems i el portàvem al camp per adobar ecològicament la terra. 

Les oques, les gallines, els pollastres i els galls campaven al seu aire i quan podien s’anaven cap al estable i es passejaven per entre les potes del cavall, feien una vida social molt intensa.

A vegades les gallines queien al pou i nedaven, les havies d’agafar amb un cistell, si es que no s’ofegaven.

Quan la gallina estava lloca, la posàvem a la galeria de dalt, perquè havia d’estar sola per covar els ous i quan naixien els pollets, una altra vegada cap avall.

El porc estava a la cort, allà hi havia la menjadora i el desguàs que anava a parar a la bassa i que recollia els excrements de la comuna i també els purins del porc
.
La bassa tenia una trapa que s’obria i amb un bujol,  s’agafava el contingut de la bassa i es posava dins dels barrals,  que es posaven al carro i es portaven a Marina o als cirerers de la vinya,  era  l’adob ecològic.

Hi havia un altre estable per la burra.

Els nens convivien amb aquest món dels animals i de les plantes amb tota normalitat i les bèsties es sacrificaven amb naturalitat.                                       



29 de juliol del 2015

TEMPS ERA TEMPS. ELS MOTIUS (1)




Tiempo era tiempo. Los sobrenombres familiares (1)

Recuerdo cuando en Sant Climent todas las casas se conocían por el sobrenombre familiar, como en todas partes, aunque con el tiempo esta costumbre quedó en desuso y muchas veces olvidada.

Incluso en los inmigrantes, si fuéramos a las raíces de sus antepasados, nos sorprendería encontrar el apodo de su familia.

De dónde eres? preguntaban los abuelos. La respuesta era clara y precisa: de cal Marqués, de cal Caldetes, de cal Buló, de cal Pirri, ...

En Lugo mi familia materna era a do Roxo, las primas de mi abuelo as do Porto, mi madre me había comentado otros sobrenombres que lamentablemente hoy no recuerdo. 
En Arcos (Ourense) estaban os Menores, Carmen me diría muchos más.

No eras un número, eres lo que eras y llevabas en la espalda el pasado de tu familia como carta de presentación.

Por mi padre supe, por tradición oral, que nuestro sobrenombre familiar: era cal Rigoló, venía de un niño, un pequeño rigolonet que había en un antepasado de nuestra familia.

Buscando en el árbol genealógico, descubrimos que un ascendiente: Pons Pausas, se casó en el año 1717 con María Rigol y tuvieron siete hijos, el primero:   José nació en el año 1718 y el último: Gabriel, nació en el año 1741, o sea veintitrés años más tarde.


He aquí el rigolonet, el apellido de su madre y el ser el más pequeñito, dió lugar al sobrenombre de la casa.  


Temps era temps. Els motius familiars (1)

Recordo quan a Sant Climent totes les cases es coneixien pel motiu, com a tot arreu, encara que amb el temps aquest costum va quedar en desús  i moltes vegades oblidat.

Fins i tot en els sobrevinguts, si anéssim els arrels dels seus avantpassats, ens sorprendríem al trobar el sobrenom de la seva família. 
 
D’on ets? preguntaven els vells. La resposta era clara i precisa: de cal Marquès, de cal Manel del Rotllat, de cal Caldetes, de cal Buló, de cal Pirri,...

A Lugo la meva família materna era a do Roxo, les cosines del meu avi as do Porto, la meva mare m'havia comentat altres motius que malauradament avui no recordo.
A Arcos (Ourense) estaven os Menores, la Carme em diria molts més.

No eres un número, eres el que eres i portaves a l’esquena el passat de la teva família com a carta de presentació.

Pel meu pare vaig saber, per tradició oral, que el nostre motiu: cal Rigoló venia d’un nen, un petit rigolonet, que havia en un avantpassat de la família.

Buscant a l’arbre genealògic, vam descobrir que un ascendent: Pons Pausas, es va casar l’any 1717 amb Maria Rigol i van tenir set fills, el primer que es deia Joseph va néixer el 1718  i l’últim: Gabriel, va néixer l’any 1741, o sigui  vint-i-tres anys més tard.

Vet aquí el rigolonet, el cognom de la seva mare i el ser el més petitó, va donar lloc al motiu de la casa.

17 de març del 2015

ARRIBEN ELS PRESSEGUERS I LES PRUNERES

Després de florir l’ametller en ple hivern arriba a les nostres contrades la florida dels presseguers i les pruneres.

I això ja no hi ha qui ho pari, darrere vindran els albercoquers, les pereres, els tarongers, els mandariners, les pomeres, etc, etc.

Uns dels principis de la vida que hauríem d’aprendre és l’existència de la diversitat.

La naturalesa ens ensenya aquest principi cada dia i fins diria a cada moment, perquè mentre en aquest petit país floreixen presseguers i pruneres d’una varietat determinada, en altres llocs les diferents menes tenen la florida més tard o més aviat.


Això sí... les abelles, els borinots, els ocells i infinitat de bestioles comencen ja a treballar a preu fet.










12 de gener del 2015

A L'HIVERN ELS JUNQUILLOS






Narcís (Narcissus).  Són plantes originàries del Mediterrani, també es troben algunes espècies a l'Àsia central, a la Xina. 

Els narcisos tenen un bulb i una flor amb una corona central en forma de trompeta envoltada per un anell de pètals. Els colors habituals solen ser grocs o taronja o blanc.

A Sant Climent reben el nom de junquillos.

El meu record em porta seixanta anys enrere al camp de les Filipines i del Llanàs,  envoltats de junquillos.

El seu hàbitat requereix prats humits, per això es plantaven a les voreres del vall, també hi havia lliris, però aquests no es portaven al mercat.

Els junquillos eren coneguts com a nadales ja que, la seva floració comença al desembre.


Fa una inflorescència que té fins a quinze flors de pètals de color blanc-groguenc i una corona ben desenvolupada de color groc.


Dos manats de junquillos eren una dotzena i gairebé es feien més de cent poms.


Quan estaven preparats es portaven a la Rambla de les Flors per vendre'ls a l’engrós.


No podies parlar mentre feies els manats, perquè anaves contant i et podies confondre.


A la primavera la tija encara es verda , a l’estiu la planta s’asseca i queda solament el bulb, a la tardor comencen a sortir les fulles, i a l’hivern surten les flors.


Es valoraven molt perquè era una flor d’hivern, pel seu perfum i com que en aquells temps no hi havia hivernacles, era una de les poques flors existents, junt amb el galzeran.


També es plantaven violers que eren de color vermell o groc (alhelí), lilàs amb flors de color lila, malva o blanc i roses terreres.


Totes aquestes flors es portaven a la Rambla, que era on funcionava el Mercat de les Flors de Barcelona, a les tres de la matinada  i s’estenien a terra, sobre el mocador de fer farcells.


Sorties de la Rambla carregat de bitllets, per anar cap al born a vendre les fruites i verdures del temps.

Després a esmorzar i a continuació iniciar la feina al camp, la llarga jornada del pagès.

29 de setembre del 2014

EVOLUCIÓ LINGÜÍSTICA

Mapa de la evolución lingüística temporal de la Europa sudoccidental. Autor: Alexandre Vigo. Wikipedia en gallego.

Evolución lingüística

¿Qué ha pasado con el occitano, el catalán y otras lenguas minoritarias, en Francia? 

10 de setembre del 2014

BÁRBAROS LAS IDEAS NO SE MATAN




"Esta célebre frase de Sarmiento señala que la libre expresión es uno de los pilares fundacionales de la vida en democracia.

Las ideas se esgrimen mediante el uso de las palabras y se acallan (aunque no siempre) con el filo de la espada. El poder de las ideas moviliza las estructuras de cualquier sociedad; pero sólo las fortalece cuando se pluralizan en el debate.

 El debate como una de las formas discursivas más empleadas en  las prácticas democráticas nos permite confrontar, disentir, y consensuar para llegar finalmente a crecer en el respeto a la pluralidad y en la aceptación a la diversidad."

Esta introducción me ha permitido relacionar la Diada Nacional de Cataluña con el Derecho a decidir aprobado por el Parlament.

El 11 de setiembre del 2014 recordaremos otra vez la frase de Salvador Espriu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble". Nos mantendremos fieles para siempre al servicio de este pueblo.

Con tranquilidad y alegría. Insistiendo, resistiendo, persistiendo, pero nunca desistiendo.