25 de juliol del 2016

EL CICLE DE LA VIDA



EL CICLE DE LA VIDA





Regant els geranis, vaig descobrir en un test un niu amb quatre ous.

Vaig fotografiar l’ocelleta covant els ous i per saber més, vaig contactar
amb l’Institut  Català d’Ornitologia i em van informar que es tractava d’una cuereta blanca.

Vaig fer un seguiment a partir del 3 de juliol.



4 de juliol: La cuereta blanca covant.




9 de juliol: Acaben de néixer dos polls.






10 de juliol: Encara queda un ou per eclosionar.


11 de juliol: Han nascut tots els polls.





13 de juliol: Els polls encara amb plomissol.





13 de juliol: Els polls afamats.




16 juliol: Surten els primers canons.



18 de juliol: Esclaten les primeres plomes dels canons.






21 de juliol pel matí: Els polls totalment plomats.



 

21 de juliol per la tarda: Salta el primer poll del niu.




23 de juliol: Ja gairebé no hi caben al niu.




23 de juliol: A punt de saltar del niu.





A migdia han saltat a volar i han deixat el niu.






3 de juliol del 2016

La pasionaria








La pasionaria es una trepadora originaria de Sudamérica.

Después de tres años de plantada, este mes han salido las primeras flores, que lamentablemente duran un día.

La inusual  forma de las flores ha sido motivo de asociarla a la simbología cristiana de la Pasión de Jesús: sus tres estigmas representan los tres clavos de Cristo, usados para clavar a Jesús en la cruz; el ovario y su base representan el cáliz de la Última Cena; las cinco anteras simbolizan las cinco heridas; la corola representa la Santa corona; los diez pétalos personifican los apóstoles (salvo Judas Iscariote, el traidor y Pedro, el negador); las hojas viejas representan las manos de aquellos que lo persiguieron y las hojas nuevas, la punta de la lanza usada para herirlo; y los zarcillos, los látigos con que lo azotaron


La Pasionaria és una enfiladissa originària de Sud-amèrica.
 
Després de tres anys de plantada, aquest mes han sortit les primeres flors, que malauradament duran un dia.

La inusual forma de les flors ha estat motiu de associar-la a la simbologia cristiana de la Passió de Jesús: els seus tres estigmes representen els tres claus de Crist, usats per clavar a Jesús a la creu; l'ovari i la seva base representen el calze del Sant Sopar; les cinc anteres simbolitzen les cinc ferides; la corol·la representa la Santa corona; els deu pètals personifiquen els apòstols (excepte Judes Iscariot, el traïdor i Pedro, el negador); les fulles velles representen les mans d'aquells que el van perseguir, les fulles noves, la punta de la llança usada per ferir-lo; i els circells, els fuets amb què ho van assotar.

22 de desembre del 2015

TIEMPO ATRÁS. TEMPS ERA TEMPS (6).EL HOGAR DE LEÑA. LA VORA DEL FOC

El uso del fuego viene de muy antiguo, se ha utilizado tanto para calentar, como alumbrar o cocinar los alimentos. La vida familiar giraba alrededor de este elemento tan preciado.

En la Edad Media los pueblos se censaban por fuegos, no por habitantes.

En el campo la leña era una fuente de energía muy importante para hacer fuego.

El hogar de leña en mis tiempos de niño y de joven, con los troncos de madera y sillas de enea, eran el punto central de la estancia, daba calor familiar en las tardes de otoño, invierno y primavera, con charlas y tertulias que correspondían al vivir de aquellos días.

Eran muchos los hechos que rodeaban la lumbre, como utensilios se utilizaban unos tostadores y unas pinzas para remover las brasas y acercar los troncos.

El aventador de esparto servía para encender el fuego cuando quedaba ahogado y así reavivar-lo.




El hogar de leña estaba amparado por las paredes laterales y la pared del fondo, era en esencia un lugar emblemático de la casa.

En el centro había cogido en la pared un gancho de hierro grueso como una muñeca, allá iba enganchada una cadena que tenía adherida una pieza de hierro con gancho entre punta y punta para coger la olla grande, según se usara para hervir el agua, para hacer jabón o la matanza del cerdo.



También se le ponían dos brazos terminados en dos ganchos para sostener las dos asas de la olla y hacer el caldo o lo que conviniera.

En la olla grande se hacía hervir la comida del ganado.

El trébedes (tres pies) era un soporte de hierro donde se ponía la olla, la paella, la cazuela y las parrillas para freír, hervir o hacer carne o verduras a la brasa.

A última hora de la tarde, tapado con la ceniza, se ponían al calor de las brasas: boniatos, patatas, cebollas, membrillos, manzanas, ... hechas de esta manera tenían un sabor incomparable.

Para sentarse alrededor de la lumbre, había dos pilones y dos sillas de enea y en un nivel más bajo cinco o seis sillas más altas, también de enea, que rodeaban el hogar, la gente cuando entraba bebía del porrón y se  sentaba junto al fuego para hacer la tertulia.


En el lado contrario a la lumbre había dos fogones de hierro fundido con las brasas y más abajo el cenicero.

Más tarde junto a los fogones se puso la cocina económica, también de hierro fundido, con tres fogones circulares, un horno a la izquierda, y abajo un sitio para poner la leña y más bajo el cenicero.

Encima de la cocina económica había sobre una altura de metro y medio, baldosas blancas y por encima una madera gruesa con ganchos para colgar el cucharón, la espumadera y otro enseres.



Y encima había colgados siete platos hondos, grandes, pintados a mano de épocas inmemoriales.

El armario que estaba en un rincón, tenía dos puertas con cristal y cortinas, con estantes de forma triangular, allí se guardaban platos, tazas, vasos,...

El mármol de la cocina, grueso y de color blanco como el fregadero, tenía dos agujeros que desaguaban en un pozo muerto.

El armario de madera, estaba forrado con una mosquitera para mantener la vianda cocida o cruda, fresca y protegida.

La mesa de la cocina tenía un cajón en cada esquina donde se ponían el cuchillos, tenedores y cucharas.

El techo estaba tenia vigas de hierro negro, con bovedillas de color amarillo.

El suelo estaba hecho con baldosas cuadradas de barro cocido.

La ventana se cerraba con unos ventanales de madera y por fuera tenía una reja de hierro.

Volver a hacer una cocina como aquella, hoy parece lo imposible.

LA VORA DEL FOC

L’ús del foc ve de molt antic, s’ha utilitzat tan per escalfar, com il·luminar o cuinar els aliments. La vida familiar girava al voltant d’aquest element tan preuat.

A l’edat mitjana els pobles es censaven per focs, no per habitants.

A pagès la llenya era una font d’energia molt important per a fer foc.

La vora del foc en els meus temps de petit i de jove, amb els pilons de fusta i les seves cadires de boga, eren el punt central de la estància, que donava escalfor i caliu familiar a les tardes i vesprades de la tardor, l’hivern i la primavera, amb xerrades i tertúlies del temps que corresponia viure en aquells dies.

Eren molts els fets que voltaven vora del foc, com a estris utilitzaven uns torrapans i uns molls per remoure les brases i acostar els troncs.

El ventall fet d’espart sencer servia per encendre el foc quan quedava ofegat i així revifar-lo.

L’espai del foc estava emparat per les parets laterals i la paret del fons, era en essència un lloc emblemàtic de la casa.

Al centre hi havia agafada a la paret una lleva de ferro gruixuda com un canell, allà anava enganxada una cadena que tenia adherida una peça de ferro amb ganxo a punta i punta per agafar l’olla gran, segons es fes servir per bullir l’aigua, per fer sabó o bé la matança del porc.

També se li posaven dos braços acabats en dos ganxos per sostenir les dues nanses de l’olla i fer el caldo o el que convingués.

A  l’olla gran s’hi feia bullir el menjar del bestiar.

El trespeus era un suport  de ferro on s’hi posava l’olla, la paella, la cassola i les graelles per fregir, bullir o fer carn o verdures a la brasa.

A l’última hora del vespre , tapat amb la cendra, es posaven al caliu: moniatos, patates, cebes, codonys, pomes,... fetes d’aquesta manera tenien un gust incomparable.

Per seure al voltant de la vora del foc, hi havia dos pilons i dues cadires de boga i en un nivell més baix cinc o sis cadires més altes, també de boga, que envoltaven la llar, la gent quan entrava bevia a galet del porró i seia al costat del foc per fer la tertúlia.

Al cantó contrari a la vora del foc hi havia dos fogons de ferro colat amb les brases i a sota el cendrer.

Més tard al costat dels fogons es va posar la cuina econòmica, també de ferro colat, amb tres fogons circulars, un forn a l’esquerra, a sota un llocper posar-hi la llenya per cremar  i més a sota el cendrer.

A sobre de la cuina econòmica hi havia amb una alçada de metre i mig, rajoles blanques i per sobre una fusta gruixuda amb claus de ganxo per penjar el cullerot, l’escumadora i altre estris.

I a sobre hi havia penjats set plats fondos, grans, pintats a mà d’èpoques immemorials.
 L’armari cantoner estava en un racó, tenia dues portes amb vidre i cortines, amb prestatges de forma triangular, allí es guardaven plats, tasses, gots,...

El marbre de la cuina, gruixut i de color blanc com l’aigüera, tenia dos forats que desaiguaven en un pou mort.

L’armariet de fusta, estava folrat amb una mosquitera per mantenir la vianda cuita o crua, fresca i protegida.

La taula de la cuina tenia un calaix a cada cantó on es posaven el ganivets, forquilles i culleres.

El sostre estava fet de bigues de ferro negres, amb revoltons de color groc.

El terra estava fet amb rajoles quadrades de fang cuit.

La finestra es tancava amb uns finestrons de fusta i per fora tenia una reixa de ferro.

Tornar a fer una cuina com aquella, avui sembla l’impossible.




10 de setembre del 2015

TIEMPO ATRÁS. TEMPS ERA TEMPS. EL ACEITE. (5)




El tiempo de las aceitunas es hacia el otoño, octubre, noviembre, diciembre, el tiempo del frío, recuerdo haber recogido aceitunas estando todo helado.

Recogida

Cuando las aceitunas están maduras se vuelven negras.
Era entonces el momento de batir los olivos y hacer caer las aceitunas con unas varas de avellano.

Se recogían de tierra e íbamos llenando una cesta, luego las vertíamos en sacos y con ello pasábamos el tiempo, era muy laborioso.

Luego íbamos al molino de cal Bialó para seguir todo el proceso.

Molienda

Era el primer paso, romper el fruto para luego poder obtener el aceite que tiene la aceituna.

Quedaba todo desmenuzado, transformado en una pasta que se colocaba sobre unos cilindros hechos con capachos de esparto.
Se ponía un cilindro sobre el otro formando una pila.

Al moler las aceitunas tenía que caer continuamente agua caliente, porque al mismo tiempo que aplastaba, el agua caliente sacaba el aceite de las aceitunas.

Prensa

Debajo había una canaleta que era donde iba a parar todo.

Extracción

Volvían a apretar para molerlo bien molido y cuando ya estaba desmenuzado quedaba compacto, las pieles de las aceitunas y los huesos triturados, todo aceitoso.

Esto era la leña que servía para tirar dentro del fuego, porque el horno funcionaba continuamente, de día y de noche, allí había unas pilas que alimentaban el fuego, unas brasas continuas, claro los huesos quemaban con el aceite.

El aceite bajaba a chorro mezclado con el agua e iba a parar dentro de un depósito, como el agua y el aceite no van juntos, quedaba el aceite encima y el agua debajo.

Con un cucharón de hierro y un cubo de cobre se recogía el aceite.

En casa

De la garrafa se pasaba a las tinajas y así teníamos aceite para todo el año.

En el molino siempre estaba el horno encendido, siempre caliente algo grande, hacía un calor allí dentro...

Con las brasas se estaba caliente en invierno y había tertulias... siempre estaba lleno de gente, había unas tertulias que era demasiado y como el depósito estaba lleno de aceite, allí siempre tenían panes de dos kilos, se cortaba, se hacían rebanadas y se tostaban de ambos lados con el calor del brasero.                                                         

Se rociaba la tostada con aceite, se daba la vuelta y se escurría. Una tostada de aquellas era una comida buenísima y allí siempre estaban los porrones llenos de vino, quien quería comía.

Vicente era el encargado de hacer todo el proceso del aceite, sabía de que iba.
Allí estaba la vida de antes, que era vida.



La vida al trull de l’oli 

El temps de les olives és cap a la tardor, octubre, novembre, desembre, el temps del fred, recordo un dia que havia plegat olives i estava glaçat.

Collita

Quan les olives estan madures es tornen negres.
Es batien les oliveres i es feien caure les olives amb unes vares d’avellaner.

Es plegaven de terra i anàvem omplint una senalla, després s’abocaven en sacs i amb això passàvem el temps, perquè era una feinada.                        

Molta

Després anàvem al trull de cal Bialó i les olives es tiraven al molí.

Era el primer pas, trencar el fruit per després poder obtenir l’oli que porta l’oliva.

Quedava tot trinxat, transformat en una pasta que es col·locava sobre unes sàrries fetes d’espàrrec de corda de mà gruixuda.
Es posaven una sàrria sobre l’altra formant una pila.

Al moldre les olives havia de caure contínuament aigua calenta, perquè al mateix temps que aixafava, l’aigua calenta treia l’oli de les olives.

Premsa
A sota hi havia una canaleta i un xopet que era a on anava a parar tot.

Extracció

El tornaven a estrènyer per moldre’l ben mòlt i quan es treia la pinyolada (quan ja estava trinxat) quedava compacte, això portava les pells de les olives i els pinyols trinxats, tot oliós.                                                                                                                    

Això era la llenya que servia per tirar dins del foc, perquè el forn anava contínuament, de dia i de nit, allà hi havia unes piles de pinyolada que alimentaven el foc, unes brases contínues, es clar els pinyols cremaven amb l’oli que portaven.

L’oli baixava a tro barrejat amb l’aigua i anava a parar dins del safareig on hi havia el xopet, com que l’aigua i l’oli no van plegats, quedava l’oli a sobre i l’aigua a sota.
Amb un mànec de ferro i una galleda de coure s’agafava l’oli. 

A casa                                                                                                                      

Dels barrals es passava a les gerres i teníem oli per tot l’any.

Al trull sempre hi havia el forn de foc encès, sempre calent una cosa gran, feia una calor allà dins...                                                                                      

Amb les brases s’estava calent a l’hivern, hi havia tertúlies... sempre estava ple de gent, hi havia unes tertúlies que era massa i com que el safareig estava ple d’oli, allà sempre tenien pa de pagès de dos quilos, es tallava i es feien llesques, es torraven a banda i 
banda amb l’escalfor del braser.

Es posava la torrada sucada per un cantó, es donava la volta a la torrada, i llavors s’escorria.                                                                                                             

Una torrada d’aquelles era un àpat boníssim i allà sempre hi havia els porrons plens de vi, qui volia menjava.

El Vicenç era l’encarregat de fer tot aquest procés de l’oli, sabia de que anava.

Allà havia la vida de abans, que era vida.


1 de setembre del 2015

TIEMPO ATRÁS. TEMPS ERA TEMPS. EL SALTO DEL FULQUET (4)



En Sant Climent había un poco más abajo de la fuente de la Camagriga, un salto de agua con una roca, que formaba una balsa: el "salto del Fulquet".

Por encima pasaba un acueducto hecho de obra y pizarra de unos cinco metros de altura, con tejas, por donde circulaba el agua que venía del arroyo de las Comes, que servía para regar los campos de cultivo. A cada lado había un depósito para almacenar el agua del riego.

En invierno cuando helaba, se formaban estalactitas de hielo de formas alargadas, que eran las delicias de los niños.

A los chicos nos gustaba ir a bañarnos desnudos en la balsa en aquellos calurosos días de verano.

Dejábamos la ropa en una esquina y nos sumergíamos  en la frescura del agua.

Recuerdo que una vez, el Josepet de cal Félix, cogió la ropa de los chicos y todos tuvieron que volver a casa desnudos.



Temps era temps. El salt del Fulquet (4)

A Sant Climent hi havia un tros més avall de la font de la Camagriga, un saltant d’aigua amb una roca, que formava una bassa: el “salt del Fulquet”.

Per sobre passava un aqüeducte fet d’obra i llicorella d’uns cinc metres d’alçada, amb teules, per on circulava l’aigua que venia de la riera de les Comes, que servia per regar els camps de conreu. 
                                                         
 A cada cantó hi havia un safareig que servia de dipòsit per emmagatzemar l’aigua del reg.

A l’hivern quan glaçava, es formaven estalactites de gel de formes allargades, que eren les delícies dels nens.

Als nois ens agradava anar a banyar-nos despullats a la bassa en aquells calorosos dies d’estiu.

Deixàvem la roba a un cantó i ens submergíem dins la frescor de l’aigua.

Recordo que una vegada, el Josepet de cal Félix, va agafar la roba dels nois i tots van haver de tornar a casa despullats.