15 de febrer del 2014

UN TARONGER...




A primers d'abril vaig començar a fer fotos del taronger florit. L'olor de les flors de tarongina atreia les abelles i els borinots. Quinze dies després, la polinització dels insectes començava a donar els seus fruits. A l'octubre només havien quedat dues taronges (vaja èxit!) i el fort vent d'aquest cap de setmana, va deixar a l'arbre solament una tarongeta, que m'he afanyat a fotografiar abans que desaparegui.












5 de febrer del 2014

(3) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ. ¿POR QUÉ CATALUÑA NO QUERÍA UN REY FRANCÉS?






Retrato de Felipe V, colocado boca abajo en el Museo de l'Almodí de Xàtiva. Felipe V va ordenar la destrucción de la ciudad y el destierro a Castilla de sus habitantes.


La Guerra de los Treinta Años (1618-1648)

Al estar el Reino de Castilla en contra del Reino de Francia, Felipe IV y su Conceller Conde - Duque de Olivares hicieron toda una serie de exigencias a los catalanes: que colaboraran con dinero y con hombres en una guerra que en nada afectaba Cataluña.

Las Constituciones de Cataluña, que el mismo rey había jurado, garantizaban el derecho de los catalanes a que la asistencia al rey se haría libremente, nunca por imposición. La Generalitat se vio sometida a todo tipo de presiones en la persona de su presidente, Pau Claris, y del representante del brazo militar, Francisco de Tamarit, que fue encarcelado .

Todo ello dio lugar a la guerra que en Cataluña es conocida como Guerra de los Segadores (1640-1652) que termina con el Tratado de los Pirineos de 1659 , y que supuso que la Cataluña del Norte pasara a soberanía del Reino de Francia .

El tratado de los Pirineos

En 1659 los representantes de Felipe IV de España y de Luis XIV de Francia firmaron el tratado de los Pirineos, que ponía fin a la Guerra de los Treinta Años .                                                                                                                  

Para los franceses fue una gran victoria, pero no así para Cataluña, para la que los acuerdos, tomados sin la preceptiva consulta a las Cortes Catalanas, tuvieron consecuencias nefastas , pues establecían la pérdida del Rosellón , del Vallespir, del Conflent, del Capcir y de 33 pueblos de la Cerdanya .
 
Un edicto de 1700 prohibió en estos territorios el uso del catalán en documentos oficiales y en la enseñanza pública .
 
 La Guerra del Nueve Años

Esta guerra se declaró en 1688 como respuesta a la agresiva política del Rey Sol.
 
Francia invadió Cataluña con la clara intención de impedir posibles ataques hispánicos en su territorio desde las bases catalanas . Rápidamente aseguró el control de la Cerdanya hispana, cerrando así el paso al Rosellón.
 
No contento con el control del norte del Principado, Luis XIV lanzó en 1693 sus tropas a la conquista del resto del territorio . Rosas sucumbió ese mismo año, seguida un mes más tarde de Palamós y Gerona. En 1697 los franceses llegaron a Barcelona , que cayó en agosto.
 
Nunca en un conflicto como en esta guerra se vio tan claro que Cataluña era , de hecho el baluarte defensivo de toda la Corona de Aragón y, por extensión de la monarquía hispana .
 
No fue suficiente para convencer a los políticos de la corte de Mardrid , aunque los catalanes colaboraron al máximo de sus fuerzas para expulsar de su territorio a las tropas invasoras del monarca francés.
 
Los catalanes que además, confiaron en la posibilidad de la recuperación de la Cataluña Norte (perdida a raíz del Tratado de los Pirineos), se encontraron con una monarquía que bastante poco hizo para no perder toda Cataluña.
 
Ante la muerte sin descendientes directos de Carlos II, la corte de Madrid no tuvo ninguna dificultad , todo lo contrario , a desear que toda la herencia hispana fuera a parar al nieto del monarca que más había hecho para destruir dicha hegemonía hispana en Europa: Felipe V.

 ..................................................................................................



 La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648)

Al  estar el Regne de Castella en contra del Regne de França, Felip IV i el seu conceller Comte-duc d'Olivares van fer tota una sèrie d'exigències als catalans: entre d’altres que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava el Principat de Catalunya.

Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a que l'assistència al rei es faria lliurement, mai per imposició.                                                                                                               
La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu president, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat.

Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra dels Segadors (1640-1652) que acaba amb el Tractat dels Pirineus de 1659, i que suposà que la Catalunya del Nord  passés a sobirania del Regne de França.

El tractat dels Pirineus

El 1659 els representants de Felip IV d’Espanya i de Lluis XIV de França signaren el tractat dels Pirineus, que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys. 

Per als francesos fou una gran victoria, però no així per a Catalunya, per a la qual els acords, presos sense la preceptiva consulta a les Corts Catalanes, tingueren conseqüencies nefastes, doncs establien la pèrdua del Roselló, del Vallespir, del Conflent, del Capcir i de 33 pobles de la Cerdanya.

Un edicte del 1700 prohibí en aquests territoris l’ús del català en documents oficials i en l’ensenyament públic.

La Guerra del Nou Anys

Aquesta guerra es va declarar el 1688 com a resposta a l’agressiva política del Rei Sol.

França envaí Catalunya amb la clara intenció d’impedir posibles atacs hispànics al seu territorio des de les bases catalanes. Rapidament assegurà el control de la Cerdanya hispana, tancant així el pas al Roselló.

No content amb el control del nord del Principat, Lluís XIV llançà el 1693 les seves tropes a la conquesta de la resta del territori. Roses va sucumbir aquell mateix any, seguida un mes més tard de Palamós i Girona. El 1697 els francesos arribaren a Barcelona, que va caure a l’agost.

Mai en un conflicte com en aquesta guerra no es va veure tan clar que Catalunya era, de fet el baluard defensiu de tota la Corona d’Aragó i, per extensió de la monarquía hispana.

No va ser suficient per convencer els polítics de la cort, tot i que els catalans van col.laborar al màxim de les seves forces per tal d’expulsar del seu territori les tropes invasores del monarca francés.

Els catalans que a més, van confiar en la possibilitat de la recuperació de la Catalunya Nord (perduda arran del tractat dels Pirineus), es trobaren amb una monarquia que prou va fer per no perdre tota Catalunya.

Davant la mort sense descendents directes de Carles II, la cort de Madrid no va tenir cap dificultat, tot al contrari, a desitjar que tota l’herència hispana anés a parar al nét del monarca que més havia fet per destruir l’esmentada hegemonia hispana a Europa: Felip V.



16 de gener del 2014

(2) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ. EL PERQUÈ DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ



Vista Marítima de Barcelona. Gravat del segle XVIII

Durant tres-cents anys hem compartit amb altres pobles d’Espanya un Estat que ens va ser imposat com a conseqüència d’una derrota militar. Malgrat les greus dificultats, hem pogut sobreviure com a poble diferenciat i preservar la nostra identitat, i mai no hem renunciat a la nostre sobirania.

Cal destacar que una de les característiques més interessants de les relacions entre Catalunya i la cort de Madrid durant les dècades anteriors a la Guerra de Successió, va ser la desconfiança que sempre van suscitar els catalans entre els polítics castellans després de la Guerra dels Segadors (1640-1652).

A la castellanofòbia suscitada al Principat durant l’ època del comte duc  d‘Olivares i la pèrdua de la Catalunya Nord (Tractat dels Pirineus del 1659),  s’afegiria una francofòbia a causa dels excessos comesos per les tropes de Lluís XIV, davant la voracitat del monarca francès envers els territori català. 

 La guerra de Successió va ser una conseqüència directa del testament de Carles II, que cedí la totalitat dels seus regnes al duc d’Anjou, nét de Lluís XIV, que fou proclamat rei amb el nom de Felip V (Felip IV als territoris catalanoaragonesos).

Les reaccions  a l’acceptació del testament de Carles II no es van fer esperar. L’imperi austríac en raó dels propis drets a la corona espanyola, i Anglaterra i les Províncies Unides, pels seus interessos comercials, van ser els primers en mostrar la seva oposició a que el nét del Rei Sol, es convertís en el nou sobirà hispànic.

La guerra de Successió ja era un fet al continent quan, a Viena, l’altre pretendent al tron espanyol, va ser proclamat rei de la monarquia espanyola amb el nom de Carles III.

Catalunya era una peça cobejada pels aliats, que ja havien fracassat en el primer intent de fer-se amb ella el 1704.

Quan el juny de 1705 es va signar el Pacte de Gènova, pel qual Catalunya es vinculava amb les potències signants de la Gran Aliança de La Haia, els representants de la reina Anna d’Anglaterra van prometre amistat i suport als catalans, i el compromís de no abandonar-los mai i mantenir les seves constitucions i les seves lleis. 

Catalunya en aquest conflicte, es va alinear al costat de la potència naval més important de l’ època: Anglaterra, de fet aquesta va ser la veritable guanyadora de la Guerra de Successió, gràcies a les importants concessions comercials, econòmiques i territorials que va obtenir en el tractat d’Utrecht.

La torna d’aquesta victòria va ser l’incompliment flagrant dels pactes que havia signat a Gènova amb els seus antics aliats i grans damnificats de la contesa: els catalans.

*********************************************************

 ( 2 ) CRÓNICA DE UNA OCUPACIÓN. EL PORQUÉ DE LA GUERRA DE SUCESIÓN

Durante trescientos años hemos compartido con otros pueblos de España un Estado que nos fue impuesto como consecuencia de una derrota militar. A pesar de las graves dificultades, hemos podido sobrevivir como pueblo diferenciado y preservar nuestra identidad , y nunca hemos renunciado a nuestra soberanía.

Cabe destacar que una de las características más interesantes de las relaciones entre Cataluña y la corte de Madrid durante las décadas anteriores a la Guerra de Sucesión, fue la desconfianza que siempre suscitaron los catalanes entre los políticos castellanos tras la Guerra de los Segadores (1640-1652).

A la castellanofóbia suscitada en el Principado durante la época del conde duque de Olivares y la pérdida de la Cataluña Norte por el Tratado de los Pirineos de 1659, se añadiría una francofóbia debido a los excesos cometidos por las tropas de Luis XIV, ante la voracidad del monarca francés hacia el territorio catalán.

 
La guerra de Sucesión fue una consecuencia directa del testamento de Carlos II, que cedió la totalidad de sus reinos al duque de Anjou  nieto de Luis XIV, que fue proclamado rey con el nombre de Felipe V ( Felipe IV en los territorios catalanoaragoneses ).

Las reacciones a la aceptación del testamento de Carlos II no se hicieron esperar. El imperio austriaco en razón de los propios derechos a la corona española, e Inglaterra y las Provincias Unidas, por sus intereses comerciales, fueron los primeros en mostrar su oposición a que el nieto del Rey Sol, se convirtiera en el nuevo soberano hispánico .

La guerra de Sucesión ya era un hecho en el continente cuando, en Viena, el otro pretendiente al trono español, fue proclamado rey de la monarquía española con el nombre de Carlos III.

Cataluña era una pieza codiciada por los aliados, que ya habían fracasado en el primer intento de hacerse con ella en el 1704.

Cuando en junio de 1705 se firmó el Pacto de Génova, por el que Cataluña se vinculaba a las potencias firmantes de la Gran Alianza de La Haya, los representantes de la reina Ana de Inglaterra prometieron amistad y apoyo a los catalanes, y el compromiso de no abandonarlos nunca y mantener sus constituciones y sus leyes .

Cataluña en este conflicto, se alineó al lado de la potencia naval más importante de la época: Inglaterra, de hecho esta fue la verdadera ganadora de la Guerra de Sucesión, gracias a las importantes concesiones comerciales, económicas y territoriales que obtuvo en el tratado de Utrecht.

La otra cara de esta victoria fue el incumplimiento flagrante de los pactos que había firmado en Génova con sus antiguos aliados y grandes damnificados de la contienda: los catalanes.
.


12 de gener del 2014

(1) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ




L'antiga catedral de Lleida, la Seu vella.



Diu la dita popular que “ Quan el mal ve de Almansa a tots alcança” i aquesta percepció de la realitat s’ajustava estrictament a la realitat.

En efecte, la victòria aconseguida  en la batalla d’Almansa va obrir als borbònics les portes del Regne de Valencia, però no es va aturar aquí l’ofensiva: a l’estiu, Lleida es va convertir en un objectiu prioritari.

Al capdavant d’un exèrcit de 30.000 homes, el duc d’Orleans va avançar des de la vila de Fraga, convertida en el seu centre d’operacions, i no va trigar a ocupar l’estratègica plaça de Balaguer. El camí cap a Lleida quedava així obert.

El 9 de setembre de 1707, el setge al voltant de la capital del Segrià era ja una realitat. Lleida, defensada per una força de 2.500 anglo-holandesos, només va poder resistir dos mesos.

El 12 de novembre, un cop es va evidenciar la impossibilitat de l’arribada de reforços, la ciutat capitulava.
La capitulació, però, no va salvar la seva població civil dels saquejos i la venjança dels soldats de les dues corones.

La catedral lleidatana és una de les obres més representatives de la transició del romànic al gòtic. Està situada en un turó que domina tota la ciutat, per això l’edifici va ser desmantellat pels borbònics per convertir-lo en una caserna militar.

L’església  del convent dominic del Roser, va ser destruïda durant els saquejos posteriors a la rendició de la ciutat. 
Set-cents lleidatans que hi havien cercat refugi van ser executats per ordre de Felip V. 
 
En el transcurs de les operacions d’ocupació del territori, les tropes borbòniques començaren a aplicar noves tàctiques de represàlies militars indiscriminades contra la població civil: des de la requisa de collites, el saqueig i l’incendi de propietats, fins a l’execució  sumària dels considerats desafectes.

Després de la capitulació Lleida fou lliurada al pillatge i saqueig de la soldadesca. Com assenyalava Feliu de la Penya, “...no puedo omitir la crueldat executada por los franceses, (...) pues se passaron a filo de espada casi todos, y fueron muy raros los que pudieron librarse de la cólera de los vencedores”.

******************************************************************** 


Dice el dicho popular que "Cuando el mal viene de Almansa a todos alcanza " y esta percepción de la realidad se ajustaba estrictamente a la realidad.

En efecto , la victoria conseguida en la batalla de Almansa abrió a los borbónicos las puertas del Reino de Valencia, pero no se detuvo allí la ofensiva: en  el verano, Lleida se convirtió en un objetivo prioritario.

Al frente de un ejército de 30.000 hombres, el duque de Orleans avanzó desde la villa de Fraga , convertida en su centro de operaciones, y no tardó en ocupar la estratégica plaza de Balaguer . El camino hacia Lleida quedaba así abierto.

El 9 de septiembre de 1707, el cerco alrededor de la capital del Segrià era ya una realidad. Lleida, defendida por una fuerza de 2.500 anglo- holandeses, sólo pudo resistir dos meses .El 12 de noviembre, una vez se evidenció la imposibilidad de la llegada de refuerzos, la ciudad capitulaba.

La capitulación, sin embargo, no salvó a su población civil de los saqueos y la venganza de los soldados borbónicos.La catedral leridana es una de las obras más representativas de la transición del románico al gótico. Está situada en una colina que domina toda la ciudad, por eso el edificio fue desmantelado para convertirlo en un cuartel militar.

La iglesia del convento dominico del Roser, fue destruida durante los saqueos posteriores a la rendición de la ciudad .Setecientos leridanos que había buscado refugio fueron ejecutados por orden de Felipe V.

En el transcurso de las operaciones de ocupación del territorio, las tropas borbónicas comenzaron a aplicar nuevas tácticas de represalias militares indiscriminadas contra la población civil: desde la requisa de cosechas, el saqueo y el incendio de propiedades, hasta la ejecución sumaria de los considerados desafectos.

Después de la capitulación de Lleida, la ciudad fue entregada al pillaje y saqueo de la soldadesca.
                                                 

Como señalaba Feliu de la Peña , "... no puedo omitir la crueldad ejecutada por los franceses, ( ... ) pues se passaron a filo de espada a casi todos, y fueron muy raros los que pudieron librarse de la cólera de los vencedores " .

5 de gener del 2014

ARRIBEN ELS REIS!!!


Per als que un dia han estat nens i han somniat amb un món de contes on habitaven éssers fantàstics.

Per als que deixaven junt a la finestra les sabatetes i també l'aigua per als camells i el torró per als Reis, esperant el matí amb il·lusió.

Nits de Reis... Nit màgica!

Per als que tenen aquell record intacte dins del seu cor, vagi aquesta preciosa cançó de Jaume Sisa: “Qualsevol nit pot sortir el sol”...

******************************************************************************

Para los que un día han sido niños y han soñado con un mundo de cuentos donde habitaban seres fantásticos.

Para los que dejaban junto a la ventana los zapatitos y también el agua para los camellos y el turrón para los Reyes, esperando el mañana con ilusión.

Noche de Reyes... ¡Noche màgica!

Para los que tienen aquel recuerdo intacto dentro de su corazón, vaya esta preciosa canción de Jaume Sisa: “Cualquier noche puede salir el sol”...




CUALQUIER NOCHE PUEDE SALIR EL SOL

Hace una noche clara y tranquila, está la luna que da luz,
los invitados van llegando y van llenando toda la casa
de colores y de perfumes.
Hete aquí a Blancanieves, Pulgarcito, los Tres Cerditos
el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad,
Ali babá y Gullivert.
Oh, bienvenidos, pasad, pasad, de las tristezas haremos humo
mi casa es vuestra casa, si es que hay casas de alguien.
Hola Jaimito, y doña Urraca, y Carpanta y Barbazul,
Frankenstein y el Hombre Lobo, el conde Drácula y Tarzán,
la mona Chita y Peter Pan,
la señorita Marieta del ojo vivo viene con un soldado,
los Reyes de Oriente, Papa Noel, el pato Donald y Pascual,
la Pepa Maca y Superman.
Buenas noches señor King Kong, señor Asterix y Taxi-Key,
Roberto Alcázar y Pedrín, el Hombre del Saco y Patufet,
Señor Charlot, señor Obélix,
Pinocho viene con la Moños cogida del brazo,
está la mujer que vende globos, la familia Ulises
y el Capitán Trueno en patinete.
Y a las doce han llegado la hada buena y la Cenicienta,
Tom y Jerry, la bruja Calixta, Bambi y Moby Dick
y la emperatriz Sissí,
y Mortadelo y Filmemón, y Guillermo Brown y Guillermo Tell,
la Caperucita roja, el Lobo Feroz y el ‘Caganer’
Cocoliso y Popeye.
Oh, bienvenidos, pasad, pasad, ahora ya no falta nadie,
o quizás sí, ya me doy cuenta que sólo faltas tú,
también puedes venir si quieres, te esperamos, hay sitio para todos
el tiempo no cuenta, ni el espacio, cualquier noche puede salir el sol.