Un camí, quina paraula més curta de dir, quina cosa més llarga de seguir. Josep Maria de Sagarra
15 de febrer del 2014
UN TARONGER...
A primers d'abril vaig començar a fer fotos del taronger florit. L'olor de les flors de tarongina atreia les abelles i els borinots. Quinze dies després, la polinització dels insectes començava a donar els seus fruits. A l'octubre només havien quedat dues taronges (vaja èxit!) i el fort vent d'aquest cap de setmana, va deixar a l'arbre solament una tarongeta, que m'he afanyat a fotografiar abans que desaparegui.
5 de febrer del 2014
(3) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ. ¿POR QUÉ CATALUÑA NO QUERÍA UN REY FRANCÉS?
Retrato de Felipe V, colocado boca abajo en el Museo de l'Almodí de Xàtiva. Felipe V va ordenar la destrucción de la ciudad y el destierro a Castilla de sus habitantes.
La Guerra de los Treinta Años
(1618-1648)
Al estar el Reino de Castilla en contra del Reino de Francia, Felipe IV y su Conceller Conde - Duque de Olivares hicieron toda una serie de exigencias a los catalanes: que colaboraran con dinero y con hombres en una guerra que en nada afectaba Cataluña.
Las Constituciones de Cataluña, que el mismo rey había jurado, garantizaban el derecho de los catalanes a que la asistencia al rey se haría libremente, nunca por imposición. La Generalitat se vio sometida a todo tipo de presiones en la persona de su presidente, Pau Claris, y del representante del brazo militar, Francisco de Tamarit, que fue encarcelado .
Todo ello dio lugar a la guerra que en Cataluña es conocida como Guerra de los Segadores (1640-1652) que termina con el Tratado de los Pirineos de 1659 , y que supuso que la Cataluña del Norte pasara a soberanía del Reino de Francia .
El tratado de los Pirineos
En
1659 los representantes de Felipe IV de España y de Luis XIV de Francia
firmaron el tratado de los Pirineos, que ponía fin a la Guerra de los Treinta
Años .
Para los franceses fue una gran victoria, pero no así para Cataluña,
para la que los acuerdos, tomados sin la preceptiva consulta a las Cortes
Catalanas, tuvieron consecuencias nefastas , pues establecían la pérdida del
Rosellón , del Vallespir, del Conflent, del Capcir y de 33 pueblos de la
Cerdanya .
Un edicto de 1700 prohibió en estos territorios el uso del catalán en
documentos oficiales y en la enseñanza pública .
La Guerra del Nueve Años
Esta guerra se declaró en 1688 como respuesta a la agresiva política del Rey Sol.
Francia invadió Cataluña con la clara intención de impedir posibles ataques
hispánicos en su territorio desde las bases catalanas . Rápidamente aseguró el
control de la Cerdanya hispana, cerrando así el paso al Rosellón.
No contento con el control del norte del Principado, Luis XIV lanzó en 1693
sus tropas a la conquista del resto del territorio . Rosas sucumbió ese mismo
año, seguida un mes más tarde de Palamós y Gerona. En 1697 los franceses
llegaron a Barcelona , que cayó en agosto.
Nunca en un conflicto como en esta guerra se vio tan claro que Cataluña era ,
de hecho el baluarte defensivo de toda la Corona de Aragón y, por extensión de
la monarquía hispana .
No fue suficiente para convencer a los políticos de la corte de Mardrid ,
aunque los catalanes colaboraron al máximo de sus fuerzas para expulsar de su
territorio a las tropas invasoras del monarca francés.
Los catalanes que además, confiaron en la posibilidad de la recuperación de la
Cataluña Norte (perdida a raíz del Tratado de los Pirineos), se encontraron
con una monarquía que bastante poco hizo para no perder toda Cataluña.
Ante la muerte sin descendientes directos de Carlos II, la corte de Madrid no
tuvo ninguna dificultad , todo lo contrario , a desear que toda la herencia
hispana fuera a parar al nieto del monarca que más había hecho para destruir
dicha hegemonía hispana en Europa: Felipe V.
..................................................................................................
La Guerra dels Trenta Anys
(1618-1648)
Al estar el Regne de Castella en contra
del Regne de França, Felip IV i el seu conceller Comte-duc d'Olivares van
fer tota una sèrie d'exigències als catalans: entre d’altres que col·laboressin
amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava el Principat de
Catalunya.
Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el
dret dels catalans a que l'assistència al rei es faria lliurement, mai per
imposició.
La Generalitat
es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu president,
Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou
empresonat.
Tot això donà lloc a la guerra que a Catalunya és coneguda com a Guerra
dels Segadors (1640-1652) que acaba amb el Tractat dels Pirineus de 1659, i que
suposà que la Catalunya del Nord passés a sobirania del Regne de França.
El tractat dels
Pirineus
El 1659 els representants de Felip IV d’Espanya i de Lluis XIV de França
signaren el tractat dels Pirineus, que posava fi a la Guerra dels Trenta Anys.
Per als francesos fou una gran victoria, però no així per a Catalunya, per a la
qual els acords, presos sense la preceptiva consulta a les Corts Catalanes,
tingueren conseqüencies nefastes, doncs establien la pèrdua del Roselló, del
Vallespir, del Conflent, del Capcir i de 33 pobles de la Cerdanya.
Un edicte del 1700 prohibí en aquests territoris l’ús del català en
documents oficials i en l’ensenyament públic.
La Guerra del
Nou Anys
Aquesta guerra es va declarar el 1688 com a resposta a l’agressiva política
del Rei Sol.
França envaí Catalunya amb la clara intenció d’impedir posibles atacs
hispànics al seu territorio des de les bases catalanes. Rapidament assegurà el
control de la Cerdanya hispana, tancant així el pas al Roselló.
No content amb el control del nord del Principat, Lluís XIV llançà el 1693
les seves tropes a la conquesta de la resta del territori. Roses va sucumbir
aquell mateix any, seguida un mes més tard de Palamós i Girona. El 1697 els
francesos arribaren a Barcelona, que va caure a l’agost.
Mai en un conflicte com en aquesta guerra no es va veure tan clar que
Catalunya era, de fet el baluard defensiu de tota la Corona d’Aragó i, per
extensió de la monarquía hispana.
No va ser suficient per convencer els polítics de la cort, tot i que els
catalans van col.laborar al màxim de les
seves forces per tal d’expulsar del seu territori les tropes invasores del
monarca francés.
Els catalans que a més, van confiar en la possibilitat de la
recuperació de la Catalunya Nord (perduda arran del tractat dels Pirineus), es
trobaren amb una monarquia que prou va fer per no perdre tota Catalunya.
Davant la mort sense descendents directes de Carles II, la cort de Madrid
no va tenir cap dificultat, tot al contrari, a desitjar que tota l’herència
hispana anés a parar al nét del monarca que més havia fet per destruir l’esmentada
hegemonia hispana a Europa: Felip V.
16 de gener del 2014
(2) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ. EL PERQUÈ DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
Vista Marítima de Barcelona. Gravat del segle XVIII
Durant
tres-cents anys hem compartit amb altres
pobles d’Espanya un Estat que ens va ser imposat com a conseqüència d’una
derrota militar. Malgrat les greus dificultats, hem pogut sobreviure com a
poble diferenciat i preservar la nostra identitat, i mai no hem renunciat a la
nostre sobirania.
Cal
destacar que una de les característiques més interessants de les relacions
entre Catalunya i la cort de Madrid durant les dècades anteriors a la Guerra de
Successió, va ser la desconfiança que sempre van suscitar els catalans entre
els polítics castellans després de la Guerra dels Segadors (1640-1652).
A la
castellanofòbia suscitada al Principat durant l’ època del comte duc d‘Olivares i la pèrdua de la Catalunya Nord
(Tractat dels Pirineus del 1659), s’afegiria una francofòbia a causa dels
excessos comesos per les tropes de Lluís XIV, davant la voracitat del monarca
francès envers els territori català.
La guerra de Successió va ser una conseqüència
directa del testament de Carles II, que cedí la totalitat dels seus regnes al
duc d’Anjou, nét de Lluís XIV, que fou proclamat rei amb el nom de Felip V
(Felip IV als territoris catalanoaragonesos).
Les
reaccions a l’acceptació del testament
de Carles II no es van fer esperar. L’imperi austríac en raó dels propis drets
a la corona espanyola, i Anglaterra i les Províncies Unides, pels seus
interessos comercials, van ser els primers en mostrar la seva oposició a que el
nét del Rei Sol, es convertís en el nou sobirà hispànic.
La
guerra de Successió ja era un fet al continent quan, a Viena, l’altre
pretendent al tron espanyol, va ser proclamat rei de la monarquia espanyola amb
el nom de Carles III.
Catalunya
era una peça cobejada pels aliats, que ja havien fracassat en el primer intent
de fer-se amb ella el 1704.
Quan
el juny de 1705 es va signar el Pacte de Gènova, pel qual Catalunya es
vinculava amb les potències signants de la Gran Aliança de La Haia, els
representants de la reina Anna d’Anglaterra van prometre amistat i suport als
catalans, i el compromís de no abandonar-los mai i mantenir les seves
constitucions i les seves lleis.
Catalunya
en aquest conflicte, es va alinear al costat de la potència naval més important
de l’ època: Anglaterra, de fet aquesta va ser la veritable guanyadora de la
Guerra de Successió, gràcies a les importants concessions comercials,
econòmiques i territorials que va obtenir en el tractat d’Utrecht.
La
torna d’aquesta victòria va ser l’incompliment flagrant dels pactes que havia
signat a Gènova amb els seus antics aliats i grans damnificats de la contesa:
els catalans.
*********************************************************
( 2 ) CRÓNICA DE UNA OCUPACIÓN. EL PORQUÉ DE LA GUERRA DE SUCESIÓN
Durante trescientos años hemos compartido con otros pueblos de España un Estado que nos fue impuesto como consecuencia de una derrota militar. A pesar de las graves dificultades, hemos podido sobrevivir como pueblo diferenciado y preservar nuestra identidad , y nunca hemos renunciado a nuestra soberanía.
Cabe destacar que una de las características más interesantes de las relaciones entre Cataluña y la corte de Madrid durante las décadas anteriores a la Guerra de Sucesión, fue la desconfianza que siempre suscitaron los catalanes entre los políticos castellanos tras la Guerra de los Segadores (1640-1652).
A la castellanofóbia suscitada en el Principado durante la época del conde duque de Olivares y la pérdida de la Cataluña Norte por el Tratado de los Pirineos de 1659, se añadiría una francofóbia debido a los excesos cometidos por las tropas de Luis XIV, ante la voracidad del monarca francés hacia el territorio catalán.
La guerra de Sucesión fue una consecuencia directa del testamento de Carlos II, que cedió la totalidad de sus reinos al duque de Anjou nieto de Luis XIV, que fue proclamado rey con el nombre de Felipe V ( Felipe IV en los territorios catalanoaragoneses ).
Las reacciones a la aceptación del testamento de Carlos II no se hicieron esperar. El imperio austriaco en razón de los propios derechos a la corona española, e Inglaterra y las Provincias Unidas, por sus intereses comerciales, fueron los primeros en mostrar su oposición a que el nieto del Rey Sol, se convirtiera en el nuevo soberano hispánico .
La guerra de Sucesión ya era un hecho en el continente cuando, en Viena, el otro pretendiente al trono español, fue proclamado rey de la monarquía española con el nombre de Carlos III.
Cataluña era una pieza codiciada por los aliados, que ya habían fracasado en el primer intento de hacerse con ella en el 1704.
Cuando en junio de 1705 se firmó el Pacto de Génova, por el que Cataluña se vinculaba a las potencias firmantes de la Gran Alianza de La Haya, los representantes de la reina Ana de Inglaterra prometieron amistad y apoyo a los catalanes, y el compromiso de no abandonarlos nunca y mantener sus constituciones y sus leyes .
Cataluña en este conflicto, se alineó al lado de la potencia naval más importante de la época: Inglaterra, de hecho esta fue la verdadera ganadora de la Guerra de Sucesión, gracias a las importantes concesiones comerciales, económicas y territoriales que obtuvo en el tratado de Utrecht.
La otra cara de esta victoria fue el incumplimiento flagrante de los pactos que había firmado en Génova con sus antiguos aliados y grandes damnificados de la contienda: los catalanes.
12 de gener del 2014
(1) CRÒNICA D'UNA OCUPACIÓ
L'antiga catedral de Lleida, la Seu vella.
Diu la
dita popular que “ Quan el mal ve de Almansa a tots alcança” i aquesta
percepció de la realitat s’ajustava estrictament a la realitat.
En
efecte, la victòria aconseguida en la
batalla d’Almansa va obrir als borbònics les portes del Regne de Valencia, però
no es va aturar aquí l’ofensiva: a l’estiu, Lleida es va convertir en un objectiu
prioritari.
Al
capdavant d’un exèrcit de 30.000 homes, el duc d’Orleans va avançar des de la
vila de Fraga, convertida en el seu centre d’operacions, i no va trigar a
ocupar l’estratègica plaça de Balaguer. El camí cap a Lleida quedava així
obert.
El 9
de setembre de 1707, el setge al voltant de la capital del Segrià era ja una
realitat. Lleida, defensada per una força de 2.500 anglo-holandesos, només va
poder resistir dos mesos.
El
12 de novembre, un cop es va evidenciar la impossibilitat de l’arribada de
reforços, la ciutat capitulava.
La
capitulació, però, no va salvar la seva població civil dels saquejos i la
venjança dels soldats de les dues corones.
La
catedral lleidatana és una de les obres més representatives de la transició del
romànic al gòtic. Està situada en un turó que domina tota la ciutat, per això l’edifici
va ser desmantellat pels borbònics per convertir-lo en una caserna militar.
L’església
del convent dominic del Roser, va ser
destruïda durant els saquejos posteriors a la rendició de la ciutat.
Set-cents
lleidatans que hi havien cercat refugi van ser executats per ordre de Felip V.
En
el transcurs de les operacions d’ocupació del territori, les tropes borbòniques
començaren a aplicar noves tàctiques de represàlies militars indiscriminades
contra la població civil: des de la requisa de collites, el saqueig i l’incendi
de propietats, fins a l’execució sumària
dels considerats desafectes.
Després
de la capitulació Lleida fou lliurada al pillatge i saqueig de la
soldadesca. Com assenyalava Feliu de la Penya, “...no puedo omitir la crueldat
executada por los franceses, (...) pues se passaron a filo de espada casi
todos, y fueron muy raros los que pudieron librarse de la cólera de los
vencedores”.
********************************************************************
Dice el dicho popular que "Cuando el mal viene de Almansa a todos alcanza " y esta percepción de la realidad se ajustaba estrictamente a la realidad.
En efecto , la victoria conseguida en la batalla de Almansa abrió a los borbónicos las puertas del Reino de Valencia, pero no se detuvo allí la ofensiva: en el verano, Lleida se convirtió en un objetivo prioritario.
Al frente de un ejército de 30.000 hombres, el duque de Orleans avanzó desde la villa de Fraga , convertida en su centro de operaciones, y no tardó en ocupar la estratégica plaza de Balaguer . El camino hacia Lleida quedaba así abierto.
El 9 de septiembre de 1707, el cerco alrededor de la capital del Segrià era ya una realidad. Lleida, defendida por una fuerza de 2.500 anglo- holandeses, sólo pudo resistir dos meses .El 12 de noviembre, una vez se evidenció la imposibilidad de la llegada de refuerzos, la ciudad capitulaba.
La capitulación, sin embargo, no salvó a su población civil de los saqueos y la venganza de los soldados borbónicos.La catedral leridana es una de las obras más representativas de la transición del románico al gótico. Está situada en una colina que domina toda la ciudad, por eso el edificio fue desmantelado para convertirlo en un cuartel militar.
La iglesia del convento dominico del Roser, fue destruida durante los saqueos posteriores a la rendición de la ciudad .Setecientos leridanos que había buscado refugio fueron ejecutados por orden de Felipe V.
En el transcurso de las operaciones de ocupación del territorio, las tropas borbónicas comenzaron a aplicar nuevas tácticas de represalias militares indiscriminadas contra la población civil: desde la requisa de cosechas, el saqueo y el incendio de propiedades, hasta la ejecución sumaria de los considerados desafectos.
Después de la capitulación de Lleida, la ciudad fue entregada al pillaje y saqueo de la soldadesca.
Como
señalaba Feliu de la Peña , "... no puedo omitir la crueldad ejecutada
por los franceses, ( ... ) pues se passaron a filo de espada a casi
todos, y fueron muy raros los que pudieron librarse de la cólera de los
vencedores " .
5 de gener del 2014
ARRIBEN ELS REIS!!!
Per als que un dia han estat nens i han somniat amb un món de contes on habitaven éssers fantàstics.
Per als que deixaven junt a la finestra les sabatetes i també l'aigua per als camells i el torró per als Reis, esperant el matí amb il·lusió.
Nits de Reis... Nit màgica!
Per als que tenen aquell record intacte dins del seu cor, vagi aquesta preciosa cançó de Jaume Sisa: “Qualsevol nit pot sortir el sol”...
******************************************************************************
Para los que un día han sido niños y han soñado con un mundo de cuentos donde habitaban seres fantásticos.
Para los que dejaban junto a la ventana los zapatitos y también el agua para los camellos y el turrón para los Reyes, esperando el mañana con ilusión.
Noche de Reyes... ¡Noche màgica!
Para los que tienen aquel recuerdo intacto dentro de su corazón, vaya esta preciosa canción de Jaume Sisa: “Cualquier noche puede salir el sol”...
CUALQUIER NOCHE PUEDE SALIR EL SOL
Hace una noche clara y tranquila, está la luna que da luz,
los invitados van llegando y van llenando toda la casa
de colores y de perfumes.
los invitados van llegando y van llenando toda la casa
de colores y de perfumes.
Hete aquí a Blancanieves, Pulgarcito, los Tres Cerditos
el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad,
Ali babá y Gullivert.
el perro Snoopy y su secretario Emilio, y Simbad,
Ali babá y Gullivert.
Oh, bienvenidos, pasad, pasad, de las tristezas haremos humo
mi casa es vuestra casa, si es que hay casas de alguien.
mi casa es vuestra casa, si es que hay casas de alguien.
Hola Jaimito, y doña Urraca, y Carpanta y Barbazul,
Frankenstein y el Hombre Lobo, el conde Drácula y Tarzán,
la mona Chita y Peter Pan,
la señorita Marieta del ojo vivo viene con un soldado,
los Reyes de Oriente, Papa Noel, el pato Donald y Pascual,
la Pepa Maca y Superman.
Frankenstein y el Hombre Lobo, el conde Drácula y Tarzán,
la mona Chita y Peter Pan,
la señorita Marieta del ojo vivo viene con un soldado,
los Reyes de Oriente, Papa Noel, el pato Donald y Pascual,
la Pepa Maca y Superman.
Buenas noches señor King Kong, señor Asterix y Taxi-Key,
Roberto Alcázar y Pedrín, el Hombre del Saco y Patufet,
Señor Charlot, señor Obélix,
Pinocho viene con la Moños cogida del brazo,
está la mujer que vende globos, la familia Ulises
y el Capitán Trueno en patinete.
Roberto Alcázar y Pedrín, el Hombre del Saco y Patufet,
Señor Charlot, señor Obélix,
Pinocho viene con la Moños cogida del brazo,
está la mujer que vende globos, la familia Ulises
y el Capitán Trueno en patinete.
Y a las doce han llegado la hada buena y la Cenicienta,
Tom y Jerry, la bruja Calixta, Bambi y Moby Dick
y la emperatriz Sissí,
y Mortadelo y Filmemón, y Guillermo Brown y Guillermo Tell,
la Caperucita roja, el Lobo Feroz y el ‘Caganer’
Cocoliso y Popeye.
Tom y Jerry, la bruja Calixta, Bambi y Moby Dick
y la emperatriz Sissí,
y Mortadelo y Filmemón, y Guillermo Brown y Guillermo Tell,
la Caperucita roja, el Lobo Feroz y el ‘Caganer’
Cocoliso y Popeye.
Oh, bienvenidos, pasad, pasad, ahora ya no falta nadie,
o quizás sí, ya me doy cuenta que sólo faltas tú,
también puedes venir si quieres, te esperamos, hay sitio para todos
el tiempo no cuenta, ni el espacio, cualquier noche puede salir el sol.
o quizás sí, ya me doy cuenta que sólo faltas tú,
también puedes venir si quieres, te esperamos, hay sitio para todos
el tiempo no cuenta, ni el espacio, cualquier noche puede salir el sol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




