Acabàvem
el capítol sobre “Almafar” amb la interrogació “O potser?”. No és que volgués
donar un toc d’enjòlit al tema, m’interessava
bastir un pont d’enllaç entre els
dos estudis, d’Almafar i de Montbaig.
Havíem
dit que Almafar era un mot àrab que vol dir “la terra roja”, i que una “torre
d’Almafar” traduïda al català cap als segles XI i XII, esdevenia “la torre de la terra roja” i
posteriorment, per aglutinació es convertia en Torre Roja, que identificàvem
amb la torre que encara es conserva, magnífica, a Viladecans, i que té uns
orígens medievals indubtables.
L’interrogant
volia insinuar simplement que el nom actual de Torre Roja podia provenir –a
través de l’evolució descrita- del mot àrab o també podria ser que el mot
Almafar fos una simple traducció en aquest idioma d’una Terra Rubea o una
Turris Terrae Rubeae llatina (Terra Roja o Torre de la Terra Roja) existent ja
abans de la invasió sarraïna.
Això
darrer faria que tant el nom d’aquest
lloc, com possiblement el de la torre, tinguessin uns orígens més antics
encara. I plantegem aquesta hipòtesi
perquè aquesta al·lusió de la toponímia local al color vermell, no és l’única que trobem en terres de Sant Climent,
en tenim un altre exemple interessant en el topònim (o nom de lloc) Montbaig.
Però
anem a pams: tots sabem on és Sant Ramon. L’any 1887 va ser construïda una
ermita al cim de la muntanya que fa partió entre Sant Climent, Viladecans i
Sant Boi, sota l’advocació de sant Ramon Nonat, i d’aleshores ençà – ja fa més de cent anys- el nom nou ha servit no solament per
denominar l’ermita, sinó també la muntanya.
Tanmateix
aquesta muntanya abans havia tingut altres noms. Al segle XVIII la veiem
documentada amb el nom de la Fita, - vedruna o monjoia-, es a dir, que marcava
el punt geogràfic que separava els tres municipis que acabem d’esmentar.
Abans
però, molt abans, ara fa més de mil anys, aquesta muntanya s’havia anomenat
Mont Baig o Montbaig. Als documents llatins que conservem a partir del segle X,
hi trobem Monte Baio.
La
primera vegada és de l’any 970, al mateix document on també per primer cop
trobem esmentat el nom de Sant Climent.
El
28 de gener de l’any 1058, al testament d’un terratinent anomenat Bardina,
llegim que aquest personatge dóna al seu fill Mir Bardina un mas amb els seus
boscos i les seves garrigues. Aquesta
propietat limitava a orient amb el Montbaig (Monte Baio en llatí), al sud amb
l’Areny (Arenio) i un alou del comte, a occident amb el mateix Areny, i a cerç
amb el coll de Benviure (collo Benevivere). En aquest mateix document es parla
de Sales, de la vall de Sant Climent i de
la seva església, de l’església de Cervelló, de la parròquia de Sant Baldiri i... Vaja: total una lliçó de
geografia local.
Dit
de passada i fent un parèntesi, notem que aquesta finca del testament de
Bardina, es troba pràcticament al mateix indret on s’escola la riera que avui
encara anomenem torrent Bardina. No voldria posar-hi la mà al foc, però gairebé
asseguraria que el nom actual del torrent prové del nom d’aquest terratinent
pertanyent, sembla, a la petita noblesa rural catalana del segle XI.
El
nexe entre el propietari i el topònim no l’hem sabut trobar documentat, però el
fet que tres-cents anys després de la seva mort, en unes escriptures dels
darrers anys del segle XIV, referents a la propietat d’uns terrenys situats en
aquest mateix indret, perduri encara el record de l’antic terratinent, ens
corrobora que aquest senyor devia gaudir d’un cert prestigi, i que la seva
memòria perdurà molt de temps entre els climentons medievals, No és gens
arriscat, doncs, de relacionar el nom del torrent amb el d’aquest petit gran
personatge local.
Però
tornem al nostre Montbaig o Monte Baio.
La
paraula Baio –forma llatina medieval d’un llatí anterior “badium”- no és rara
en els documents d’ara fa mil anys. Precisament dotze dies després del primer
document esmentat, l’1 de juny del 970, és a dir, el 12 de juny d’aquell any, en un altre
escrit recollit al Cartulari de Sant Cugat del Vallès, trobem un Baio que signa
com a escrivent, però no és gens probable que aquest personatge tingués cap
relació amb el nostre poble, i es fa difícil de connectar el nom de la muntanya amb el d’aquest
escrivent o amb el d’altres personatges
que ens apareixen ça i lla amb el mateix nom.
Al
contrari, nosaltres voldríem lligar el
nom de la muntanya –Montbaig- amb el color bai: roig fosc aplicat al color dels
cavalls, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, amb el mateix significat, doncs,
del llatí “badium” d’on prové “baio” o baig, es a dir, Monte Baio, o la seva
catalanització: Montbaig, voldria dir muntanya de color vermellós o vermell
fosc.
Tornem
a trobar doncs un color semblant al d’Almafar, ara aplicat a tota una muntanya,
o potser només al seu cim? En tot cas hem de dir que avui encara perdura aquest
topònim (o nom de lloc) una mica ampliat i més complicat: Puig Montbaig. És un
tossalet a la carena que va des del cim on hi ha l’ermita de Sant Ramon fins
als estreps darrers d’aquesta serralada que s’esgota al pla prop de l’ermita de
Sales. Aquest tossalet dalt la carena es troba damunt les Roquetes. El puig
Montbaig ja el trobem en un document de l’any 1327, en aquell temps suposem que
devien conviure els dos noms: Montbaig referit a la muntanya i al cim (o potser
només al cim), i puig Montbaig, més modest, referit a aquest
tossalet sota el Montbaig.
I
així devia ser fins que el cim no fou rebatejat, com ja hem dit, amb el nom de
“la Fita”, que substituí el de Montbaig i que al seu torn fou suplantat al
final del segle XIX pel Sant Ramon actual.
En
la tasca que ha emprés el poble català de recuperar els mots i la pròpia
identitat, ha estat molt oportú recuperar aquest Montbaig de ressonàncies
mil·lenàries per retornar-lo al seu ús i lloc d’origen.
No
voldria acabar aquest capítol sense recordar alguns altres topònims del terme
de Sant Climent:
Més
amunt he fet esment d’un coll de Benviure. Benviure era un castell o una quadra
fortificada medieval, situat al barri santboià del Bori, a la urbanització actual
de Can Paulet, i que encara manté avui en peu una torre restaurada, a pocs
metres del Camí Ral i enmig d’una boscúria frondosa.
Inicialment
era una torre de guaita, de vigilància i protecció del Camí Ral. Punt
estratègic doncs, al peu del camí entre Tarragona i Barcelona, passant per
Olèrdola i l’Alt Penedès. El seu nom
“Benviure” ens indica un lloc privilegiat i de vida regalada, sabem que
els comtes barcelonins hi venien sovint de cacera o a fer-hi estades de repòs o
recreació.
Doncs
bé, el coll de Benviure (collo de Benevivere) citat sovint a partir del 1058,
no és un altra cosa que l’estret de Roques actual, i que el 1391 trobem en una
escriptura amb un altre nom: coll de Sant Climent.
El
28 de juliol de 1327, en una sentència arbitral de delimitació de termes trobem
una sèrie de topònims en una línia contínua de punts geogràfics, alguns dels
quals avui són totalment desconeguts.
Tanmateix
aquesta continuïtat lineal ens pot ajudar a destriar-los i reconèixer-los, si
podem comptar amb l’ajuda d’algun bon coneixedor de la geografia i de la
tradició històrica local, la sèrie comença a l’ermita de Sant Llorenç (prop de
la riera del mateix nom a Gavà), i continua cap al Puig de n’Alió (probablement
la serra de Miramar), el Puig d’Aguilar (no l’hem sabut situar), la riera de
Sant Climent, el Puig de sa Roqueta (amb tota seguretat Les Roquetes), el Puig
de Montbaig, el rec de Sales, l’estany de Remolar i el mar.
El
Puig d’Aguilar el trobem ja l’any 1092 en una forma de llatí macarrònic (els
escrivents de l’alta edat mitjana sovint sabien molt poc llatí i quan no
recordaven el mot adequat l’estrafeien amb el mot català llatinitzat a mitges)
Pugo Aquilar i i el Pug Aguilar (ja volgudament catalanitzat).
El
1391, en una sèrie d’escriptures fetes fer pel senyor d’Eramprunyà, Jaume Marc,
trobem entre d’altres: la coma des Querol (amb la forma de l’article salat “es”
que avui es conserva encara a Mallorca i aleshores era habitual a tota la
Catalunya continental des del Penedès fins al Roselló, i doncs, també al Baix
Llobregat, recordem les reminiscències que en tenim en Sant Joan Despí, Sant
Esteve Sesgarrigues, Sant Just Desvern, etc.), també hi trobem l’Angle o
Calangle..
.
El
1694 trobem la serra de Miramar.
El
1722, la coma des Pedró o clota d’en Benet... i un llarg etcètera.
Jordi Moners i Sinyol
