CAMERUN AL COR (2)

Blangoua, 20 d’octubre de 1996

Ara ja portem sis mesos llargs en terres cameruneses. Hem superat l’etapa d’adaptació més ràpidament del que ens pensàvem. Ara et pots dedicar més als altres i fer-ho sense preocupar-te tant de tu.

Il·lusiona també tirar endavant projectes materials, la major part amb ajudes econòmiques vostres. Hem pogut construir una nova classe per a l’escola maternal de Blangoua. Hem tirat endavant la construcció d’un pou i ara estem construint una residència per a joves a Makary, amb menjador i biblioteca.

Com també il·lusiona poder servir amb la nostra presència les comunitats escampades a la nostra regió. Fa dos diumenges vaig dir la primera missa a la població de Kofia. És un poble situat dintre del llac Txad, el darrer poble del Camerun, en aquesta regió.

Allà comença a créixer una petita comunitat cristiana de 30 a 40 persones. Ens hem compromès a anar-hi com a mínim un cop cada mes. Hem tirat endavant les altres comunitats: Makary, Blangoua, Fotokal, Bideïny, Hille, Halifa, Blaram i Karama.

Ens trobem molt contents fent la nostra tasca, a més que aquí l’anunci de l’Evangeli sempre ha d’anar acompanyat de l’ajuda social que la persona necessita.

Aquí manquen moltes vegades les necessitats més bàsiques i la gent no ho demana perquè s’ha acostumat a viure sense elles. Però se’ls ha d’ajudar perquè les tinguin. Aquest és un dels primers drets de l’Evangeli.

El món africà està esclavitzat per mil pors, que es reflecteixen en les supersticions, la màgia... I la dona africana també està esclavitzada per aquestes pors: por a quedar infecunda, por a ser venuda com a dot...

Afegeixo ara una constatació meva que em va venir arran d’un fet. Era un diumenge cap al tard, a Marova, una gran població. El Jordi Mas i jo havíem arribat, però a la missió on ens hostatjaríem no feien sopar. Vam anar a un “restaurant públic”. Vam demanar un peix a la brasa. Ens el va coure la mestressa davant nostre i ens el van servir dos noiets de 12 o 13 anys.

Quan ja vam haver acabat, de seguida ens van treure els plats. I immediatament es van asseure als nostres peus i van començar a menjar les nostres deixalles... I s’hi sucaven els dits... Jo vaig quedar parat... No vaig saber reaccionar... El Jordi em va dir: “Això ho fan sempre. És la seva paga.”

Dintre meu vaig pensar que un altre cop ho evitaré i aquesta és la meva lluita: mirar que la persona humana tingui la seva dignitat.

I aquí vaig formular el meu pensament. “A Europa, a més de les bosses de pobresa, s’ha de lluitar perquè el luxe, la riquesa i el cofoisme no acabi engolint a la persona humana. Aquí a l’Àfrica hem de lluitar perquè la misèria i la pobresa no enfonsin més a la persona i li destrueixin la seva dignitat.”

Confiant en la vostra ajuda i les vostre pregàries, units en Crist i escampant amb joia la llavor del seu Evangeli.

Vostre.

                                                        Sisco Pausas