Blangoua,
17 de juny de 1997
Fa
pocs dies vaig llegir un article sobre l’Àfrica que, entre d’altres coses deia,
“El continent africà és con un Guadiana: apareix i desapareix dels mitjans
d’informació occidentals en funció de les crisis que sofreix. I a diferència de
la resta de continents, no pertany al món global d’aquest temps. Àfrica, entre
el desenvolupament i l’enfrontament tribal, continua essent un món a part.”
La
situació aquí a l’extrem nord del Camerun és tranquil·la. Però cada país de
l’Àfrica és un petit volcà, on la pólvora de l’odi i la venjança s’encén de
seguida: Rwanda, Burundi, Argèlia, Zaire i ara el Congo (cada cop més a prop).
La
diferència d’ètnies és un greu problema de l’Àfrica, que cohabiten juntes, però
mantenen distàncies. Per això a la mínima que algú provoca, s’encenen. Les
nostres aquí és entre kotokos i àrabs.
Respecte
a aquell matrimoni gran que vol fer un donatiu per un hospital de gent malalta
psíquicament, aquí a la nostra regió no n’hi ha d’hospitals especialitzats
així. A d’altres llocs ens haurem d’informar.
Si
volen fer el donatiu i no els hi fa res, nosaltres el farem servir per ampliar
i equipar la farmàcia de la missió, que en aquesta regió fa molt de servei,
doncs és l’única que hi ha, però s’hi haurien de fer reformes: càmeres fredes
per conservar injeccions, neveres per a transportar-les, preveure l’equipament
per quan vingui l’epidèmia de còlera (mata a molts infants), ampliar les
reserves de medicaments, etc. Un bon equipament de farmàcia ajudarà a aturar
l’avanç de malalties.
Fes-los-hi
aquesta proposta a veure que els hi sembla. Si diuen que no, ja mirarem
d’informar-nos de l’hospital que ells demanen.
Les
festes nadalenques ja són passades. Com les he viscudes? Jo penso que amb
vivències molt diferents de les que estava acostumat a viure.
Ho
he viscut amb més pobresa que mai. Aquí les comunitats cristianes són molt
petites. Elles celebren el Nadal, on la joia feta cant i dansa no hi falta.
L’ambient extern no hi compta. Cal viure-ho interiorment.
Vaig
celebrar l’eucaristia a Blaram, un poble de pescadors a l’entrada del llac
Txad. Amb el cel com a sostre. El retorn
amb la canoa, obrint-se camí per les aigües del riu, on la lluna plena
s’emmirallava. A les vores del riu moltes fogueres dels campaments dels pastors
nòmades, que a mi em recordaven aquells pastors de l’Evangeli del relat que
acabava de llegir: “A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors
que vetllaven, guardant de nit el seu ramat.” Els meus ulls contemplaven un
real pessebre vivent. La pregària va sortir espontània.
Sisco
Pausas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada