L’estiu passat es va casar un cooperant català que havia
treballat a la missió amb una noia de Blangoua. Seguint el costum de l’ètnia de
la noia, va haver de fer una aportació econòmica i pagar el dot.
El dot forma part de la tradició, va néixer amb bones
intencions per ajudar a reconèixer les responsabilitats del pretendent davant
del casament. Era fonamental en el casament, es tractava d’un dret i d’un deure lligats a la vida en comú.
El dot té tres nivells, encara que cada ètnia els adapta
segons la seva tradició. Un primer nivell és quan el futur marit demana la mà
de la que serà la seva dona. Ha d’aportar un petit regal.
Un segon nivell és quan es parla del menjar de la
família, ja que la noia no és solament dels pares, sinó que pertany a una
família. I tota la família ha de menjar, ja que és cada membre d’aquesta
família que ha ajudat al creixement de la noia.
I un tercer nivell, i aquest és el difícil, és quan els
pares de la noia poden demanar al noi una gran quantitat de diners, com altres
aportacions.
En moltes ètnies la quantitat econòmica està estipulada,
però sempre hi ha algú que demana més. I és aquí on hi ha hagut la
controvèrsia. Perquè moltes vegades el futur marit no pot aportar la quantitat
demanada pels pares de la jove. Aquí comença la qüestió: que busquen els pares
quan donen una filla en casament? La felicitat de la noia o enriquir-se a costa
d’ella? I és aquí quan el dot sembla una mercaderia, com si el nuvi vagi a
comprar a la núvia.
En el casament la finalitat del dot no era la compra o
venda, sinó que si aportava el dot volia dir que la noia promesa en casament
amb X, no podia ser proposada a Y. I com totes les coses, quan se n’abusa es
perd la finalitat original.
L’abús del dot ha obert el debat, perquè per algunes
famílies ha esdevingut un comerç i per a d’altres una manera d’enriquir-se.
A poc a poc es va mirant que quedi com una tradició,
sense exigència, que els pares
comprenguin que si estimen la seva filla, ells han de fer tot el possible per
evitar de posar obstacles al futur gendre. La felicitat de la filla és també la
d’ells.
Parlant d’aquestes qüestions, sempre em ve a la memòria
la pel·lícula de El violinista a la teulada.
És una crítica forta sobre l’arrelament d’algunes tradicions. La lliçó és
clara: la tradició és com un violinista en una teulada, sempre pot relliscar.
El que compta per damunt de les tradicions i costums, que sempre poden
desaparèixer i canviar, és la persona humana. I aquesta és fonamental també en el matrimoni.
Sisco Pausas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada