En
aquesta segona entrega s’analitzen les Fonts
Primàries que es van produir durant els esdeveniments estudiats.
Fonts
Materials (edificis, camins...), i
Fonts
Escrites (cròniques, documents legals,...), ambdues són molt importants a l’hora
de construir la història.
“Si
als pobles de la rodalia tenim documents i informació suficient per fer-ne
retrocedir la història fins a la època iberoromana, o fins i tot més endarrere,
a Sant Climent la documentació no ens permet de fer recular la història més
enllà de l’any 970.
Pel
que fa als pobles veïns, tenim per exemple a Sant Boi restes romanes importants
(les termes) i nombroses localitzacions d’assentaments humans ibèrics; a Sant
Vicenç el poblat ibèric del Puig de Castellar; a Gavà, a més de les vil·les
romanes, a la cornisa muntanyenca arran
de les marines, podem endinsar-nos fins als temps neolítics, i a Begues fins
als eneolítics...
Tot
i això, i el fet que a Sales s’hi hagi trobat una vil·la (masia) romana i al cim del Montbaig (o Sant Ramon) s’hi
hagin detectat restes ibèriques, ens fa suposar que Sant Climent, no podia
estar mancat de manifestacions semblants de vida i d’activitats humanes,
almenys durant les èpoques romana i ibèrica. Però malauradament no s’ha pogut
descobrir cap rastre fins avui.
Aquesta
suposició es basa en dos arguments complementaris:
1) L’existència del Camí Ral, que de totes les
vies que comunicaven Barcelona amb Olèrdola i Tarragona era la més fàcil, planera
i ràpida, i
2)
La presencia l’any 970, de l’església de Sant Climent, al peu mateix de l’antic
Camí Ral.
Precisament
a l’època carolíngia, a causa de la inseguretat militar regnant, els pobles,
les esglésies, els castells, s’edificaven en llocs arrecerats i encinglerats, i
no tant exposats al perill d’un atac inesperat, facilitat per una via tan
fressada com podia ser aquell Camí Ral.
Aquests
arguments fan creure que l’edifici de l’església –i probablement d’algun mas
existent als encontorns- no devia ser gens recent, i que remuntava a una època
de més tranquil·litat social i política, com podria ser el període de l’imperi
romà abans de les grans invasions germàniques o algun altre anterior a la
invasió musulmana.
Aleshores
la Catalunya naixent es trobava en un període d’expansió territorial. El comtat
de Barcelona -com els altres comtats
catalans que tenien frontera amb els sarraïns- s’esforçava a eixamplar els seus
territoris cap al sud i l’oest, no solament per allunyar el perill enemic, sinó
també per ampliar les seves possessions i augmentar les seves rendes. Per això
aquest és també un període d’expansió demogràfica forta, de repoblament de les
terres abandonades i desprotegides prop de la frontera amb els àrabs.
I en
aquesta situació de perill constant i de marginalitat, es trobaven les terres
situades entre el Llobregat i una línia fronterera amplia i indeterminada, una terra de ningú,
que iniciant-se a la nostra comarca s’anà desplaçant progressivament Penedès
enllà fins al Camp de Tarragona, i que aleshores, cap al any 970, es trobava
entre els rius Foix i Gaià.
Les
ràtzies o expedicions militars musulmanes s’abraonaven sovint contra les
nostres terres, amb l’afany no pas de reconquerir-les, sinó de devastar-les
cremant i destruint masos i sembrats, saquejant-t’ho tot i matant-ne els
habitants o fent-los presoners per a servir-se’n després o vendre’ls com a
esclaus. Eren expedicions en cerca de botí i per a debilitar econòmica i psicològicament
l’enemic cristià.
En
parlar del Camí Ral ja en vist com la primera notícia que en tenim és gràcies a
un fet d’armes entre cristians i moros, l’any 898, quan aquests travessaven la
nostra comarca, de tornada cap el sud, després d’una d’aquestes expedicions
militars contra Barcelona i contra tot el que trobaven al seu pas.
Per
a protegir aquesta zona tan insegura –zona de frontera o marca- i per anar
guanyant terres als àrabs, els comtes barcelonins havien seguit una tàctica
triple:
a) Militar, amb la construcció d’una xarxa
atapeïda de castells i fortificacions;
b) Econòmic-demogràfica, amb un repoblament
de pagesos, els quals, amb llur presència i llur actuació, contribuïen tant a
la defensa d’aquest territori com a l’ increment de la riquesa social, en un
període que aquesta provenia gairebé exclusivament de l’agricultura, i
c) Polític -religiosa, amb la instal·lació,
expansió i consolidació de l’organització eclesiàstica en aquesta zona, per tal
de cohesionar-hi ideològica, cultural i socialment tota la població nouvinguda
en uns ideals i unes pautes de vida adequades als interessos de les classes
dominants.Aquest
avenç triple no sempre seguia el mateix ordre de penetració en terra enemiga o
terra de ningú: generalment era la població miserable i marginal la que anava a arrabassar les terres més
allunyades i perilloses per conrear-les, i així servir d’estímul i punt de
suport a la noblesa militar per venir-hi a imposar la seva autoritat amb les
armes i amb la construcció de noves fortificacions. Però també era freqüent el
procés invers: els nobles organitzaven expedicions militars i, un cop conquerides les noves terres, feien
venir-hi gent pobre i sense treball d’altres comarques per a conrear-les i
ocupar-les, i en el seu cas defensar-les contra l’enemic.
De vegades eren monjos o ermitans que, en la
frondositat dels boscos o en les escabrositats de les muntanyes, cercaven la
solitud i l’aïllament per a construir petites cel·les d’oració i de treball,
que esdevenien una mena d’avantguarda espiritual, però sovint també uns centres
d’explotació agrícola que preparaven l’arribada dels pagesos i militars”.
Jordi
Moners i Sinyol
Continuarà...
