En apropar-se
novament el dia de la Flama de la llengua, recordem des d’ aquí a totes aquelles
persones que van treballar per la normalització del català.
Del
segles XVI a XVIII la llengua catalana va
patir un retrocés.
Els Decrets de Nova Planta van comportar que
el català deixés d’ésser llengua oficial.
La creixent castellanització durant els segles anteriors és va accentuar
a partir dels Decrets de Nova Planta
quan es varen dictar les famoses instruccions secretes als corregidors del
territori català: “"Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua
castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para
que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado."
A
partir de la segona meitat del segle XIX la Renaixença Catalana, un moviment
literari renovador i l’aparició del catalanisme polític, provocà un canvi en el
comportament del poble català envers la seva llengua.
La
dictadura franquista significà la repressió de qualsevol signe de catalanitat.
El castellà va passar a ser l’única llengua de l’ensenyament, de
l’administració i dels mitjans de comunicació.
Des
de la clandestinitat, no es va parar mai de portar a terme iniciatives per
aconseguir la normalització de la llengua.
Amb
la instauració de la democràcia es va iniciar una nova etapa de recuperació
lingüística (Congrés de Cultura Catalana,..).
JORDI
MONERS I SINYOL
El Prat de Llobregat (1933) polític i filòleg, membre fundador del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).
Estudià Dret a la Universitat de Barcelona, va fer estudis de filologia
romànica a les Universitats de Freiburg in Breisgau, Marburg i Heidelberg.
Ha
participat diverses vegades com a professor a la Universitat Catalana d’Estiu.
Avui
ens rep a casa seva en companyia de la
seva esposa Núria.
De
seguida me n’adono que resultarà impossible mantenir una entrevista clàssica de
pregunta i resposta. La seva dissertació desborda qualsevol motllo, a preguntes
concretes respon amb grans elaboracions, amb un contingut d’elements
d’interès i de veritat com per mantenir
la fascinació, barrejant observacions precises i meandres discursius.
“Recordo
que les primeres classes oficials de Història i Llengua Catalana a Sant Climent
les vaig fer quan encara vivia a El Prat, potser l’any 77 o 78.
Feia
ja 10 anys que era del PSAN, al 69 vivia a Alemanya i al 71 vaig tornar a
Catalunya. Feia política clandestina, ens havíem d’amagar. Fèiem reunions a
casa i a Barcelona, en cases particulars. De tant en tant havia una enganxada i recordo que al PSAN va
haver una divisió. Un grup es va dedicar a l’acció violenta i volien conservar
el mateix nom, PSAN provisional i PSAN i degut a les confessions que havia
pogut tenir la policia, doncs que em vinguessin a detenir perquè jo era del
PSAN i confonent-me amb l’altre PSAN
provisional, jo em vaig amagar durant una setmana. Vaig anar a viure a casa
d’uns amics i desprès el perill va passar, en fi això devia ser cap a l’any 73
o 74, era una època molt convulsa.
Amb
la mort d’en Franco, les coses van començar a canviar i va haver una miqueta
més de tolerància, encara no massa, però desprès van venir les eleccions i la
tolerància va ser molt interessant, perquè hi havia la persecució encara.
El
PSAN estava prohibit legalment, però la premsa era molt més tolerant. La premsa
ho deia tot, perquè l’any 78 vam fer “La Marxa del Llobregat” que també van
venir de Sant Climent."
La idea de fer
la Marxa del Llobregat sota el lema “Lluitem per un riu viu”, sorgí de forma
natural en constatar que els problemes de degradació i contaminació del riu
eren comuns a tota la conca i s’anaven acumulant ja des del seu naixement a
Castellar de N’Hug.
Quins
coneixements hi havia al poble i per extensió a la societat d’aquell temps, de
la història i de la llengua catalanes?
“A
Sant Climent tothom parlava el català, exceptuant la gent que va venir a viure
al poble, eren castellanoparlants, hi havia una dualitat de llengües.
Hi
havia en general un desconeixement de la llengua escrita i de la història de
Catalunya, per això es van muntar aquestes classes a la Sala de Plens de
l’Ajuntament, hi venia una colla de gent molt interessada en el tema.
Des
de l’any 74-75 vaig fer cursets i xerrades de Llengua i Cultura literària,
cultura de tota mena, a tot arreu, a Sant Climent, a Sant Boi vaig fer una
xerrada sobre l’Onze de setembre al Centre Parroquial que està al costat de
l’església i també d’amagat, es feia córrer la veu i venien 10/15 persones,
també a Sant Vicenç dels Horts, en fi a tots els pobles del Baix Llobregat. A Badalona també, ho fèiem el Vidal
que era de l’Empordà i jo, vam anar al Vendrell i al Priorat.
El
coneixement de la gramàtica de la llengua era elemental. A partir de l’any 73
vaig començar a fer classes muntades per Òmnium Cultural, em vaig
responsabilitzar d’anar a les escoles. Molts centres van acceptar que algun
professor cedís la seva hora per fer classes de català i encara que no era
permès, era tolerat. El problema va ser per trobar professors. Vam trobar algú
que sabia català, un, dos o tres, no més. El problema de la falta de professors
ho vam solucionar molt fàcilment, perquè amb alumnat havien de començar de zero.
Hi
havia alguns alumnes que sabien català parlat per la seva família, però
d’escriure no en sabien, també algun alumne de grups de minyons escoltes o de
muntanya potser en sabien escriure més bé o més malament, però la immensa
majoria no, llavors era una cosa molt elemental i al llarg dels anys es va anar
incrementant. Això va passar des del 73 fins al 78 fins que vaig deixar-ho i
vaig fer altres coses.
Vaig
donar classes organitzades per la Generalitat i les Universitats, classes pels
professors escolars, els grups d’escoltes,... Vam ensenyar a joves i gràcies a
això vam trobar professors, recordo també un periodista i una dona treballadora
del tèxtil que en sabia molt bé el català i va fer classes per a nens més
grans, de 13 o 14 anys.”
Com vas
desenvolupar la investigació dels documents històrics que van nodrir la
història de Sant Climent?
“Jo
vivia a Sant Boi i vaig conèixer el masover de can Molins, em va presentar
l’amo que residia a Sabadell, però que passava temporades a Sant Climent, des de que ens van conèixer
jo l’anava punxant perquè sabia que hi havia documents antics, li vaig demanar
de veure ‘ls i en mirar el primer document que estava escrit en llatí, vaig
veure que era del 1500, llavors em vaig emocionar i li va dir: - Miri, aquest document és del segle XVI.
Potser devia pensar que tenia documents del 1700 o 1800, però no tant antics.
Així
és que em va autoritzar perquè treballés amb aquella la documentació. Jo anava
un parell de vegades a la setmana, hi venia a peu des de Sant Boi, anar i
tornar. Feia notes i fotocòpies. Vam trobar una pila de documents de totes les
èpoques.
L’Ajuntament
de Sant Climent em va demanar que fes un estudi sobre la masia de can Molins,
quan va morir l’amo. Vaig col·laborar també amb l’Almafà en la publicació de la
història de Sant Climent.”
Creus que
hauria d’haver un Arxiu Històric a Sant Climent que preservés la documentació,
al qual es pogués accedir per conèixer el passat del poble?
“Es
clar que sí, en principi es suposa que l'Arxiu parroquial pot fer les funcions d'això, cal preservar la memòria
històrica per a les generacions futures.
L’Arxiu
de la Corona d’Aragó va recollir la part històrica del Monestir de Sant Cugat
del Vallès, d’aquí vaig treure molta documentació d’ El Prat, de Sant Vicenç
dels Horts, de Sant Boi, de Sant Climent,... per ordre numéric i cronològic.
Hi
ha un escrit que vaig publicar, un document de Sant Boi, a la revista Nas de
Barraca, que parlava del terme Almafà, paraula que vol dir terra roja i com a
Viladecans hi ha la Torre Roja, doncs “terra i torre” es poden confondre, llavors
vaig considerar que “terra o torre roja” era natural de Viladecans i per
extensió a Sant Climent.”
Ens acomiadem d’en
Jordi i la Núria, que amb la seva amabilitat ens han transportat a un anys
reivindicatius per assolir la normalització de la llengua i cultura catalanes,
bastant recents.
Agraïm a
l’Ajuntament de Sant Climent d’aquells anys que fes possibles aquelles primeres
classes oficials, oferint la Sala de Plens per desenvolupar-les.
Agraïm a en
Jordi Moners pels coneixements que va transmetre en aquells temps que gairebé
tot estava per fer.
Agraïm a
aquelles persones que van tenir la inquietud de portar al poble l’ historiador.
Agraïm als
alumnes que van assistir a les classes pel seu interès, per creure que encara “tot
estar per fer i tot és possible.”
