8 de setembre del 2013

TOSSUDAMENT ALÇATS, DESPRÉS DE 300 ANYS...




Obstinadamente alzados
Estamos aquí
obstinadamente alzados,
proclamamos el nombre, el tiempo y el lugar
que nos aflige y pertenece,
si quieres con los puños bien abiertos,
si es necesario con los puños bien cerrados,
con la intención de que el sueño que tenemos juntos
se haga posible.
Nuevamente,
y liberados de añoranzas,
gente de allá y de aquí nos damos el derecho
a escribir el futuro,
sabiendo que este viejo país
quizás aún sea el camino
que nos haga ir más lejos
y nos acerque hasta el arte de vivir.
Una luz, una luz,
una luz nos ciega los ojos.
El deseo de un nuevo mundo
desde nuestras raíces.
Una luz, una luz,
una luz nos ciega los ojos.
estamos aquí firmes
para convivir el universo, el universo, el universo.
Conociendo
las piedras en el camino
no es sólo un sueño
también es medida de la libertad,
el anhelo que nace en cada uno
el afán de soñar un nuevo futuro,
que se hace de todos si nos damos la mano
para un mundo posible.
Una luz, una luz,
una luz nos ciega los ojos.
el deseo de un mundo nuevo
desde nuestras raíces.
Una luz, una luz,
una luz nos ciega los ojos.
Seguro somos de aquí
Para convivir el universo.
De aquí, somos de aquí.
Estamos aquí
y no nos trae ninguna añoranza.
Estamos aquí
obstinadamente alzados.
Estamos aquí.

-

6 de setembre del 2013

(10) LES NOSTRES RELACIONS AMB L'ISLAM. UN LLOC EN EL MÓN.

dluque's  album on Photobucket

Fotos Mercè Godall


Com ja sabeu, la regió de l’Extrem Nord del Camerun on es troba la nostra petita missió, està poblada sobretot per les ètnies kotokós i àrabs.

Aquestes ètnies tenen com a religió la musulmana i són la gent amb qui nosaltres convivim. Sempre hem estat respectats i valorats com a cristians. Com ho és l’església luterana, un petit nucli de cristians que també treballen en aquesta regió.

Recordo els primers dies que anava al mercat de Blangoua, carrers foscos, estrets, atapeïts de botigues. El mercat a l’Àfrica, és un lloc de relació i de diàleg entre les persones. Aquí alguns preus dels productes no estan fixats i això porta moltes vegades a regatejar, i com que aquí la pressa no existeix t’hi pots passar una bona estona.

Aquest diàleg de cada dia ha anat fent més cordial la relació amb les persones, ja em criden pel meu nom, “Sisco”, i no pel de “nazara” (que ve de Jesús de Natzaret i és com aquí solen cridar als estrangers, sobretot els europeus.

Els nens que són una munió aquí a l’Àfrica, m’han ajudat a escampar el nom. Sempre que em veuen vénen al darrera demanant regals i cridant el meu nom.

Jo penso, també, que som valorats en aquesta regió, majoritàriament musulmana, perquè procurem fer una tasca de desenvolupament sense afany de proselitisme. Sempre hem procurat estar atents als problemes bàsics de la regió, que són sobretot l’educació i la recerca de l’aigua potable.

Quant a l’educació, tenim al nostre càrrec dues escoles, amb el suport econòmic hem construït ja quasi tota una escola primària i una escola maternal. La majoria de les famílies que hi porten els seus infants són musulmans. Mai hem fet preferències, ben al contrari, cada any augmenta el nom d’assistents, perquè procurem fer un treball seriós i exigent al mateix temps.

Ara estem construint en un poble al costat del llac, aules per una altra escola de primària, de moment n’ hem construït dues i encara falten quatre més. També vam construir una farmàcia, i vam veure que la podia gestionar el mateix poble, es va fer com un comitè de gestió, i ara aquesta farmàcia ja l’hem deixada al poble que és qui se n’encarrega.

Hem construït un centre professional per a joves, hi ha un projecte que ja hem donat, com la construcció d’un hangar per fer el treball de soldadura.També quant a la construcció de pous mirem sempre de respondre les demandes que ens fan. Procurem dur-les a terme el més aviat possible. Mirem més la necessitat del poble o barri que fa la demanda, que no pas l’ètnia o persones que ho sol·liciten. Demanem al poblat que ho demana que col·labori aportant mà d’obra o bé econòmicament, perquè no pensin que és un regal baixat del cel.

El dia a dia va fent que els homes, per diferents que siguem, puguem conviure junts sense problemes.

                                                                 Sisco Pausas 

Si hi ha persones que saben portar la pau al món, els països als foros internacionals haurien de buscar ponts de diàleg i enteniment...
  


30 de juliol del 2013

ALGUNS PROVERBIS AFRICANS (9)

















L’altre dia, el Jordi Mas, el company capellà amb el qual treballem en equip, venia d’un país veí. Estava sorprès d’un proverbi que li van dir. No l’havia sentit mai.

Feia poc temps que en aquest país hi havia hagut eleccions per la presidència. 

L’oposició no hi estava d’acord com s’havien desenvolupat. Davant la impotència d’aquestes protestes, algú li va dir: Els gossos lladren, la caravana passa. Era una manera de dir que no hi ha res a fer.

Avui mateix, ha vingut una petita camioneta, i el seu conductor ha demanat que li soldessin un ferro del xassís. De seguida m’he fixat en l’escrit que hi havia al davant, amb lletres grosses i visibles: Pas a pas, l’ocell no dorm mai fora. Aquí els cotxes que fan el transport són molt vells, i moltes vegades te’ls trobes amb pana a mig camí i panes grosses.

Per això sempre hi ha algun proverbi per animar als soferts viatgers. Recordo haver vist en una pel·lícula africana que una de les furgonetes que fan el transport de passatgers habitualment portava escrit al davant el proverbi internacional: L’home proposa però Déu disposa. És com si digués: Qui avisa, no és traïdor. Quantes vegades has de fer nit al ras, perquè el cotxe públic s’ha espatllat!

Els proverbis (saviesa popular) són com una canya de sucre que no et canses de xuclar. I s’apliquen a la vida diària.

En període de fam, si un home dóna de menjar als fills de la seva segona dona i oblida els de la primera muller, se’l recrimina, aplicant-li el proverbi: Si tu mires el davant de la piragua, mira també el darrere. I té sentit dir això, perquè el que condueix una piragua ha de ser mestre de la seva embarcació. 
 Com el pare de família ha d’estar atent a tots els membres de la seva família.

A l’ Àfrica també es lloa la solidaritat. Per exemple si una viuda no té res per menjar, i el veí se’n compadeix i envia algú de la família a portar-li una mica de mill, la vídua li ho agraeix tot dient: El gripau no té mà, però Déu li expulsa les mosques. I també es canta al treball en equip a través d’una imatge molt africana. Les escombres aquí es fan amb palla o fulles de palmera. I es diu: Un sol bri de palla no escombra el pati.

De la mateixa manera que un sol bri de palla no pot escombrar un gran pati, un sol obrer no pot realitzar un treball que s’ha de fer col·lectivament i en equip.
Cal fer cas de les dites populars. L’orella no és mai vella per aprendre.

Els proverbis són un mitjà, un aspecte d’una manera de conèixer per la imatge, pel cor, per afirmar els valors de l’home , la veritat de la comunitat humana que la tradició oral ha anat transmetent.

 És bo sempre conèixer-la. Mostra també la riquesa cultural d’un país. 

                                                     Sisco Pausas

25 de juliol del 2013

L' ESTACIÓ DE LES PLUGES AL CAMERUN (8)







Diuen que el Camerun és l’ Àfrica en petit: el sud és la selva, el centre és la sabana i el nord és el desert. I certament qui visita el Camerun i fa el trajecte de sud a nord, pot constatar aquesta diferència geogràfica en un mateix país.

El clima atmosfèric és també diferent, aquí no hi les quatre estacions característiques d’Europa: primavera, estiu, tardor i hivern. Una prepara l’altra.

En Àfrica i concretament al Camerun es donen dues estacions ben diferents: l’estació seca i l’estació de pluges. I aquestes són diferents també al mateix Camerun.

En un lloc el sol pica més i la pluja és més minsa. I aquesta és la situació on estem nosaltres, al extrem nord del Camerun, encara que toquem al llac Txad, la pluja és poc benèvola en aquesta regió.

L’ estació seca va de l’octubre fins al maig. I encara que sembli impossible, això vol dir que cap d’aquests mesos no hi haurà una sola gota caiguda del cel.
En canvi l’estació de pluges va des de juny fins al setembre. No són pluges de tot un dia, sinó grans xàfecs d’aigua en poca estona, que troben una terra seca que l’escup  de seguida, i els camins i  els pobles queden com gran rius.

Quan la terra comença a xuclar esdevé fang, que fa dels pobles un gran fangar i de les rutes, camins de difícil accés.

Però la pluja fa que el petit terreny de terra que cadascú s’ha buscat, sigui lloc per a sembrar i, depenent sempre de l’aigua del cel, es podrà tenir una bona collita, si aquella és generosa.

Penso que tota aquesta descripció geogràfica, ajuda també a descriure la major part de la gent que viu en aquesta regió de l’extrem nord.

Davant dels elements de la natura hi ha una resignació. S’accepta, com aquell que no pot lluitar i segueix el seu ritme natural.

Si el sol és fort a l’estació seca (els meus ulls han arribat a contemplar un termòmetre que arribava a 65 graus a migdia!), un mira de buscar una ombra i un lloc fresc. El camp, amb les seves collites, queda parat.

Si la pluja cau, de seguida se sembra i es confia la llavor a la Providència. Si hi ha bona collita, se’n dóna gràcies a Déu.

Però la gent no deixa la regió. Per ampliar la seva economia es va espavilant com pot.

Cal que hi hagi el necessari per viure i que això no manqui.

Si la collita és abundosa seran provisions per a un altre any.

Aquest diumenge, 9 d’abril, va caure la primera pluja.

Tothom ha començat a sembrar. Sols resta esperar que el temps sigui favorable.

                                             Sisco Pausas