n
arribar el mes de maig Sant Climent canvia de color, el blanc de les flors dels
cirerers dóna pas als colors verd i vermell.
És el temps de
les cireres.
El fred hivernal ha quedat enrere, les
temperatures primaverals acompanyen l’esclat de la naturalesa, els ocells trien
les millors cireres pel seu àpat, els climentons i climentones preparen els cistells
i els davantals per la collita del apreciat fruit.
Fent una mica història recordo que abans les
varietats de cireres eren: Francesa, Cua Llarga i Forta (autòctona de Sant
Climent).
Un any abans de la primera Exposició de
Cireres, es va fer una “Exposició de Branques de Cirerers”, regalant als pagesos
branques per empeltar i entrar en noves varietats.
A partir d’aquí les noves menes de cirerers
es multiplicaren, de la mateixa manera que les ganes de fer coses a nivell
polític, sindical, agrari i cooperatiu.
Perquè l’arbre doni el fruit s’ha de produir
la pol·linització, el pas del pol·len de l’aparell masculí d’una varietat de
cirerer a l’aparell femení de l’altre cirerer a través dels insectes o els ocells
que el transporten en el seu propi cos.
A més a més hi ha una labor prèvia que
comença dos o tres anys abans quan a l’hivern es planta el peu del cirerer
(Santa Llúcia o peu franc), el peu ha de
tenir el grossor necessari per empeltar de corona o bé d’ollet la varietat de
cirera que s’ha triat i a continuació s’espera la primera florida del petit
cirerer.
Entremig s’ha de tirar adob, cavar els arbres
amb els arpiots per oxigenar la terra, a la primavera treure els rebrots i
esmagencar, es a dir, treure les herbes amb els arpiots o l’aixada, remenant la
terra perquè hagi més frescor.
Actualment les tècniques de treballar la terra,
esporgar, varietats i comerciar han canviat molt.
Dels records de la meva infantesa , quan arribava el temps de la collita, a Viladecans
hi havia els Caps de colla, que tenien treballadors als que pagaven la
seguretat social i allotjaven.
Anaves a demanar personal i ells t’enviaven
gent per treballar, era més fàcil que ara.
Al matí quan es començava a veure, la gent
omplia els davantals de cireres, a continuació les abocava en un cistell i
d’allà es portaven a les caixes, era una feina manual i artesana.
Es parava per esmorzar i a la una per dinar,
a la tarda es continuava collint.
Al vespre es posava sobre les caixes
falguera, rondons, o rebrots de ceps, més tard es van col·locar encenalls i amb
quatre filferros es lligaven i es tancaven.
Les caixes es pesaven amb la romana, eren de
vint o vint-i-dos quilos i amb guix es
posava el pes, després es baixaven amb el carro i el cavall i es portaven al
transportista, a vegades es feien dos volts.
El transportista deixava les caixes al
comissionista del Born antic i els que tenien parada als mercats de Barcelona,
portaven les cireres per vendre-les.
Sant Climent
era una festa.
També es collien moltes maduixes plantades
entre els cirerers. La collita s’acabava per Sant Joan o Sant Pere, la feina de
l’horta de marina quedava aparcada durant la collita.
La cirera més bona era l’ultima: la Forta (la
autòctona del poble), si s’havia de regalar cirera, no es donava la primerenca,
si no la Forta, la millor per la seva dolçor. La cirera que hi havia en aquella època era
la dels voltants, no hi havia encara la del “Valle del Jerte” o la de Tortosa.
La collita encara avui es continua fent
manualment, hi ha noves varietats de cireres, per fer-vos una idea de noves
varietats primerenques, es diuen entre d’altres: Prinualat Erci, Erci-Bigi,
Kanrielete, Llarguet i Erlilori, tot un galimaties, però
lamentablement han minvat els pagesos per les condicions adverses del mercat,
entre d’altres coses.
Pel març ja s’havien plantat mongeteres,
tomaqueres, pebroteres, albergínies, hi havia molta fruita.
Les verdures que es collien eren les del
voltant, era l’horta de Barcelona: l’Hospitalet, El Prat, Viladecans, Gavà,
Castelldefels, tot el Maresme, etc.
Acabada la cirera ja es començava a collir
les peres, les prunes, les pomes, la mongeta tendra, es feia de la fina i de
l’avellaneta negra, tot l’any tenies mongetes seques, encara que vingués la
gana, amb les mongetes i el porc ja n’hi havia prou per l’hivern.
A l’agost per la festa major es collien les figues fins a la tardor,
primer les Sajoles i després la Coll de Dama.
Es guardaven les pomes d’hivern, les serves i
s’anaven treient de mica en mica.
Un món
sa i tranquil, avui tothom córrer per no arribar enlloc i diuen que no tenen
temps, a més a més.
