CAMINS D' ÀFRICA, SANTA PACIÈNCIA (6)

Eren temps de diligència,

de viatges llargs i incerts,

bandolers sense consciència

i de soferts viatgers.

Aquest rodolí final, que el Joan Farriol va posar en el seu article sobre carreteres, camins i diligències a la meitat del segle XIX, m’ha fet pensar en els camins del Camerun i d’una manera especial en els de la nostra regió.

Jo no he conegut aquests camins dels que parla el rodolí, però sí que puc assegurar que els de la regió de l’Extrem Nord del Camerun són fatals.

Amb el cotxe que nosaltres tenim, encara ens en sortim força bé. Hi ha anècdotes per explicar: Tinc gravada sobretot aquella en que una tarda, junt amb dues persones més, retornàvem amb el Toyota d’haver deixat una malalta a l’hospital de Makary. A mig camí, el cotxe se’m va quedar clavat a la sorra. Una roda rebentada, vaig pensar entre mi. Els acompanyants em vàrem fer veure la realitat. “Falta una roda al cotxe”, digué un. L’altre va respondre: “Jo n’he vist una passar al davant, guaita-la, està allà”. Havíem perdut la roda i amb el camí tan dolent, no ens vam adonar. Ja ens tens buscant els cargols. En vàrem trobar tres dels sis que hi havia. Amb una destral d’un que passava, vàrem fer forat a la sorra i col·locàrem la roda i endavant, com si no hagués passat res. Sort que el camí no estava asfaltat, amb el forat que vàrem fer, hagués quedat malmès. 

Aquí no hi ha diligències, però sí que hi ha cars, que són els vehicles de transport. Furgonetes que carreguen fins dalt. Algunes d’elles porten pintats alguns lemes, que ja prevenen els viatgers: “L’home proposa i Déu disposa”.

El viatge és llarg i incert: per fer uns 300 quilòmetres, t’hi pots passar de 8 a 12 hores, si tens la sort d’arribar-hi el mateix dia.

De bandolers sense consciència, també se’n troben. Jo encara he tingut la sort de no trobar-me ‘n cap. Aquí són anomenats coupeurs de route, els que tallen els camins. Són lladres que volen diners. Sense escrúpols. Maten si no els en dones. De tant en tant es fa alguna patrulla per capturar-los. El govern actual hi posa més mà forta, però en la nostra regió, en ser frontera amb Nigèria i el Txad, tenen moltes sortides.

De soferts viatgers, realment els africans en són. Tenen una paciència extraordinària. Davant les dificultats no s’immuten. La processó deu anar per dintre. Viatjar és una aventura. Ens riem del París-Dakar. Allò és per a rics i solament tres setmanes. Aquí, a l’extrem nord, és des de sempre i Déu vulgui que no sigui, per a sempre.

Tant de bo els soferts viatgers es revoltin i exigeixin les millores necessàries i dignes.
                                                                     
                                                    Sisco Pausas

NENS DEL CAMERUN: MOCOSOS PERÒ SIMPÀTICS (5)

Quan vaig arribar al Camerun per instal·lar-m’hi per uns temps llarg, l’altre company, Fèlix Miquel, que ja hi portava una temporada, em va dir: “els nens són mocosos, però simpàtics.”

El temps m’ha ensenyat la veritat d’aquesta frase.

Ell es referia a que, externament, van bruts. De vegades del seu nas ragen unes candeleres de mocs que ni el Capelló glaçat de Capellades, té les candeles tan llargues. Però quan els vas coneixent t’hi trobes bé al seu costat. Són molt afectuosos i simpàtics. Potser és l’estimació que els manca en el caliu familiar.

Molts d’aquests nens, sobretot les nenes, han de fer tasques que són ja d’adults. Veus nenes petites portant a la seva esquena el germanet. I la majoria d’elles es poden veure al mercat venent bunyols o llegums per aconseguir diners per a casa seva.

Això vol dir que la seva etapa escolar queda tallada i no aniran a escola. Aviat les casaran (14-16 anys) i ja dependran del seu marit.

Vam aconseguir que algun pare deixés anar la seva filla a l’escola de la missió a canvi de dos sacs de blat.

Els nens són els més propensos a agafar malalties i com que en aquesta regió el servei sanitari és tan deficitari, molts d’ells moren.

Durant el temps que porto aquí he vist néixer a força nens, però també he plorat la mort de molts.

Les cases on viuen no són com les europees, amb tantes comoditats. Són cases que tenen el més bàsic: quatre parets i un sostre. Les parets solen ser de fang i palla. El sostre un canyís. El llit, una estora. Ara, en època de pluges, ja us podeu imaginar que passa.

La vida del nen és al carrer, allà s’espavilen. Els trobes a tot arreu: venent coses per recollir diners per casa seva, jugant a un improvisat camp de futbol al mig del carrer o encuriosits xafardejant alguna novetat.

Però, el que mai se’ls podrà prendre és la seva simpatia. El carrer els ha espavilat, però també els ha fet socials. Amb quatre paraules de francès s’obren camí. L’han après a la vida quotidiana. I en aquesta vida quotidiana aniran creixent. 

El seu futur? Déu dirà.

                                                              Sisco Pausas

ÀFRICA SEMPRE ENS SORPRÈN (4)

La primera vegada que vaig venir a l’Àfrica, tot jo era una autèntica màquina de fotografiar. L’ impacte també, de veure costums diferents: les carreteres plenes de persones, desplaçant-se a peu, primer cap una direcció i, en acabar, el camí de retorn.

Els mercats africans, que diferents  dels europeus! Al Camerun com a tot l’Àfrica el mercat és la vida. No s’hi va solament a comprar. És el lloc de comunicació, de trobada i de parlar.

Qui ve a la regió de l’Extrem Nord del Camerun, el seu atractiu és poder arribar a veure el llac Txad. El llac dóna vida a molta gent. Sobretot als pescadors. Per a ells és la seva font de vida.

El llac Txad pertany a quatre països: el Txad que en té la major part, Nigèria, Níger i Camerun, que en tenen un trosset cadascun.

De la part del Camerun que és la que conec, hi ha dos pobles que hi viuen de la seva riquesa piscícola: Blaram, a l’entrada del llac, i Kofia, que és una illa dintre del llac.

Les persones fan estimar moltes vegades les coses que les envolten.

Jo em sento atret per aquestes persones, que ara ja conec, que viuen i treballen al llac Txad.

M’impressionen molt les seves condicions de vida: viuen quasi al ras, sobretot els de Blaram. Quatre pals i palla, fan la seva llar. Altres són de fang, que cada any han d’arreglar.

Els mosquits, segon la temporada, són els animals inseparables i alguns d’ells causants de greus malalties, si no es tracten a temps, com el paludisme.

Tenim en projecte adequar unes sales, per a poder-hi passar un temps i també per acollir les persones que a vegades van de pas.

Ara que ja hi porto més temps, tot ha anat penetrant en mi.

La visió turística queda llunyana. Les fotos que cada dia fan els meus ulls entren en el cor i m’impliquen.

L’evangeli aquí, com a tot arreu, ha d’anar unit en aixecar la dignitat humana: que els nens i nenes, malgrat la minsa economia familiar, puguin gaudir d’una formació escolar. Que la dona vagi trobant temps i dedicació per a la seva formació i no solament quedi silenciosa i reclosa a casa. Que la sanitat arribi a tot arreu, fins i tot al darrer racó del món, com ho és la nostra regió.

Tant de bo, un dia l’Àfrica ens sorprengui, no ja per la marginació i la misèria, sinó perquè ha aconseguit la seva autèntica dignitat.

                                                                   Sisco Pausas

CARTES D'UN MISSIONER DES DEL CAMERUN (3)

Blangoua, 17 de juny de 1997

Fa pocs dies vaig llegir un article sobre l’Àfrica que, entre d’altres coses deia, “El continent africà és con un Guadiana: apareix i desapareix dels mitjans d’informació occidentals en funció de les crisis que sofreix. I a diferència de la resta de continents, no pertany al món global d’aquest temps. Àfrica, entre el desenvolupament i l’enfrontament tribal, continua essent un món a  part.”

La situació aquí a l’extrem nord del Camerun és tranquil·la. Però cada país de l’Àfrica és un petit volcà, on la pólvora de l’odi i la venjança s’encén de seguida: Rwanda, Burundi, Argèlia, Zaire i ara el Congo (cada cop més a prop).

La diferència d’ètnies és un greu problema de l’Àfrica, que cohabiten juntes, però mantenen distàncies. Per això a la mínima que algú provoca, s’encenen. Les nostres aquí és entre kotokos i àrabs.

Respecte a aquell matrimoni gran que vol fer un donatiu per un hospital de gent malalta psíquicament, aquí a la nostra regió no n’hi ha d’hospitals especialitzats així. A d’altres llocs ens haurem d’informar.

Si volen fer el donatiu i no els hi fa res, nosaltres el farem servir per ampliar i equipar la farmàcia de la missió, que en aquesta regió fa molt de servei, doncs és l’única que hi ha, però s’hi haurien de fer reformes: càmeres fredes per conservar injeccions, neveres per a transportar-les, preveure l’equipament per quan vingui l’epidèmia de còlera (mata a molts infants), ampliar les reserves de medicaments, etc. Un bon equipament de farmàcia ajudarà a aturar l’avanç de malalties.

Fes-los-hi aquesta proposta a veure que els hi sembla. Si diuen que no, ja mirarem d’informar-nos de l’hospital que ells demanen.

Les festes nadalenques ja són passades. Com les he viscudes? Jo penso que amb vivències molt diferents de les que estava acostumat a viure.

Ho he viscut amb més pobresa que mai. Aquí les comunitats cristianes són molt petites. Elles celebren el Nadal, on la joia feta cant i dansa no hi falta. L’ambient extern no hi compta. Cal viure-ho interiorment.

Vaig celebrar l’eucaristia a Blaram, un poble de pescadors a l’entrada del llac Txad. Amb el cel com a sostre.  El retorn amb la canoa, obrint-se camí per les aigües del riu, on la lluna plena s’emmirallava. A les vores del riu moltes fogueres dels campaments dels pastors nòmades, que a mi em recordaven aquells pastors de l’Evangeli del relat que acabava de llegir: “A la mateixa contrada, vivint al ras, hi havia uns pastors que vetllaven, guardant de nit el seu ramat.” Els meus ulls contemplaven un real pessebre vivent. La pregària va sortir espontània.

                                                        Sisco Pausas