ÈTNIES (7)

Segons el diccionari, una ètnia és un conjunt de persones que tenen en comú un cert nombre de caràcters de civilització (comunitat de llengua i cultura) i com molts països del món, el Camerun és també un país on conviuen moltes ètnies diferents.

Fou en la segona meitat del segle XIX que les ètnies van començar a establir-se en territoris propis: Els foulber ocupen les planes del nord, tenen molts ramats de bous i busquen constantment llocs de pasturatge. Van acompanyats dels mbororos que són nòmades i pastors.

Els mosgoum i els massà estan instal·lats a les planes del riu Logone, cap a Yagoua. Els massà són pescadors, criadors de cavalls i bous.

Els mousdang i els toupori són ramaders i agricultors.

Els guisiga estan a les planes on es conrea el mill, al voltant de Marova.

                                                                                                     

A les muntanyes anomenades Mandara, prop de les viles de Mokolo i Mora viuen els qui són anomenats kirdis, perquè és una paraula àrab que vol dir pagà. Són els que no van acceptar ser islamitzats. Viuen a les muntanyes.

I a la regió on estem nosaltres, hi viuen en majoria els kotokos, primers habitants de la regió i els àrabs, pastors nòmades vinguts del Sudan i establerts en aquesta regió de l’Extrem Nord del Camerun.

La nostra convivència actualment és pacífica, però no fa molts anys, el Nadal de 1993 entraren en lluita cremant poblats i mirant d’eliminar l’ ètnia contrària.

Per això jo repeteixo sovint que cada país de l’ Àfrica és com petits volcans que en el moment més inesperat poden entrar en erupció. Vull dir que un petit espetec pot encendre la lluita tribal i fer emergir l’odi i la venjança sense límits. Fa poc ho hem viscut en països de l’ Àfrica, en la zona anomenada dels grans llacs.

I nosaltres com estrangers com som tractats? Jo penso que som valorats per la tasca de desenvolupament que anem fent a la regió.

A les comunitats cristianes d’aquí no hi ha cap habitants de la regió perquè tots són musulmans, però veuen que no fem diferències i procurem que l’ajuda social arribi a tothom, sense diferències ètniques.

La majoria de les altres ètnies que viuen en aquesta regió i alguns txadians i nigerians són els que formen les comunitats cristianes que mirem de servir.

Procurem que la diferència ètnica no sigui dificultat per treballar en conjunt i amb equip.

Ara que a Europa es parla molt de racisme mentre els pobles van esdevenint cosmopolites, aquí, en aquesta regió, hem après a conviure junts amb bona harmonia. Tant de bo duri per sempre.

                                            Sisco Pausas

CAMINS D' ÀFRICA, SANTA PACIÈNCIA (6)

Eren temps de diligència,

de viatges llargs i incerts,

bandolers sense consciència

i de soferts viatgers.

Aquest rodolí final, que el Joan Farriol va posar en el seu article sobre carreteres, camins i diligències a la meitat del segle XIX, m’ha fet pensar en els camins del Camerun i d’una manera especial en els de la nostra regió.

Jo no he conegut aquests camins dels que parla el rodolí, però sí que puc assegurar que els de la regió de l’Extrem Nord del Camerun són fatals.

Amb el cotxe que nosaltres tenim, encara ens en sortim força bé. Hi ha anècdotes per explicar: Tinc gravada sobretot aquella en que una tarda, junt amb dues persones més, retornàvem amb el Toyota d’haver deixat una malalta a l’hospital de Makary. A mig camí, el cotxe se’m va quedar clavat a la sorra. Una roda rebentada, vaig pensar entre mi. Els acompanyants em vàrem fer veure la realitat. “Falta una roda al cotxe”, digué un. L’altre va respondre: “Jo n’he vist una passar al davant, guaita-la, està allà”. Havíem perdut la roda i amb el camí tan dolent, no ens vam adonar. Ja ens tens buscant els cargols. En vàrem trobar tres dels sis que hi havia. Amb una destral d’un que passava, vàrem fer forat a la sorra i col·locàrem la roda i endavant, com si no hagués passat res. Sort que el camí no estava asfaltat, amb el forat que vàrem fer, hagués quedat malmès. 

Aquí no hi ha diligències, però sí que hi ha cars, que són els vehicles de transport. Furgonetes que carreguen fins dalt. Algunes d’elles porten pintats alguns lemes, que ja prevenen els viatgers: “L’home proposa i Déu disposa”.

El viatge és llarg i incert: per fer uns 300 quilòmetres, t’hi pots passar de 8 a 12 hores, si tens la sort d’arribar-hi el mateix dia.

De bandolers sense consciència, també se’n troben. Jo encara he tingut la sort de no trobar-me ‘n cap. Aquí són anomenats coupeurs de route, els que tallen els camins. Són lladres que volen diners. Sense escrúpols. Maten si no els en dones. De tant en tant es fa alguna patrulla per capturar-los. El govern actual hi posa més mà forta, però en la nostra regió, en ser frontera amb Nigèria i el Txad, tenen moltes sortides.

De soferts viatgers, realment els africans en són. Tenen una paciència extraordinària. Davant les dificultats no s’immuten. La processó deu anar per dintre. Viatjar és una aventura. Ens riem del París-Dakar. Allò és per a rics i solament tres setmanes. Aquí, a l’extrem nord, és des de sempre i Déu vulgui que no sigui, per a sempre.

Tant de bo els soferts viatgers es revoltin i exigeixin les millores necessàries i dignes.
                                                                     
                                                    Sisco Pausas

NENS DEL CAMERUN: MOCOSOS PERÒ SIMPÀTICS (5)

Quan vaig arribar al Camerun per instal·lar-m’hi per uns temps llarg, l’altre company, Fèlix Miquel, que ja hi portava una temporada, em va dir: “els nens són mocosos, però simpàtics.”

El temps m’ha ensenyat la veritat d’aquesta frase.

Ell es referia a que, externament, van bruts. De vegades del seu nas ragen unes candeleres de mocs que ni el Capelló glaçat de Capellades, té les candeles tan llargues. Però quan els vas coneixent t’hi trobes bé al seu costat. Són molt afectuosos i simpàtics. Potser és l’estimació que els manca en el caliu familiar.

Molts d’aquests nens, sobretot les nenes, han de fer tasques que són ja d’adults. Veus nenes petites portant a la seva esquena el germanet. I la majoria d’elles es poden veure al mercat venent bunyols o llegums per aconseguir diners per a casa seva.

Això vol dir que la seva etapa escolar queda tallada i no aniran a escola. Aviat les casaran (14-16 anys) i ja dependran del seu marit.

Vam aconseguir que algun pare deixés anar la seva filla a l’escola de la missió a canvi de dos sacs de blat.

Els nens són els més propensos a agafar malalties i com que en aquesta regió el servei sanitari és tan deficitari, molts d’ells moren.

Durant el temps que porto aquí he vist néixer a força nens, però també he plorat la mort de molts.

Les cases on viuen no són com les europees, amb tantes comoditats. Són cases que tenen el més bàsic: quatre parets i un sostre. Les parets solen ser de fang i palla. El sostre un canyís. El llit, una estora. Ara, en època de pluges, ja us podeu imaginar que passa.

La vida del nen és al carrer, allà s’espavilen. Els trobes a tot arreu: venent coses per recollir diners per casa seva, jugant a un improvisat camp de futbol al mig del carrer o encuriosits xafardejant alguna novetat.

Però, el que mai se’ls podrà prendre és la seva simpatia. El carrer els ha espavilat, però també els ha fet socials. Amb quatre paraules de francès s’obren camí. L’han après a la vida quotidiana. I en aquesta vida quotidiana aniran creixent. 

El seu futur? Déu dirà.

                                                              Sisco Pausas

ÀFRICA SEMPRE ENS SORPRÈN (4)

La primera vegada que vaig venir a l’Àfrica, tot jo era una autèntica màquina de fotografiar. L’ impacte també, de veure costums diferents: les carreteres plenes de persones, desplaçant-se a peu, primer cap una direcció i, en acabar, el camí de retorn.

Els mercats africans, que diferents  dels europeus! Al Camerun com a tot l’Àfrica el mercat és la vida. No s’hi va solament a comprar. És el lloc de comunicació, de trobada i de parlar.

Qui ve a la regió de l’Extrem Nord del Camerun, el seu atractiu és poder arribar a veure el llac Txad. El llac dóna vida a molta gent. Sobretot als pescadors. Per a ells és la seva font de vida.

El llac Txad pertany a quatre països: el Txad que en té la major part, Nigèria, Níger i Camerun, que en tenen un trosset cadascun.

De la part del Camerun que és la que conec, hi ha dos pobles que hi viuen de la seva riquesa piscícola: Blaram, a l’entrada del llac, i Kofia, que és una illa dintre del llac.

Les persones fan estimar moltes vegades les coses que les envolten.

Jo em sento atret per aquestes persones, que ara ja conec, que viuen i treballen al llac Txad.

M’impressionen molt les seves condicions de vida: viuen quasi al ras, sobretot els de Blaram. Quatre pals i palla, fan la seva llar. Altres són de fang, que cada any han d’arreglar.

Els mosquits, segon la temporada, són els animals inseparables i alguns d’ells causants de greus malalties, si no es tracten a temps, com el paludisme.

Tenim en projecte adequar unes sales, per a poder-hi passar un temps i també per acollir les persones que a vegades van de pas.

Ara que ja hi porto més temps, tot ha anat penetrant en mi.

La visió turística queda llunyana. Les fotos que cada dia fan els meus ulls entren en el cor i m’impliquen.

L’evangeli aquí, com a tot arreu, ha d’anar unit en aixecar la dignitat humana: que els nens i nenes, malgrat la minsa economia familiar, puguin gaudir d’una formació escolar. Que la dona vagi trobant temps i dedicació per a la seva formació i no solament quedi silenciosa i reclosa a casa. Que la sanitat arribi a tot arreu, fins i tot al darrer racó del món, com ho és la nostra regió.

Tant de bo, un dia l’Àfrica ens sorprengui, no ja per la marginació i la misèria, sinó perquè ha aconseguit la seva autèntica dignitat.

                                                                   Sisco Pausas