En apropar-se la tardor, temps de recollida de les olives, recordem aquest article que ens apropa a la vida de pagès.
Pagès, quin gran honor! No és un títol, no és un un doctorat, però la seva sapiència ens ha ensenyat els misteris de la naturalesa, ens ha fet i ens fa gaudir de l'entorn, ens ha donat i ens dóna el fruit i el doctorat de la vida.
Com s’elaborava l’oli
Els treballs previs eren i són tot un art.
Al voltant de les oliveres es feien rases, s’estirava la terra amb un rasclet i es feien uns cavallons si el tros era una mica dret, perquè les olives no anessin avall, sinó haurien rodolat.
Es feien tres o quatre parades a la vora de la olivera perquè les olives quedessin allà.
Les oliveres eren al Querol, encara hi són , les va plantar l’avi o potser el besavi, eren a tota la vinya, potser 200 o 300, n’hi havia un pastel, tot el cantó dret del camí amunt era un rengle que anava fins dalt.
Al pla de les oliveres, que és un tros tot pla, estaven totes juntes i a més a més n’hi havia a la part de baix del camí. Eren oliveres joves.
El temps de les olives era cap a la tardor, octubre, novembre, desembre, el temps del fred, recordo un dia que havia plegat olives i estava glaçat.
Recollida
Quan les olives estaven madures es tornaven negres.
Es batien les oliveres i es feien caure amb unes vares d’avellaner.
Es plegaven de terra i anàvem omplint una senalla, després s’abocaven en sacs i amb això passàvem el temps, perquè era una feinada.
Molta
Després anàvem al trull de cal Bialó i les olives es tiraven al molí.
Era el primer pas que es feia, trencar el fruit per després poder obtenir l’oli que porta l’oliva.
Quedava tot trinxat, els pinyols fets a trossos i les olives tot sencer, transformat en una pasta que es col•locava sobre unes sàrries fetes d’espàrrec de corda de mà gruixuda anomenades cofins o esportins.
cofins o esportins
Es posaven un sobre l’altre formant una pila. Es deia una molta, si hi havia més, havies de fer altres moltes, primer es feia a mà, després ja es feia amb l’elèctric amb una politja i una corretja que aixafava al mateix temps.
Al moldre les olives havia de caure contínuament aigua calenta, perquè al mateix temps que aixafava, l’aigua calenta treia l’oli de les olives.
Premsa
A sota hi havia una canaleta i un xopet que és a on anava a parar tot.
La premsa les premsava i l’aigua estava barrejada per allà dins.
L’aigua calenta sortia del dipòsit a on hi havia el forn de foc.
Extracció
Sempre hi havia el forn de foc encès, sempre calent una cosa gran, feia una calor allà dins!
A l’hivern s’estava calent, a més era un espai gran una sala grandiosa i llavors l’aigua anava caient fins que arribava al final.
El tornaven a estrènyer per moldre’l ben mòlt i quan es treia la pinyolada (quan ja estava trinxat) quedava compacte, això portava les pells de les olives i els pinyols trinxats, tot oliós, això era la llenya que servia per tirar dins del foc, perquè el forn anava contínuament, de dia i de nit, allà hi havia unes piles de pinyolada que alimentaven el foc, unes brases contínues, es clar els pinyols cremaven amb l’oli que portaven.
L’oli baixava a tro barrejat amb l’aigua i anava a parar dins del safareig d’abaix on hi havia el xopet, com que l’aigua i l’oli no van plegats, quedava l’oli a sobre i l’aigua a sota.
Amb un mànec de ferro i una galleda de coure s’agafava l’oli per posar-lo en barrals (és el mateix que les portadores però a dalt està tapat amb una fusta i té un forat gros de suro).
A casa
Dels barrals es passava a les gerres i teníem oli per tot l’any.
Totes eren oliveres d’oli i allà on fermaven el cavall (lligar-lo amb el ronsal), hi havia dues que eren grossal, aquestes eren per menjar, són més grosses.
Com preparàvem les olives
Les collíem i fèiem una gerra gran plena d’olives, teníem olives per tot l’any. Les fèiem amb sajolida, fonoll, aigua i sal.
També fèiem de escaldades per menjar de seguit.
Cada dia se ‘ls canviava l’aigua durant deu dies i es treia l’oli, com que l’oli sura per sobre.
Aquestes eren també per menjar i es podien fer de dues menes: aixafades o tallades, senceres no les fèiem mai. Després posàvem aigua calenta, omplíem els pots i les tapàvem, l’endemà ja es podien menjar.
La vida al trull de l’oli
Com que hi havia les brases del forn de foc i allà s’estava calent a l’hivern, hi havia tertúlies, sempre estava ple de gent, hi havia unes tertúlies que era massa i com que el safareig estava ple d’oli, allà sempre hi havia pa de pagès de dos quilos, es tallava i es feien llesques, es torraven a banda i banda amb l’escalfor del braser, això es deien rostes.
Es posava la torrada sucada en un cantó, es donava la volta a la torrada, plena d’oli l’altra i llavors s’escorria, però una torrada d’aquelles era un àpat boníssim i allà sempre hi havia els porrons plens de vi, qui volia menjava.
El Vicenç era l’encarregat de fer tot aquest procés de l’oli, sabia de que anava.
Allà havia la vida de abans, que era vida.
